Después de muchos años de gestiones, los carmelitas consiguieron autorización del gobierno inglés para edificar en Maó una iglesia y un convento para su orden. El edificio, empezado en 1750, se fue construyendo a lo largo de más de 70 años. La iglesia es el templo más grande de la ciudad. Tiene planta de cruz latina y obedece a los cánones estéticos del neoclasicismo. La fachada principal, en la que debían destacar las columnas de orden gigante de la portada y las dos torres campanarios, no llegó a terminarse. Tampoco se terminó el claustro según la concepción inicial, con cubierta abovedada, sino que se adoptó una solución más sencilla y barata. Los carmelitas fueron expulsados en 1835 por la desamortización de Mendizábal. A partir de entonces el edificio se utilizó como mercado, prisión, juzgado y escuela de niñas, lo que dio origen a diversas reformas. En la actualidad, el mercado de Maó continúa ubicado en el antiguo convento del Carme, y comparte espacio con numerosos equipamientos culturales como la UNED, el Conservatorio de Música, la sala municipal de exposiciones o la Fundación Hernández Mora —en donde se exponen interesantes piezas de obra gráfica y arte decorativa de los siglos XVIII a XX

Edificada sobre un templo dieciochesco, se trata del primer edifico con impronta franciscana de la ciudad la orden de San Francisco aterrizó en el s. XV-. La ornamentación de su capilla es uno de los atractivos del conjunto. La Iglesia de Sant Francesc es de una sola nave y destaca por su portada románica y su fachada barroca. En su interior merece especial mención la Capilla de la Concepción y su rica decoración con arcos y columnas. En la actualidad las dependencias del antiguo Convento de San Francisco son sede del Museo de Menorca

Iglesia de Sant Francesc,fundada en el siglo XIII, destruida por el asalto turco de 1558, y restaurada y reformada en diversos momentos. Situada entre el gótico tardío y la severidad neoclásica, la iglesia parroquial de Sant Francesc de Ciutadella, antigua iglesia del convento franciscano, es la más espaciosa de la ciudad después de la Catedral de Menorca. Fue fundado el convento por Alfonso III el primero de marzo de 1287 al conceder a los franciscanos un huerto y casas contiguas, y fue habitado por frailes conventuales hasta 1506 en que fueron substituidos por franciscanos observantes. Con la invasión turca de 1558 sus edificios fueron totalmente destruidos y 12 de sus frailes llevados a Constantinopla. Se construyó una primera iglesia de cuatro capillas a cada lado entre 1569 y 1572, que no debió de resultar conveniente.

El Roser, antigua iglesia de la Nuestra Señora del Roser, fue construida entre finales del siglo XVII y principios del XVIII. Se encuentra situada en la calle del Roser y destaca por su torre campanario del siglo XIX. Es uno de los ejemplares más interesantes del período barroco menorquín, de planta de nave única cubierta con bóvedas de arista, con tres capillas a cada lado y un crucero, que tiene la misma anchura que la nave, cubierto con una cúpula rematada con una linterna.Lo que más sorprende del interior es la utilización del estriado de la piedra de marès en casi todos los ornamentos de arcos, junquillos y aristas de las bóvedas, así como las bóvedas de concha que rematan los techos de las capillas y el gran equilibrio de proporciones del espacio interior.En la actualidad es utilizada como sala de exposiciones y en su interior se realizan a lo largo de todo el año numerosos actos culturales.

Ubicada en el camino que conduce al cementerio, en el extremo norte de Alaior, se encuentra la capilla de Sant Pere Nou, denominada de este modo porque sustituyó a otra del mismo nombre que se encontraba en la plana baja del levante del pueblo y era conocida como “bassa de Sant Pere”. Construida en el siglo XVII, la arquitectura de Sant Pere Nou combina elementos góticos, tardíos y barrocos. Frente a la iglesia hay una agradable plaza con árboles que, debido a su situación elevada, tiene buenas vistas sobre el pueblo.

A les terres meridionals del centre de Menorca, dinsdel que era l’extens terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda, s’anà configurant lentament el que amb el temps seria es Migjorn Gran. El terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda era un dels quatre districtes municipals en què es dividia Menorca. A diferència dels altres, però, estava format per dues parròquies: la de Sant Martí des Mercadal i la de Sant Bartomeu de les Ferreries, a la qual pertanyien les terres des Migjorn Gran. Cap al segle XV, el seu territori es dividiaen 8 grans alqueries, que serien les matrius de la quarantena de llocs actuals. La gran alqueria de Binicodrell ocupava una posició central i per aquest motiu, una cruïlla de camins. A poc a poc, les grans possessions inicials s’anaven subdividint, alhora la població augmentava. Però a més de les famílies pageses que vivien als llocs, al final del segle XVI i primeres dècades del XVII ja trobam famílies de jornalers que vivien en barraques i fins i tot coves, disperses per la contrada (Binicodrell, Ses Fonts Rodones). Aquests jornalers treballaven a les grans possessions properes, però també tenien cura de petits horts i vinyes. L’any 1624 la comunitat dels pares agustins del convent del Socors de Ciutadella adquirí les possessions de Binicodrell de Dalt, Binicodrell de Baix i Sa Vall. Ben prest, un frare agustí passà a residir a Binicodrell per tenir cura dels treballs que es realitzaven a la nova propietat monàstica. Els frares també edificarien una petita capella a Binicodrell de Dalt que degué ser utilitzada pels pagesos i jornalers de les rodalies per estalviar-se d’anar a Ferreries. Aquesta situació es regularitzà abans de 1745, quan s’atorgà permís per a celebrar missa en la capella dels agustins. En aquests moments, els migjorners ja estaven forjant una identitat col·lectiva diferenciada de laresta dels ferreriencs. Però la petita capella aviat es mostrà insuficient per a les necessitats d’una comunitat que no feia més que créixer. Per això, projectaren construir una nova església més capaç i que, a més, els pogués donar tots els serveis espirituals. L’any 1769 aquesta església ja s’havia construït i el 21 de juny d’aquell any, 63 habitants de la zona encapçalats per Cristòfol Barber i Ametller adreçaren un escrit al vicari general de Menorca perquè visitàs i beneís la nova església, fet que el vicari general delegà en el prevere Antoni Pizà. La visita es realitzà el 27 de juny i pocs dies més tard, el 3 de juliol, la capella major de l’església, dedicada a Sant Cristòfol, era beneïda pel vicari de Ferreries Llorenç Pons. L’església beneïda l’any 1769 no era cap vicaria ni parròquia, sinó un simple oratori públic, i encara molt incomplert. En realitat, només s’havia beneït la capella major, per la qual cosa els migjorners procuraren prosseguir amb l’ampliació de l’església, que acabaria ocupant el que ara són els tres primers trams de la nau; l’absis es trobaria al lloc que ocupa el creuer. Tampoc es conformaven amb que fos només un oratori i feren gestions per aconseguir que s’hi erigís una vicaria, sufragània de la parròquia de Sant Bartomeu. Val a dir que fou un procés enrevessat perquè el rector de Ferreries, Antoni Roig, es negà a les pretensions dels migjorners. Finalment, el 16 de maig de 1775 el bisbe de Mallorca Juan Díaz de la Guerra decretava la creació de la vicaria perpètua. El primer vicari fou Llorenç Pons Camps. Mentrestant, continuava la construcció de l’església, que cap al final de segle XVIII ja estava pràcticament enllestida. El conjunt ens mostra una construcció de gran senzillesa arquitectònica. L’edifici és de nau única, amb capelles laterals comunicades, creuer cobert amb cúpula de mitja taronja i finestrons que li donen una notable lluminositat. Els trams de la nau, les capelles laterals i els braços del creuer estan coberts amb volta de canó. La capçalera inicialment era quadrangular, però a mitjan segle XIX es reformà afegint l’absidiola semicircular, amb la seva ornamentació consistent en estries de marès concèntriques sobre la hemiesfera. També s’allargà la capella del Santíssim (1861) i s’aprofundiren les tres primeres capelles del costat de l’Epístola (1880). El 20 de setembre de 1812 el bisbe Pedro Antonio Juano emprengué una important reforma parroquial que inclogué la promoció de la vicaria perpètua de Sant Cristòfol en parròquia, amb la categoria de rectoria d’entrada. Idò, Sant Cristòfol celebra el seu bicentenari com a parròquia. El primer rector seria Francesc Sintes Pons. L’any 1877, el bisbe Manuel Mercader la declararia parròquia d’ascens. La vicaria, primer, i la parròquia, després, galvanitzaria els migjorners com a comunitat diferenciada. En esdevenir la independència municipal entre 1820-23 i, de manera definitiva, el 1989, el districte parroquial de Sant Cristòfol seria la base del terme municipal.

No sabem que as Mercadal hi hagués cap assentament anterior a la conquesta cristiana de 1287. En tot cas, l’emplaçament tenia avantatges importants: situat gairebé al centre geogràfic de l’illa, a mig camí entre les dues viles principals -Ciutadella i Maó- i al peu de la muntanya més elevada, el Toro, que des del començament despuntà com a santuari marià. Es Mercadal era un creuer de camins i un lloc de pas. Administrativament, pertanyia al terme del Castell de Santa Àgueda, la vella fortalesa musulmana on havia capitulat el rais Abú Umar ibn Said. Eclesiàsticament, al final del segle XIII s’hi documenta la parròquia de Sitllata; encara que els seus límits són molt mals de definir, ocupava la part central de l’illa i sembla que pot identificar-se amb la que amb el temps serà la parròquia de Sant Martí des Mercadal. L’any 1301 el rei Jaume II de Mallorca posa en marxa una profunda reorganització de Menorca, conquistada pel seu nebot Alfons III de Catalunya-Aragó catorze anys abans. Amb la Carta de Franquesa, Jaume II crea un mercat setmanal que s’havia de celebrar cada dijous. I amb el Pariatge, del mateix any 1301, el rei ordena l’erecció d’una capella sota l’advocació de Sant Narcís aclarint, a més a més, que s’hi celebri missa cada dijous, coincidint amb el mercat, i el dia de la festivitat del titular. La capella de Sant Narcís era sufragània de la parròquia de Santa Creu de Lloriac. Però sembla que en un moment indeterminat del segle XIV s’esdevingué un canvi del qual no n’ha quedat registre documental: la parròquia de Santa Creu desaparegué i la capella des Mercadal quedà convertida en parròquia, però ara sota l’advocació de Sant Martí de Tours. En tot cas, el canvi s’havia consumat l’any 1345, quan en un procés judicial ja hi apareixen diversos habitants de la parròquia de Sant Martí des Mercadal. A poc a poc, idò, es Mercadal anava guanyant protagonisme, de manera que s’hi anà consolidant una petita población que adquirí la categoria de pobla. També s’hi radicaren les institucions del gran districte central de Menorca, en paral·lel a la decadència en què a mitjan segle XIV entrà el castell de Santa Àgueda, ja abandonat i en ruïna cap al 1359. Aleshores, el batle (jutge ordinari) del terme de Santa Àgueda ja residia a la pobla des Mercadal i l’any 1403 el rei Martí l’Humà regulà per primera vegada el funcionament de la Universitat de la Pobla des Mercadal i Castell de Santa Àgueda. Possiblement, en aquesta època la parròquia de Sant Martí ja tindria ben delimitat el seu territori, que coincidia a grans trets amb l’actual terme municipal des Mercadal. Res sabem de la primitiva església parroquial, que s’aixecà sobre el mateix turonet on avui hi ha l’actual. Era, tanmateix, el centre de la vida religiosa i social dels mercadalencs i la seu de les diverses confraries. A l’inici del segle XVIII hi havia les confraries del Santíssim Sagrament, de la Sang, de l’Assumpció de Nostra Senyora, de Sant Martí, de Sant Joan, de Sant Sebastià i, finalment, de Santa Escolàstica. John Armstrong, que visqué a Menorca entre 1738 i 1742, escrigué: «L’església es troba en un lloc elevat i és un edifici amb menys bellesa que no antiguitat, que ara amenaça ruïna». Armstrong afegia que s’havien començat les obres de cimentació del nou edifici, però la pobresa dels mercadalencs impedia que els treballs avancessin amb la rapidesa que els seus entusiastes promotors desitjaven. El temple primitiu, l’església vella, no fou enderrocada fins l’any 1767. La construcció, però, es perllongaria durant la resta del segle XVIII i fins i tot en les primeres dècades del XIX. El resultat és un edifici massís, de línies molt sòbries, que des del turó domina el conjunt de la vila. Cobert amb teulada de doble vessant, només el campanar ens delata el seu caràcter d’església. L’interior és espaiós, amb planta de saló de cinc trams delimitats per arcs faixons, cobert amb volta de canó. A cada costat de la nau hi ha les capelles laterals entre els contraforts, embeguts dins del conjunt de l’obra i invisibles des de l’exterior. La il·luminació prové de les petites finestres que s’obren sobre les capelles laterals. L’absis és trapezoïdal, cobert amb volta de canó botzinada. A la seva dreta, hi ha la capella del Santíssim Sagrament. Tal com succeeix amb la major part de les esglésies deMenorca, el seu interior fou saquejat en les primeres setmanes de la Guerra Civil, per la qual cosa els retaules i imatges daten de la postguerra. Cal destacar l’orgue, inaugurat l’any 2008, obra del Taller A & K Orgues de Vent, que a més d’embellir la litúrgia és el protagonista dels Festivals Internacionals d’Orgue que se celebren el mes d’agost.

Durant l’època bizantina (segles VI-VIII), a l’indret conegut com es Molinet des Cap des Port de Fornells hi hagué un nucli de població al voltant d’una basílica paleocristiana, recuperada gràcies a les excavacions arqueològiques realitzades dècades enrere pel Dr. Pere de Palol. Aquesta petita població, però, degué desaparèixer entre finals del segle VIII i el IX, abans de la incorporació de Menorca a l’emirat d’al-Andalus. Tanmateix, el topònim de Fornells (Portu Fornelio), d’etimologia llatina, apareix esmentat l’any 1146 en una crónica genovesa. Després de la conquesta cristiana de 1287 el topònim torna a aparèixer, lligat a una parròquia de Fornells que abastaria el nord de l’actual terme des Mercadal. Sembla que aquesta parròquia s’hauria d’identificar amb la que el Pariatge de 1301 anomena Santa Creu de Lloriac. Els topònims, Santa Creu i Lloriac, han pervingut lligats a sengles possessions, però la parroquia com a tal degué desaparèixer en la primera meitat del segle XIV davant de l’empenta de la des Mercadal. Hagueren de passar bastants segles fins que es decidís la construcció d’una església als voltants del port de Fornells. L’amenaça que el gran port natural del nord de Menorca fos utilitzat per naus enemigues aconsellà la construcció d’un castell per protegir la seva entrada. Així, l’any 1625 s’inicià la construcció del castell de Sant Jordi als voltants d’allà on els britànics aixecarien la torre de defensa. Tanmateix, les obres del castell de Sant Jordi aviat quedaren paralitzades i el 1638 el governador de Menorca, l’almirall Antonio de Oquendo, decidí canviar l’emplaçament de la fortificació per ubicar-lo a la vora del mar. Aquesta fortalesa seria batejada amb el nom de Sant Antoni; la seva construcció es perllongaria durant tot el segle XVII. Al cap de pocs anys, a les immediacions del castell s’aixecaren mitja dotzena de cases on hi habitaven els treballadors de la fortalesa, ja representades en un plànol de 1651 en el qual, a més, hi apareix una petita església que fou posada sota l’advocació de Sant Antoni Abad. Aquesta església ja devia estar operativa quatre anys abans, ja que el 1647 s’hi celebraren dos casaments i es trobava al mateix emplaçament del temple actual. A més d’aquesta església, dins del castell s’hi construí una capella que no començaria a funcionar fins la dècada de 1680. El primer capellà castrense que serví a Fornells fou el prevere Joan Bals, que començà el seu ministeri entre 1675 i 1676. Eclesiàsticament, Fornells depenia del rector de Sant Martí des Mercadal. Amb el temps, la població del raval de Fornells anavaguanyant importància i l’any 1713 ja comptava amb 97 habitants. Aquest mateix any Menorca passà a la corona britànica, per la qual cosa la guarnició no era catòlica. Els britànics utilitzaren la capella del castell com a bodega, però l’església de Sant Antoni del raval continuà afecta al culte catòlic i donava servei als pescadors i jornalers que hi habitaven. Durant aquests anys eren frares del convent agustinià del Toro els que tenien cura dels feligresos fornellers. Després de la conquesta espanyola de 1781-82, el rei Carles III ordenà la demolició de les fortaleses de Sant Felip de Maó i de Sant Antoni de Fornells. L’agost de 1782 el bisbe de Mallorca -que ho era també de Menorca- Pedro Rubio Benedicto, realitzà una visita pastoral al que només era oratori públic de Fornells que tingué conseqüències importants, ja que ordenà al rector des Mercadal que posàs un vicari resident a Fornells per atendre les necessitats de la població, que ja comptava amb 70 cases i gairebé 250 habitants. L’any 1783 el rector des Mercadal nomenava vicari de Fornells el prevere Pere Rèurer. A la vegada, s’havia fet notar que l’antiga església era insuficient per atendre una població que havia augmentat força i a la guarnició de Fornells, que continuava sent catòlica. Per això, s’iniciaren les obres d’ampliació i reforma que, en diverses etapes, donaren lloc a l’església actual. Sembla que les obres s’iniciaren l’any 1782 o 1783 i no s’acabaren fins 1808. El resultat és una església de nau única coberta amb volta de canó, dividida en quatre trams separats per arcs faixons que descarreguen sobre els contraforts els quals, al seu torn, delimiten quatre capelles per banda. L’absis és quadrat i cobert amb volta d’aresta, molt rebaixada. Als peus de l’església s’hi troba un petit cor. L’exterior és molt senzill. Destaca la torre quadrada del campanar i la façana lateral, ressaltada pel ritme vertical dels contraforts. El primer bisbe de la diòcesi restaurada, Antoni Vila i Camps, l’any 1800 consolidà la vicaria decretant que el vicari de Fornells hi tingués reserva del Santíssim i pica baptismal. El seu successor, Pedro Antonio Juano (1807), convertí Sant Antoni de Fornells en vicaria perpètua i li atorgà un districte territorial que comprenia una part important del nord del terme des Mercadal. Des d’aleshores hi hagué intents per convertir la vicaria en parròquia, però això no s’esdevindria fins l’any 1877, sota el pontificat del bisbe Manuel Mercader. El primer ecònom de Fornells fou Josep Sintes Deyà.

Parròquia de Sant Francesc de Ciutadella té el seu origen en el convent de frares menors o franciscans fundat per Alfons III d’Aragó just després de la conquista de Menorca. En efecte, l’1 de març de 1287, quan el monarca encara es trobava a l’illa, concedia als guardians del franciscans o frares menors de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca algunes heretats a Ciutadella amb la condició que construïssin un convent i que alguns frares hi passassin a residir. Aquestes heretats consistien en l’hort que havia estat del rais Abu Umar i algunes cases. L’arribada dels primers frares degué ser gairebé immediata. L’any 1290 el guardià del convent era fra Berenguer de Lledó. No sabem res d’aquest primer convent franciscà, si bé ens ha quedat una làpida sepulcral (actualment al Museu Diocesà) de Guillem Pere de Vilafreser, lloctinent del tresorer reial, que havia estat sepultat a Sant Francesc el juliol de 1294. Des del primer moment el convent de Sant Francesc tingué importància en la vida religiosa i social de Ciutadella. Així, l’any 1301 hi tingué lloc una important sessió de la Universitat de Menorca amb els procuradors de Jaume II de Mallorca, en la qual s’acordaren els termes de la reestructuració del règim de les propietats immobles. Durant el segle XIV també s’hi celebrava, en la vigília de Nadal, la renovació dels càrrecs de la Universitat. Pel que fa a l’adscripció del convent de Ciutadella dins de l’orde franciscà, passà de la branca dels claustrals a la dels observants. El tronc comú de l’orde de frares menors, fundat pel pobrissó d’Assís l’any 1209, que tenia la germana Pobresa per referent, s’havia dividit en diverses branques. El convent de Ciutadella va pertànyer al grup dels claustrals fins l’any 1504, quan inicià la reforma per passar al dels observants, és a dir, que seguien més de prop la regla de Sant Francesc, sobretot pel que fa al despreniment dels béns materials, en contraposició als conventuals, més laxes. La configuració exacta del convent medieval ens és desconeguda. Sabem que l’església era d’una nau dividida en quatre trams i absis i ocupava part de l’espai del temple actual. Al costat, per la banda de ponent, hi havia l’edifici del convent. Un hort de notable extensió ocupava el que avui són els carrers Nou de Juliol i Joan Benejam, fins la plaça dels Pins, no hi havia la muralla de la ciutat. Aquest convent quedà molt malmès en l’assalt otomà de Ciutadella (juliol de 1558), per la qual cosa es va considerar la necessitat de reedificar tant l’església com el convent. Les obres de l’església començaren el desembre de 1569 i foren acabades tres anys més tard. Tanmateix aviat (1581) es decidí ampliar el temple. En aquesta ocasió, les obres es prolongaren fins l’any 1607. L’església, de nau única, coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre contraforts, s’inspirava amb els patrons del gòtic, si bé sempre dins d’una gran senzillesa i austeritatornamental. Durant el segle XVII es construí el convent, alhora quees feien algunes reformes i afegits a l’església, com ara elcor (1613), el portal lateral que dóna al carrer de la Puríssima i el major que s’obria al Born (1681-84). D’aquests portals barrocs, obra de mestre Pere Amorós,només es conserva el primer, ja que el portal major fou substituït a l’inici del segle XIX pel neoclàssic que es pot veure en l’actualitat. En aquesta mateixa reforma es decidí allargar l’església, per la qual cosa desaparegué l’absis original, substituït pel creuer cobert amb cúpula i un nou absis (1808). Més tard (1831), es construí el deambulatori de darrere l’altar. La reforma dels primers anys del segle XIX trencà l’harmonia de la nau del temple. El resultat fou una església desproporcionada, excessivament llarga en relació amb l’amplada. Durant els segles XVII, XVIII i els primers anys del XIX el convent de Sant Francesc continuava exercint una important funció social i cultural (escola de gramàtica i de teologia, farmàcia, etc.) i era el lloc preferit pels ciutadellencs a l’hora de triar sepultura, tant dins del temple com al claustre. L’any 1835, però, aplicant el decret de desamortització eclesiàstica, elconvent fou extingit i els seus béns passaren a ser propietat de l’Estat. L’església continuà oberta al culte i l’any 1877 fou erigida en parròquia, mentre que el convent tingué diferents usos fins que s’hi construí la casa Cabrisses, d’estil colonial, substituïda posteriorment per l’edifici de Correus. L’hort, en canvi, fou urbanitzat a partir de 1865. Durant el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i clausurada, de manera que es perderen les imatges i retaules i l’orgue, obra de l’orguener suís Johann Kyburz (1813). Just acabada, i mentre la catedral estava en obres, acollí el culte catedralici tornant a partir de 1941 a desenvolupar només les funcions d’església parroquial.

Ya en el siglo XV Ciutadella contaba con un convento y la iglesia de frailes ermitaños de Sant Agustí. En el año 1480 el fraile valenciano fray Joan Exach vino a Ciutadella para llevar a cabo la reforma de este convento, que entonces formaba parte de la provincia de Valencia y estaba en el puerto, adosado a la muralla, cerca del puente del Rei. A causa de su situación, fue muy castigado durante el asedio turco del 1558. La mayor parte de los frailes debieron morir entonces, ya que en la lista de personas que debía rescatar el pavorde Martí de Turquía solo figura un fraile agustino. En el 1562 volvieron a ocupar el convento, que encontraron ruinoso. Los frailes cobraban de los barcos un derecho de anclaje, con el que debían mantener las instalaciones de la cala y el puente del Rei. Al no lograr realizar las reparaciones deseadas en su convento, los agustinos abandonaron la villa “malam forsan aeris intemperiem”, según explican en una exposición en la Universitat; y en el año 1573 se trasladaron a Mallorca. Tres años después el padre Satrilles pasó a Ciutadella para pedir que el monasterio “sia tornat en son primer estament”, proposición que fue aceptada por la Universitat, al hacer la correspondiente solicitud a Roma para conseguir el retorno de los agustinos, que ya encontramos instalados en el 1578, según confirma un libro de profesiones empezado aquel año. El convento fue visitado en el año 1579 “después de haber sido recuperado por los religiosos agustinos”. Estos no debían considerar seguro su antiguo emplazamiento o probablemente tenían noticia que había la intención de rehacer las murallas y construir nuevos baluartes, entre los cuales el del gobernador, o bien pensaban que el edificio estaba“edifficado en un lugar que no puede ensancharse, ni creser y que de la manera questa edifficado no es possible puedan vivir los Religiosos en el decentemente y como conviene para guardar la Regular observantia”. Por ello deseaban trasladarse al interior de las murallas sin abandonar, sin embargo, el viejo edificio para no perder el derecho de la cala de la que gozaban. El 20 de marzo de 1612 la comunidad hacía la petición de traslación, contando con el apoyo “expres consensu aplauso y requisitio” del gobernador y de los jurados, y la aprobación del obispo de Mallorca; la licencia fue firmada el 30 del mismo mes. En esta fecha la Universitat concedía a los agustinos las casas del magnífico Nicolau Serra de la calle Nova, sin que la Universitat debiera intervenir en la transacción con el propietario. El 9 de octubre del 1614 los agustinos tomaron posesión de las casas del nuevo convento, que no eran las concedidas por los jurados (tal vez no llegaron a un acuerdo económico), sino las de mosén Francesc Mascaró, a las que se añadieron dos más. Inmediatamente comenzaron las obras; levantaron primero una iglesia provisional, cubierta de cañas, que sirvió durante los primeros años. Mientras tanto, se había decidido la construcción de un nuevo baluarte (el actual ayuntamiento) en el sitio donde se encontraba el convento de Baixamar, que se debía derribar. El prior padre Subirats significó al rey el grave perjuicio que eso significaba para ellos. 50.000 de los 121.500 reales en que se estimó la indemnización se obtuvieron de la concesión de cinco ejecutorias de nobleza que fueron otorgadas al prior. Con posterioridad, el mencionado padre Subirats se presentó de nuevo a la corte y obtuvo otras seis, concedidas a 5.000 reales cada una, y en el 1625 los frailes obtuvieron un derecho de amortización por valor de 4.000 libras. La primera piedra de la iglesia fue puesta con toda solemnidad el día de San Agustín de 1619. Los planos y la disposición fueron traídos de Madrid (el padre Jordán dice que era “tan capaz y hermosa como la de nuestro convento de San Felipe el Real” que hoy ocupa el Senado). La dirección de las obras fue confiada al maestro mallorquín Jaume Roig. En el año 1620 las obras iban muy avanzadas y las paredes de la iglesia, del pórtico, de la torre del campanario, de la antesacristía y de la portería se habían alzado ya veinticuatro pies. Entre 1620 y 1630 una parte de la iglesia estaba cubierta y con posibilidad de uso. En el 1648 se concede a Agustí Benejam hacer por cuenta propia la capilla del Santíssim Nom de Jesús (donde debía haber la capilla del Santíssim) con su bóveda de piedra, y conceder a su familia el derecho de entierro hasta la cuarta generación. En el año 1650 encontramos construida la capilla de les Ànimes al lado de la del Desterrament. Es posible que la falta de recursos económicos paralizara la obra por algunos años. Comienza a figurar en el libro de obras el nombre de Joan Amorós Cantallops, miembro del linaje Amorós, que tanto influyó en la arquitectura menorquina. En el 1685 los agustinos concedían licencia a Gaspar Saura, comisario del Sant Ofici en Alaior, para construir una capilla con derecho de entierro. Al morir, la capilla y, muy probablemente, el trasaltar no estaban acabados y fue enterrado en la de Sant Tomàs de Villanueva (la segunda entrando a mano izquierda), hecho que nos permite suponer que las capillas del trasaltar no se habían finalizado. En el año 1690, el órgano (que no es el actual) estaba instaladado en su lugar. La Universitat colaboraba en las obras con quince libras anuales, a partir del 1692. En el año 1694 Joan Amorós y Pau Calafat construían la sacristía. También al final del siglo XVII se trabajaba en el altar mayor. Las ocho capillas estaban dedicadas entonces a Nuestra Señora de Itria, Santa Águeda, Nuestra señora del Destirerro, a la Almas de Purgatorio, a Santa Mónica, a San Nicolás de Tolentino, al Santísimo Nombre de Jesús y a Belén. El altar mayor –no podía ser de otra manera– fue dedicado a Nuestra Señora del Socorro. El primer retablo de este altar mayor duró hasta el 1772, cuando fue retirado y sustituido por otro de estilo barroco, realizado por el escultor Miquel Comas el 1788, y que fue destruido en buena parte durante la guerra civil. La parte más moderna de la iglesia es, seguramente, el trasaltar, que quizá no estaba previsto en el proyecto inicial y tardó mucho tiempo: en el año 1701 estaba cubierta la capilla de la izquierda, la central no se acabó hasta el 1716, y la de la derecha no sería inaugurada hasta el 1816. Las torres de la iglesia son del año 1741, una para servir de campanario y la otra para mostrar un reloj público (sabemos que estaba instalado en el 1804 y permaneció hasta el 1895, cuando fue arreglado y trasladado a la Catedral). El temor de que fuesen confiscados los bienes hizo que, en el 1822, los frailes procediesen a la venta de buena parte de sus propiedades –que eran muy importantes– y el dinero fuera invertido en la ornamentación de la iglesia, muy lujosa. Pocos años gozaron los frailes de este embellecimiento, ya que en el 1835 fueron definitivamente exclaustrados. El templo pasó a la jurisdicción diocesana y se convirtió en la iglesia del Seminari cuando este fue fundado. El templo, que se empieza a llamar de Sant Agustí, conoció una época de esplendor litúrgico. La instauración de cofradías nuevas cambió la titularidad de los altares de las capillas y se hicieran nuevos retablos, con intervenciones poco acertadas. La iglesia fue cerrada en el año 1936, justo cuando comenzada la guerra civil, y dedicada a la distribución de víveres. Si bien no sufrió en principio la sistemática destrucción de otros templos, al final tuvo, fatalmente, la misma desdicha. La imposibilidad de una restauración inmediata, una vez acabada la guerra civil, decidió en el Obispado conservarla cerrada y últimamente fue cedida en uso a la Capella Davídica y, en parte, está ocupada por el Museo Diocesà. Destacan las pinturas al fresco que decoran la bóveda de la nave, a pesar de que se deterioraron muy deprisa después de ser pintadas. Las que se conservan representan: ”Ruth y Booz”, ”La muerte de Sisara” y ”Judith y Holofernes” a la derecha, y “La venta de José”, ”Sansón y Dalila” y ”Aparición de Dios a Abraham” a la izquierda. El coro, muy espacioso, está ocupado por una sillería coral de madera, de sencilla factura, pero con buen gusto; y sobretodo por el órgano, construido por Josep Casas, que llegó a Ciutadella en el 1794 y trabajó aquí hasta el 1797. La caja del instrumento muy probablemente fue elaborada por el escultor Miquel Comes.En 1858 se instaló el Seminario Diocesano, que ocupó las antiguas dependencias conventuales. Recientemente han sido reformadas por los arquitectos A. Petschen y J. Pons. Actualmente, la planta baja está dedicada a exponer las colecciones del Museo Diocesano, abiertas al público. Las celdas que se abren en el claustro del primer piso, después de la completa reforma llevada a cabo en los años 80, son hoy casa sacerdotal y residencia de monjas. El segundo piso se contempla como residencia, con cómodas salas de reuniones y una magnífica biblioteca de consulta.