Una de les moltes conseqüències del pas de Menorca al domini britànic fou que els menorquins hagueren de conviure o, com a mínim, coexistir, amb persones de religió diferent. Des de feia segles, la població de Menorca, si exceptuam un nombre molt reduït d’esclaus musulmans, era totalment catòlica. La Inquisició, a més, ja s’encarregava de controlar les posibles desviacions de l’ortodòxia. La sobirania britànica, oficialitzada pel tractat d’Utrecht (1713), acabà amb això. Ara els menorquins passarien a dependre d’una potència el monarca de la qual era el cap de l’Església d’Anglaterra i tant els governadors, les tropes de la guarnició i els seus familiars, professaven l’anglicanisme o altres confessions protestants. Ara bé, l’interès de la Gran Bretanya per fomentar el comerç al port de Maó, afavorí l’establiment de comerciants i armadors de diversa procedència. Entre d’ells hi havia alguns jueus i algerians (encara que el tractat d’Utrecht prohibia expressament la presència de musulmans i jueus a Menorca), però la colònia més nombrosa fou la grega. Entre 1715 i 1720 s’establiren a Maó els primers grecs alguns dels quals s’associaren amb maonesos per armar expedicions comercials i corsàries. A poc a poc, la colònia grega anà augmentant de manera que a l’inici dels anys quaranta sorgí la necessitat de comptar d’un temple propi per celebrar segons el seu ritu. Els grecs, molts d’ells procedents de Còrsega i Sicília, al·legaven que eren catòlics de ritu oriental i així ho comunicaren al vicari general de Menorca l’any 1743 per tal que els concedís permís per edificar una església. Davant la negativa de l’autoritat eclesiàstica, els grecs sol· licitaren del govern de Londres la seva naturalització com a súbdits britànics. Aconseguit aquest tràmit el juliol de 1744, els grecs maonesos canviaren d’estratègia i ara es dirigiren al tinent governador Wynyard perquè fes valer el seu dret, en qualitat de súbdits de la corona britànica, de gaudir de totes les prerrogatives i llibertats que els pertocaven, inclosa la lliure pràctica de la seva religió i la construcció d’un temple. Tot i el suport de les autoritats britàniques, el clergat menorquí s’oposà tant com va poder a la iniciativa. Hagueren de transcórrer encara uns quants anys fins que el tinent governador Blakeney va vèncer l’oposició dels eclesiàstics menorquins. Finalment, el 26 de setembre de 1749 el vicari general autoritzava la construcció d’una església i d’un cementiri per a la colònia grega. Els principals comerciants, capitans i armadors grecs (Zifanti, Peleogo, Filandri, Malvasia, Ladico, etc.) aportaren el capital necessari per adquirir un solar al Cós de Gràcia i començar les obres. Les obres, però, anaren a càrrec dels mestres menorquins Jaume Pons i Llorenç Pons, si bé degueren seguir les orientacions dels seus patrocinadors perquè la nova església tenia moltes diferències respecte de les de Menorca. L’any 1754 s’havia acabat l’església i les construccions annexes (la casa del capellà, una sala de reunions). Al costat de l’església hi havia el cementeri. L’església, dedicada a sant Nicolau de Bari, s’inspira en l’arquitectura bizantina. El més interessant és l’espai interior, de planta centralitzada en oposició a les esglésies menorquines de nau allargada. En efecte, la planta es configura a partir d’una creu grega definida pels quatre pilars exempts que ocupen l’espai central. Les naus laterals estan configurades a partir de les pilastres adossades als murs laterals. La capçalera és tripartida, amb tres petits absis. Pilars i pilastres sostenen la coberta formada per voltes de creueria a excepció del creuer, on els quatre arcs ogivals sostenen una cúpula hemisfèrica sobre petxines en la qual s’hi obren quatre ulls de bou que il·luminen l’interior. Poc pogueren gaudir del seu temple, ja que després del desembarcament de les tropes franceses del duc de Richelieu (1756) la colònia grega fou expulsada. Tanmateix, moltes famílies gregues tornaren a Menorca quan l’illa fou reintegrada a la corona britànica (1763). Sens dubte una de les cerimònies més solemnes que es celebraren a l’església de Sant Nicolau fou l’enterrament d’Andreas Spiridoff, fill de l’almirall de la flota russa que l’any 1769 havia recalat al port de Maó amb molts mariners malalts d’escorbut. Mentre els marins eren sepultats a les coves de Calafiguera, el fill de l’almirall ho fou a l’església de Sant Nicolau. Una inscripció escrita en grec, rus i llatí assenyala el lloc on descansa el jove Spiridoff. Un dibuix atribuït a Giuseppe Chiesa i conservat al Museu Hernández Sanz-Hernández Mora ens mostra la cerimònia i ens dóna algun detall de com era la decoració interior del temple, en el qual no hi podia mancar l’iconòstasi que separava la nau del santuari. Just desembarcat a Menorca el duc de Crillon, general encap de les tropes espanyoles que l’agost de 1781 havien desembarcat a l’illa per conquistar-la als britànics, decretà l’expulsió de tots els estrangers afectes a la corona britànica, així com la confiscació dels seus béns. Així i tot, unes poques famílies pogueren quedar a Menorca. A partir de l’any 1782, l’església de Sant Nicolau tingué els usos més diversos: parc d’artilleria, sala de ball, teatre, magatzem... L’edifici s’anava deteriorant fins que Spiridion Ladico i Font cedí el temple al bisbat per a la seva conversió en església catòlica (1866). Després de realizar importants obres de restauració i de refer completament la façana, el 29 de març de 1868 el bisbe Mateu Jaume consagrava l’església dels grecs (com era coneguda popularment) a la Immaculada Concepció de Maria. L’any 1877 el bisbe Manuel Mercader l’elevà al rang de parròquia.

1616. Closing convent, built under the invocation of the Immaculate Conception; It was the second monastic institution in the city and the first for nuns. Built on the grounds of the old walls, it has practically no exterior facade.

The old Martorell House is completed in 1813 displaying its monumental neoclassical facade, topped with a large triangular pediment, on Major del Born street. Stresses the impressive lodge that opens on the facade that overlooks the square, which recalls Italian architecture and serves as a model for the two twin galleries of the house of the Count of Torre-saura, built just after and a short distance from it. The building is conceived as the residence of the second branch of the Martorell family, directly related to the Marquises of Albranca, who will be named Salort, a family ennobled in 1864. Due to the relationship between the Salort and the Olives family, the owner of this house is the one who currently holds the title of VIII Count of Torre-saura .

Palau Saura 1693-1712, Joan Amorós For most of the seventeenth century the master builders who built the finest Menorcan buildings came from Mallorca. The members of the Amorós family had a key and hegemonic influence on the island, which reached more than 40 years, between 1670 and 1710, a period of great construction activity, especially in Ciutadella. The Amoros developed their own style centered on the ornaments of pillars, domes, cornices, arches, etc., based on braids that personalized their works. One of the few buildings built by Joan Amorós was the Saura Palace on Calle del Santíssim on Calle dels Dolors. As in other stately houses of Ciutadella and in some of Maó, the plant is organized around the entrance space and the stairway that become a semipublic route that leads to the great noble room on the first floor. The octagonal vault that crowns the staircase box is one of the most interesting architectural elements of the palaces of Ciutadella. In the main façade the composition of the small windows of the second floor, with the cornice very flown and ornamented, that extend to the lateral facade and manage to give a great unity to the set. The Palace Saura was acquired by the City Council of Ciutadella in the last years of the millennium with clearly cultural aims. The interest of the building, except its magnificent façade, is centered in the dependencies of its ground floor, conserved the majority in its original form, and in the garden. Ownership: municipal