La Parròquia De La Concepció

Religiosos | Maó - Mahón

Una de les moltes conseqüències del pas de Menorca al domini britànic fou que els menorquins hagueren de conviure o, com a mínim, coexistir, amb persones de religió diferent. Des de feia segles, la població de Menorca, si exceptuam un nombre molt reduït d’esclaus musulmans, era totalment catòlica. La Inquisició, a més, ja s’encarregava de controlar les posibles desviacions de l’ortodòxia. La sobirania britànica, oficialitzada pel tractat d’Utrecht (1713), acabà amb això. Ara els menorquins passarien a dependre d’una potència el monarca de la qual era el cap de l’Església d’Anglaterra i tant els governadors, les tropes de la guarnició i els seus familiars, professaven l’anglicanisme o altres confessions protestants. Ara bé, l’interès de la Gran Bretanya per fomentar el comerç al port de Maó, afavorí l’establiment de comerciants i armadors de diversa procedència. Entre d’ells hi havia alguns jueus i algerians (encara que el tractat d’Utrecht prohibia expressament la presència de musulmans i jueus a Menorca), però la colònia més nombrosa fou la grega. Entre 1715 i 1720 s’establiren a Maó els primers grecs alguns dels quals s’associaren amb maonesos per armar expedicions comercials i corsàries. A poc a poc, la colònia grega anà augmentant de manera que a l’inici dels anys quaranta sorgí la necessitat de comptar d’un temple propi per celebrar segons el seu ritu. Els grecs, molts d’ells procedents de Còrsega i Sicília, al·legaven que eren catòlics de ritu oriental i així ho comunicaren al vicari general de Menorca l’any 1743 per tal que els concedís permís per edificar una església. Davant la negativa de l’autoritat eclesiàstica, els grecs sol· licitaren del govern de Londres la seva naturalització com a súbdits britànics. Aconseguit aquest tràmit el juliol de 1744, els grecs maonesos canviaren d’estratègia i ara es dirigiren al tinent governador Wynyard perquè fes valer el seu dret, en qualitat de súbdits de la corona britànica, de gaudir de totes les prerrogatives i llibertats que els pertocaven, inclosa la lliure pràctica de la seva religió i la construcció d’un temple. Tot i el suport de les autoritats britàniques, el clergat menorquí s’oposà tant com va poder a la iniciativa. Hagueren de transcórrer encara uns quants anys fins que el tinent governador Blakeney va vèncer l’oposició dels eclesiàstics menorquins. Finalment, el 26 de setembre de 1749 el vicari general autoritzava la construcció d’una església i d’un cementiri per a la colònia grega. Els principals comerciants, capitans i armadors grecs (Zifanti, Peleogo, Filandri, Malvasia, Ladico, etc.) aportaren el capital necessari per adquirir un solar al Cós de Gràcia i començar les obres. Les obres, però, anaren a càrrec dels mestres menorquins Jaume Pons i Llorenç Pons, si bé degueren seguir les orientacions dels seus patrocinadors perquè la nova església tenia moltes diferències respecte de les de Menorca. L’any 1754 s’havia acabat l’església i les construccions annexes (la casa del capellà, una sala de reunions). Al costat de l’església hi havia el cementeri. L’església, dedicada a sant Nicolau de Bari, s’inspira en l’arquitectura bizantina. El més interessant és l’espai interior, de planta centralitzada en oposició a les esglésies menorquines de nau allargada. En efecte, la planta es configura a partir d’una creu grega definida pels quatre pilars exempts que ocupen l’espai central. Les naus laterals estan configurades a partir de les pilastres adossades als murs laterals. La capçalera és tripartida, amb tres petits absis. Pilars i pilastres sostenen la coberta formada per voltes de creueria a excepció del creuer, on els quatre arcs ogivals sostenen una cúpula hemisfèrica sobre petxines en la qual s’hi obren quatre ulls de bou que il·luminen l’interior. Poc pogueren gaudir del seu temple, ja que després del desembarcament de les tropes franceses del duc de Richelieu (1756) la colònia grega fou expulsada. Tanmateix, moltes famílies gregues tornaren a Menorca quan l’illa fou reintegrada a la corona britànica (1763). Sens dubte una de les cerimònies més solemnes que es celebraren a l’església de Sant Nicolau fou l’enterrament d’Andreas Spiridoff, fill de l’almirall de la flota russa que l’any 1769 havia recalat al port de Maó amb molts mariners malalts d’escorbut. Mentre els marins eren sepultats a les coves de Calafiguera, el fill de l’almirall ho fou a l’església de Sant Nicolau. Una inscripció escrita en grec, rus i llatí assenyala el lloc on descansa el jove Spiridoff. Un dibuix atribuït a Giuseppe Chiesa i conservat al Museu Hernández Sanz-Hernández Mora ens mostra la cerimònia i ens dóna algun detall de com era la decoració interior del temple, en el qual no hi podia mancar l’iconòstasi que separava la nau del santuari. Just desembarcat a Menorca el duc de Crillon, general encap de les tropes espanyoles que l’agost de 1781 havien desembarcat a l’illa per conquistar-la als britànics, decretà l’expulsió de tots els estrangers afectes a la corona britànica, així com la confiscació dels seus béns. Així i tot, unes poques famílies pogueren quedar a Menorca. A partir de l’any 1782, l’església de Sant Nicolau tingué els usos més diversos: parc d’artilleria, sala de ball, teatre, magatzem... L’edifici s’anava deteriorant fins que Spiridion Ladico i Font cedí el temple al bisbat per a la seva conversió en església catòlica (1866). Després de realizar importants obres de restauració i de refer completament la façana, el 29 de març de 1868 el bisbe Mateu Jaume consagrava l’església dels grecs (com era coneguda popularment) a la Immaculada Concepció de Maria. L’any 1877 el bisbe Manuel Mercader l’elevà al rang de parròquia.