El Convento de La Concepció De Maó

Religiosos | Maó - Mahón

Va ser al final del segle XVI quan es començà a demanar l’establiment a Maó d’un convent de monges. La Universitat maonesa i diversos particulars donaven suport a una iniciativa i es comprometien a sostenir-la econòmicament amb les rendes suficients. Tanmateix, no seria fins 1612 quan el bisbe de Mallorca fra Simó Bauzà, durant la seva visita pastoral a Menorca, confirmà la creació del convent sota l’advocació de santa Catalina de Siena. Atorgat el permís, sorgia un problema important, l’emplaçament del convent, ja que hi havia molt poc espai disponible dins del recinte emmurallat de Maó. Després de discutir sobre els diversos llocs possibles, l’any 1615 s’optà per ubicar el convent en al sector oest de la muralla de l’antic castell, vora el penya-segat del port. L’església s’edificà al vall o fossat del castell, a la part de la torre de la Gruta, la qual cosa obligà a treure les carnisseries que ocupaven aquest espai. El rector de Maó, Llorenç Mercadal, vengué unes cases que poc abans havia comprat dins del castell, al carreró de la Gruta, que arribaven també fins al penya-segat. La primera pedra de l’església es va posar l’11 de noviembre de 1616. Les obres avançaren a una velocitat inusitada, ja al cap de 4 mesos, el 5 de març de 1617, es procedia a la seva benedicció. Mentrestant, continuaven les obres del convent, que no s’acabaren fins 1623. Aquest mateix any, la Universitat de Maó envià una comissió al poble mallorquí de Sineu per acompanyar les primeres tres monges que havien de formar la comunitat. La rebuda d’aquestes religioses per part dels maonesos fou molt efusiva i el 6 de juliol de 1623. Les monges fundadores foren sor Anna Creus, priora, sor Úrsula Mas, vicària, i sor Mariana Vanrell. La nova comunitat, a diferència del que s’havia previst, no quedà sota l’advocació de santa Catalina de Siena, sinó de la Immaculada Concepció, ja que les tres religioses pertanyien a l’orde de la Immaculada Concepció, fundada per santa Beatriu de Silva l’any 1484. La comunitat anà augmentant a partir d’aquest petit nucli originari i aviat calgué ampliar les dependències del convent. D’aquesta manera, l’any 1637, la Universitat de MaóNadquirí algunes cases més per construir un refetor i Tancar el convent de manera adient. L’any 1654 hi hagué una nova ampliació a partir d’una part del carreró de la Gruta. Al segle XVIII s’hi van fer altres ampliacions i reformes. Així, l’any 1707 la comunitat adquiria dues cases més, a la vegada que el governador Dávila cedí al convent una part del carreró de Madó Milanesa i una finca que havia estat confiscada a Bartomeu Seguí, considerat rebel per donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. És possible que això fos una compensació pel saqueigde la vila de Maó perpetrat pels soldats del governador el gener d’aquell any en represàlia per l’aixecament austriacista. En aquesta ocasió, les monges abandonaren el convent per buscar refugi amb les seves famílies. A mitjan segle es reforma totalment l’església, que a partir d’aquest moment quedà dedicada al Cor de Jesús. La darrera ampliació del segle XVIII es va fer l’any 1785, quan es formalitzaren unes permutesamb altres propietaris de cases ubicades vora el mirador, amb la qual cosa permeté ampliar l’hort del convent i situar-hi un petit cementeri. Les obres foren possiblesgràcies a que el rei Carles III donà al convent mil peces de vuit. La comunitat sobrevisqué ladesamortització eclesiàstica, però perdé les seves rendes ques’havien estimat en unes 1.500 lliures anuals. El Govern assignà a cada monja, en concepte de manutenció, una pesseta diària, però atès que això era insuficient per al sosteniment del convent, les monges haguerende fer diversos treballs per obtenir ingressos. Al final del segle XIX es tornaren a fer obres de consideració a l’església, renovant tota la façana d’acord amb el projecte de l’arquitecte Manuel de los Ríos i refent el sostre a causade l’enfonsament de la volta. Durant la Guerra Civil el convent fou saquejat, però es salvà de la destrucció.Tanmateix, en els anys quaranta s’hi hagueren de fer obres per reparar els desperfectes. El convent és poc visible des de la plaça de la Constitució, ja que gairebé tot el complex d’edificis s’obre cap a dins,sobre el penya-segat del port. La façana antiga, que constava d’un gran arc ogival amb nombroses fornícules, desaparegué amb la reforma de 1899, que la deixa en l’estat actual. L’església és de nau única, que s’estreny lleugerament per la capçalera, que compta amb dues petites capelles laterals separades del presbiteri per sengles arcs de mig punt. A la clau de volta mostra la data de 1747, testimoni de la reforma de mitjan segle XVIII. La volta original fou substituïda per un fals sostre més elevat, de guix i canyís en la reforma de final del segle XIX. De la mateixa època és el cassetonat de fusta que sosté el cor. Pel que fa al convent, està format per un seguit d’espais articulats al voltant de dos patis interiors i de l’hort. La seva estructura mostra com, en efecte, respon a una successió d’ampliacions i reformes, si bé això no li resta qualitat arquitectònica. D’entre les seves dependènciescal destacar el refetor, cobert amb volta d’arcs ogivals.