Cavalleria està a nou quilòmetres de es Mercadal, situada entre les puntes des Vernís i de Ferragut. Aquest tram de litoral es troba resguardat per l’imponent Cap de Cavalleria (el sortint més septentrional de Menorca, amb penya-segats de fins a 80 metres sobre el nivell de la mar; poseeix un mirador amb vistes panoràmiques espectaculars; es pot arribar des de la platja que ens ocupa seguint un caminoi). Forma part de l’Àrea d’Especial Interès de Cavalleria. Aquest entrant de mar es caracteritza per originar dos cales verges de fina arena daurada quan toca terra ferma, per tenir forma de copinya, unes dimensions grosses, un sistema dunar i una vegetació escassa de subjecció ocupant la seva part posterior, una pendent suau, una orientació cap al nord, brisa marina, unes onades de força moderada, una zona per prendre banys de fang al seu extrem dret; així com per estar envoltada de penya-segats d’altura mitjana, freqüentada per moltes embarcacions de esbarjo i per esser habitual la pràctica del nudisme. Les condicions marines i subaquàtiques desaconsellen el fondeig d’embarcacions. Al costat de Punta des Vernís s’entreveu un escull, conegut com s’Escull d’en Vernís, el pas del qual per terra es molt perillós. Els millors abrics són Port de Sanitja o Cala Torta. L’accés per carretera és senzill seguint la senyalització viària. El darrer tram del recorregut està sense asfaltar. El vehicle particular es pot estacionar de manera gratuïta pels voltants. Aquestes característiques descrites anteriorment expliquen una afluència mitjana de banyistes locals i turistes. Principals dades tècniques Tipus d'accés:  450 metres Tipus d'accés: Per a vianants - Per a vehicles - Per a vaixells Amplada mitjana:  22 metres Accés minusvàlid:  No Grau d'ocupació: Mitjà Zona de fondeig: Sí

Si escollim un dia clar per pujar al punt més alt de Menorca, el Toro, la nostra vista podrà abraçar tot el litoral de l’illa. Podrem entretenir-nos a descobrir la tranquil·la badia de Fornells, amb tot de petites veles que en solquen les aigües, el far d’Artrutx, que indica la fi de l’illa pel sud-oest, l’extens sorral blanc de Son Bou, tan diferent de la sorra daurada de les platges del nord... Fins i tot ens sorprendrà com de boscosa és l’illa, vista des de dalt els 357 metres d’aquesta muntanya. Al cim també hi podrem visitar el santuari de la Mare de Déu del Toro, regentat per una comunitat de monges franciscanes. En el interior del templo se conserva la imagen tallada en madera de la Virgen del Toro, patrona de los menorquines. El interior de la iglesia es de una sola nave, con tres capillas a cada lado. Junto a la iglesia hay una torre de defensa construida a finales del siglo XVI. El perfil del monte Toro se puede ver prácticamente desde todos los municipios de Menorca. Desde su cima se obtiene la mejor panorámica de la isla. Vale la pena visitar el santuario y comer en el restaurante. Los orígenes del santuario se remontan al siglo XIII. Se dice que la imagen de la Virgen fue encontrada en lo alto de la montaña por un grupo de religiosos acompañados por un toro, que les abría paso. Sin embargo, el topónimo Toro deriva de "tor", raíz prerromana, como la palabra catalana turó (monte). Entre 1595 y 1835 fue un monasterio de frailes agustinos. Hoy el santuario está gestionado por un grupo de franciscanas de la Misericordi

Antigament era coneguda com a l'Illa dels conills però en 1287 va passar a denominar-se l'Illa del Rei com a referència a Alfons III d'Aragó, que va conquerir l'illa aquell mateix any i va expulsar a l'almoixerif Abû'Umar i tot el seu seguici. Aquesta illa propera al port de Maó, va acollir el primer hospital de la ciutat construït pels anglesos al segle XIX i en ella s’han descobert restes d’una basílica paleocristiana del segle VI que demostra que l’illa va ser habitada en temps antics. El gener de 1888, mentre es llaurava una part de l’illa dedicada a la sembri, es descobria un bell mosaic d’uns 32 metres quadrats. Al principi, es va creure que es tractava d’una vila romana o d’una església hebrea, però després de diversos estudis es va arribar a la conclusió que era una basílica paleocristiana. En l’Illa del Rei només queden restes de la construcció, el mosaic de colors blancs, rosats i blaus està actualment dipositat al Museu de Menorca. L'illa del rei també allotja una sargantana única al món: Podarcis lilfordi balearica Més informació: www.islahospitalmenorca.org Com col.laborar • Treballar com a voluntaris els Diumenges al matí de 8..45 a 11.00 a la Isla realitzan feines de manteniment. • Aportar recursos econòmics mitjaçant el nostra compte o amb quotes mensuals, trimestrals o anuals (c/c : ES31 0487 2035 1220 0001 0520• Aportar materials per a treballs d'obres o manteniment en curs i/o estris o objetes per a les exposicions. Horari i visites De Maig a Octubre Divendres a les 10:30h. tornada a les 13:00h. Preu: 20 euros adults, 10 euros nens (3 a 12 anys) Inclou: volta al Port de Maó més visita guiada al recinte de l'Illa del Rei D’Abril a Octubre Diumenge a les 8:45h. Tornada a les 11:00h. Preu: 10 euros (nens menors de 12 anys, gratis) Inclou: trasllat directe a s'Illa del Rei i visita guiada al recinte Del 15/06 al 15/09 hi ha una segona sortida a les 10 :45 (tornada a les 13 :00h.) Contacte Per a contactar amb nosaltres, utilitzi nostre formulari de contacte o per correu a, Hospital de l'Illa del Rei s/n Port de Maó Apartat de Correus 777, 07700 Maó.

Antecedents Hi ha suficients dades aïllades per afirmar que, durant el segle XVIII, els espectacles d'òpera i de teatre comencen a representar-se amb una certa freqüència a la ciutat de Maó, però, al mateix temps, no deixen de ser açò, pinzellades inconnexes que, fins a la data, no han permès reconstruir una història del teatre a Maó, mínimament completa, durant aquest període, ni respecte al tipus d’espectacles o funcions, ni dels edificis que els acollien. Unes pintures que es conserven al Museu de les Arts Decoratives de París representen un Teatre de la Còmedia de Maó, durant l'època de l'ocupació francesa de l'illa. Es tracta de dos quadres molt interessants, ja que ens mostren, des de dos punts de vista, una sala d’espectacles: a l’escenari s’està representant la comèdia Le malade imaginaire, de Moliere; a la sala, un públic nombrós i acomodat gaudeix de l’obra. També uns programes coetanis descriuen algunes peces teatrals representades a un Theatre de la Comedie a Mahon; mai no s’ha pogut localitzar físicament aquest edifici, la situació més aproximada del qual seria la que apareix a un plànol anglès que el situa al carrer de Sant Bartomeu, d’altra banda conegut popularment com “carrer de sa comèdia”, precisament per la tradició oral de l’existència d’aquest teatre que mai no s’ha pogut demostrar documentalment. Altres referències en cròniques o diaris completarien aquest panorama d’un període encara poc estudiat en referència a aquest tema. Del segle XIX sí que tenim la documentació completa de la construcció d’un teatre i sala de balls en un antic baluard de les murades, emplaçat exactament al solar de l’actual Principal. Aquest primer edifici es reconstruirà totalment l’any 1820, ja que des de 1817 comencen a tenir continuïtat les temporades d'òpera italiana i es fa necessari disposar d’un nou local que pugui acollir amb comoditat un públic cada vegada més nombrós. L’obra es va fer sota la direcció de l’artista Miquel Comas, però en pocs anys aquest edifici també resultaria escàs i se’n plantejaria la construcció d’un altre de nova planta. L'edifici actual: 185 anys d’història L'any 1829, l'espectacle operístic havia arrelat amb força entre la societat maonesa, i el teatre construït deu anys enrere resultava insuficient per representar adequadament les noves obres líriques que arribaven d’Itàlia. L’empresari d’òpera Giovanni Palagi, establert a Maó des de feia uns anys, va ser l’autor del projecte i l’impulsor de l’empresa que duria endavant la construcció d’un teatre a l'estil dels italians, situat al lloc de l'anterior. El nou edifici s’inaugura el 15 de desembre de 1829 i té una capacitat per a quasi mil espectadors. La sala té forma de ferradura i el pati, amb un pam d'inclinació, va envoltat de 16 arcades que sustenten tres pisos de llotges més el del galliner. Els mestres Alfons Hernández i Josep i Pere Pons realitzen l'obra, dirigida per Palagi, mentre que la decoració escènica va a càrrec de l'artista ciutadellenc Andrés Galbis. Durant tot el segle XIX es van introduir millores en el teatre. L'any 1845 s'amplia amb l'adquisició d'alguns immobles adjacents; l'any 1859 es reforma interiorment i es construeix la façana neoclàssica i l'any 1894 se'l dota d'enllumenat elèctric. A principis del segle XX s'adeqüen les seves instal•lacions a noves normes de seguretat i, després de la Guerra Civil, s'ha de procedir a una gran restauració per arranjar els desperfectes ocasionats per una bomba, caiguda a la banda dels escenaris. Poc després, a la mateixa dècada dels quaranta, es van adquirir diferents immobles de la costa d'en Deià per ampliar les zones de serveis complementaris i millorar els sistemes de seguretat. En els anys 80, coincidint amb els 150 anys d’existència, es realitza una remodelació que sens dubte resulta insuficient per a un edifici que s’ha mantingut en actiu durant un segle i mig i que comença a notar el pas del temps. Davant la convocatòria d’un programa de rehabilitació de teatres històrics per part del MOPTMA, es decideix assumir una important obra de restauració que tancarà el teatre durant quasi cinc anys. La rehabilitació ha retornat l’esplendor a l’antic teatre vuitcentista, que conserva tot l’encant de l’època, però, a la vegada, el dota de modernes tècniques i instal•lacions per afrontar els muntatges més avantguardistes. La sala del públic i l’enfront central, de pedra del país, conserven les seves característiques, però s’ha refet el perímetre de tot el conjunt. A la part posterior se situen els moderns serveis de camerinos, ascensor i equipament tècnic, i a la part frontal s’amplia la zona de recepció i circulació del públic —amb espais diàfans i agradables per a la interrelació dels espectadores— i els serveis adequats per atendre’l. La inauguració de les obres, el juny de 2001, retornava a la ciutat de Maó, i a tot Menorca, un teatre preparat per afrontar el nou segle que tot just encetàvem. Els telons de boca del Principal Al llarg de la seva història, el Teatre Principal ha tingut tres telons de boca. Quan s’inaugura l’actual edifici, l’any 1829, la decoració escènica s’encarrega a l’artista ciutadallenc Andreu Galbis, que realitza un teló amb una representació de l’Aurora, del qual no hi ha més constància que les dades aportades pels documents de l’època. Desconeixem el seu destí ni el temps que es va utilitzar. El cert és que un segon teló, anomenat “de les cortines vermelles”, dataria també d’aquells primers anys d’existència del coliseu maonès. Aquest teló, que es va restaurar per a la inauguració de les obres de rehabilitació de l’any 2001, representa un grup de tres figures femenines que encarnen la comèdia, la tragèdia i la dansa, emmarcades per uns cortinatges vermells, d’aquí el seu nom popular. L’autor d’aquest teló ens és desconegut. El tercer dels telons que ha tingut el teatre es realitza amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Menorca, l’any 1860. Entre els múltiples actes prevists per homenatjar els sobirans, destacava la funció extraordinària al Principal, amb la representació de les òperes Il trovatore i I Lombardi. El teatre havia estat motiu d’una profunda reforma per acollir el seguici reial, i s’havia encarregat al pintor i escenògraf menorquí Francesc Pons i Alzina l’execució d’un teló de boca commemoratiu de la règia visita. El teló representa l’Espanya coronada de llorer, enmig de les columnes que formen les seves armes; algunes arquitectures completen el conjunt, que va emmarcat per uns cortinatges verds, motiu pel qual és conegut, en contraposició a l’anterior, com “el teló de les cortines verdes”. La qualitat artística de l’obra va ser motiu de grans elogis a l’època, confirmats i reiterats a l’actualitat, pel professor Miquel Massip, restaurador dels dos telons, així com del bambolinó. Aquesta última peça, que serveix per reduir l’espai de l’embocadura de l’escenari, està decorada amb l’escut d’armes de la ciutat de Maó i uns medallons amb els busts d’alguns personatges relacionats amb la música i el teatre. Possiblement fou realitzat per l’escenògraf italià Gaetano Labó, que va ser a Maó la temporada de 1854-1855. El fet que un teatre tengui més d’un teló de boca, segons veus autoritzades, resulta bastant insòlit, si no quasibé únic. Talia Amb motiu de les obres de rehabilitació del Teatre Principal, es va projectar d’instal•lar-hi una escultura relacionada amb l’edifici, que, a més de cridar l’atenció sobre la situació del coliseu —un poc amagat entre la trama urbana—, fos, a la vegada, una extensió de les arts cap al carrer, més enllà del mateix edifici del Teatre. L’elecció de l’artista ciutadellenc Maties Quetglas per realitzar aquesta empresa va semblar clara des del primer moment, tant pel prestigi de l’artista com pel fet que Maó no gaudia de cap obra seva. El tema a representar també va ser evident des d’un principi: una figura que tingués a veure amb el món del teatre i, per açò, la millor elecció va ser la musa Talia, que des de l’antiguitat representa la comèdia. Així va néixer la Talia del Teatre Principal de Maó: una figura femenina, un poc androide, en bronze, de tres metres d’alçada, de línies clàssiques, situada sobre un pedestal just en el punt on finalitza la façana antiga i comença la prolongació de l’enfront de nova creació. Inaugurada el mes de maig de 2001, un mes abans de la reinauguració del Teatre, la seva silueta roman ja totalment lligada a la imatge del Principal.