Parròquia de Sant Francesc

Religiosos | Ciutadella

Parròquia de Sant Francesc de Ciutadella té el seu origen en el convent de frares menors o franciscans fundat per Alfons III d’Aragó just després de la conquista de Menorca. En efecte, l’1 de març de 1287, quan el monarca encara es trobava a l’illa, concedia als guardians del franciscans o frares menors de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca algunes heretats a Ciutadella amb la condició que construïssin un convent i que alguns frares hi passassin a residir. Aquestes heretats consistien en l’hort que havia estat del rais Abu Umar i algunes cases. L’arribada dels primers frares degué ser gairebé immediata. L’any 1290 el guardià del convent era fra Berenguer de Lledó. No sabem res d’aquest primer convent franciscà, si bé ens ha quedat una làpida sepulcral (actualment al Museu Diocesà) de Guillem Pere de Vilafreser, lloctinent del tresorer reial, que havia estat sepultat a Sant Francesc el juliol de 1294. Des del primer moment el convent de Sant Francesc tingué importància en la vida religiosa i social de Ciutadella. Així, l’any 1301 hi tingué lloc una important sessió de la Universitat de Menorca amb els procuradors de Jaume II de Mallorca, en la qual s’acordaren els termes de la reestructuració del règim de les propietats immobles. Durant el segle XIV també s’hi celebrava, en la vigília de Nadal, la renovació dels càrrecs de la Universitat. Pel que fa a l’adscripció del convent de Ciutadella dins de l’orde franciscà, passà de la branca dels claustrals a la dels observants. El tronc comú de l’orde de frares menors, fundat pel pobrissó d’Assís l’any 1209, que tenia la germana Pobresa per referent, s’havia dividit en diverses branques. El convent de Ciutadella va pertànyer al grup dels claustrals fins l’any 1504, quan inicià la reforma per passar al dels observants, és a dir, que seguien més de prop la regla de Sant Francesc, sobretot pel que fa al despreniment dels béns materials, en contraposició als conventuals, més laxes. La configuració exacta del convent medieval ens és desconeguda. Sabem que l’església era d’una nau dividida en quatre trams i absis i ocupava part de l’espai del temple actual. Al costat, per la banda de ponent, hi havia l’edifici del convent. Un hort de notable extensió ocupava el que avui són els carrers Nou de Juliol i Joan Benejam, fins la plaça dels Pins, no hi havia la muralla de la ciutat. Aquest convent quedà molt malmès en l’assalt otomà de Ciutadella (juliol de 1558), per la qual cosa es va considerar la necessitat de reedificar tant l’església com el convent. Les obres de l’església començaren el desembre de 1569 i foren acabades tres anys més tard. Tanmateix aviat (1581) es decidí ampliar el temple. En aquesta ocasió, les obres es prolongaren fins l’any 1607. L’església, de nau única, coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre contraforts, s’inspirava amb els patrons del gòtic, si bé sempre dins d’una gran senzillesa i austeritatornamental. Durant el segle XVII es construí el convent, alhora quees feien algunes reformes i afegits a l’església, com ara elcor (1613), el portal lateral que dóna al carrer de la Puríssima i el major que s’obria al Born (1681-84). D’aquests portals barrocs, obra de mestre Pere Amorós,només es conserva el primer, ja que el portal major fou substituït a l’inici del segle XIX pel neoclàssic que es pot veure en l’actualitat. En aquesta mateixa reforma es decidí allargar l’església, per la qual cosa desaparegué l’absis original, substituït pel creuer cobert amb cúpula i un nou absis (1808). Més tard (1831), es construí el deambulatori de darrere l’altar. La reforma dels primers anys del segle XIX trencà l’harmonia de la nau del temple. El resultat fou una església desproporcionada, excessivament llarga en relació amb l’amplada. Durant els segles XVII, XVIII i els primers anys del XIX el convent de Sant Francesc continuava exercint una important funció social i cultural (escola de gramàtica i de teologia, farmàcia, etc.) i era el lloc preferit pels ciutadellencs a l’hora de triar sepultura, tant dins del temple com al claustre. L’any 1835, però, aplicant el decret de desamortització eclesiàstica, elconvent fou extingit i els seus béns passaren a ser propietat de l’Estat. L’església continuà oberta al culte i l’any 1877 fou erigida en parròquia, mentre que el convent tingué diferents usos fins que s’hi construí la casa Cabrisses, d’estil colonial, substituïda posteriorment per l’edifici de Correus. L’hort, en canvi, fou urbanitzat a partir de 1865. Durant el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i clausurada, de manera que es perderen les imatges i retaules i l’orgue, obra de l’orguener suís Johann Kyburz (1813). Just acabada, i mentre la catedral estava en obres, acollí el culte catedralici tornant a partir de 1941 a desenvolupar només les funcions d’església parroquial.