L’agost de 1684 fra Joan de Canser, provincial dels carmelites, sol•licità als jurats de Menorca l’autorització per fundar un convent del seu orde. La petició fou desestimada, però els carmelites insistiren i l’any següent el carmelita maonès fra Atanasi Estrader tornava a formular la petició. Aquest cop els jurats proposarenml’ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Maó imla muntanya de Santa Àgueda com a llocs propicis per amla instal•lació del convent. Mentrestant, els carmelites s’havien introduït d’alguna manera mitjançant la confrariamdel Sant Escapulari, que tingué una bona acceptació gràciesma les indulgències de què gaudia. El 1689, fra Atanasimva vendre una propietat que compartia amb la seva germana Joana per comprar un terreny al lloc on després s’aixecaria el convent de Maó. Aquí s’hi fundaria una petita capella dedicada a la Verge del Carme. Tanmateix, l’establiment del convent no resultaria gens senzill, sobretot per l’oposició que tingué des del primer moment per part de la comunitat de preveres de la parroquia de Santa Maria i dels franciscans del convent de Jesús. Les obres començaren l’any 1725, però foren paralitzades per ordre del tinent governador Kane, a instancia de les altres comunitats religioses. Persistents, els carmelites aconseguiren la llicència del rei Jordi II de la Gran Bretanya (1749) i es col•locà la primera pedra del nou edifici el 19 de maig de 1750 en presència del tinent governador William Blakeney i les principals autoritats de l’illa. Les obres es prolongaren durant tota la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del XIX. L’emplaçament elegit era un lloc extramurs de l’antiga vila de Maó, cap a llevant, sobre el penya-segat del port. El primer mestre d’obres fou Antoni Garcias, però no tenia la capacitat tècnica de dur a terme una obra d’aquesta envergadura. L’any 1753 fou substituït pels Mestres Joan Vila, Joan Díaz i Jaume Morro, els quals hagueren de fer canvis importants en el projecte inicial. Un any més tard, la nau i les capelles laterals ja estaven acabades. Per tal de poder celebrar al temple, es paredà la nau a l’alçada del creuer i es beneí l’església el 14 de juliol de 1754. La capçalera de l’església fou acabada molt més tard i, finalment, l’any 1808 s’enderrocà el mur que tancava el creuer per mostrar l’església en la seva integritat. L’església del Carme, que obeeix als paràmetres decoratius neoclàssics, és un dels principals edificis religiosos construïts a Menorca en el segle XVIII. De gran qualitat arquitectònica, té planta de creu llatina i quatre capelles a cada costat, entre contraforts, cobertes amb volta decanó. Les capelles laterals estan connectades entre elles amb arcs de notable amplada, de manera que gairebé sembla que es tracta de sengles naus laterals. La nau central està coberta amb volta d’aresta i el creuer, amb una airosa cúpula amb quatre rosetons, rematada amb un llanternó. Al peu de l’església hi ha el cor, sostingut per tres arcs de mig punt de menor alçada que els de les capelles laterals. La decoració interior és de gran sobrietat i està marcada pel potent entaulament d’inspiració clàssica que recorre tot el temple. La coberta amb volta d’aresta permet l’obertura de finestrals per damunt de les capelles, que forneixen l’església d’una notable lluminositat. Més endavant, l’escultor Ferran Miquel Comas treballà en la decoració d’estuc, d’inspiració rococó. Pel que fa a la façana principal, és molt sòbria i restà inacabada. Està flanquejada per dues torres rematades de manera un tant forçada. Dues columnes d’ordre corinti sostenen un frontó romput, rematat per una fornícula amb la imatge de la Verge del Carme. El conjunt queda emmarcat per un arc de mig punt. Cal destacar les bases del que sembla que havien de ser quatre grans columnes d’ordre gegant, que presumiblement havien de sostener un gran frontó. La façana lateral està marcada pel ritme dels contraforts i del volum del creuer. El convent s’anà construint al mateix temps que l’església, però avançaren molt més lentament. L’any 1777 només hi havia dos costats del claustre acabats. Es tracta d’un edifici de grans dimensions, neoclàssic, de decoració sòbria. Destaquen, a la planta baixa del claustre, les mènsules esculpides per Ferran M. Comas. S’accedia al claustre pel portal que dóna a la plaça, que donava pas a una portería de petites dimensions. La vida del convent del Carme fou curta. L’any 1821, durant el Trienni Liberal, la comunitat fou suprimida i el convent passà a tenir diversos usos, entre d’ells seu de l’anomenada Tertúlia Patriòtica, societat política d’ideologia liberal exaltada. També fou caserna del batalló de la Milicia Nacional de Maó. Amb la restauració de l’absolutisme de Ferran VII (1823), els frares carmelites tornaren al convent, però la comunitat fou definitivament dissoltael 1835, arran de la desamortització de Mendizábal. L’església romangué oberta al culte i posteriorment fou elevada a la categoria de parròquia, però el convent passà a tenir diversos usos civils (mercat, escola, presó, jutjat), la qual cosa implicà profundes modificacions que hanmalterat sensiblement la seva imatgemoriginal. Al final del segle XX experimentà una notable intervenciómper adaptar les plantes superiors del claustre a espais culturals, mentre que es reformar l’inferior, on hi ha encara les parades del mercat i altres espais comercials.

Segons una antiga tradició medieval recollida per Pere Miquel Carbonell en l’anomenada Crònica menorquina, el rei Alfons III, després de lliurar una sagnant batalla contra els musulmans menorquins, ordenà que el seu exèrcit reposàs al Pla del Verger i va fer cantar dues misses: una en honor de la Verge Maria i l’altra per les ànimes dels difunts en la batalla. Amb el temps, en aquest indret s’hi construiria una ermita dedicada a sant Joan Baptista. El topònim és prou antic, ja que el trobam just després de la conquesta, quan es parla del «verger [que es troba] al cap del port de Maó», que havia estat propietat de l’almoixerif. Eren, doncs, zones d’horta propietat de l’estat musulmà. El conreu d’horta en aquesta zona estava afavorit per les fonts i tingué continuïtat en època cristiana. Al final del segle XVII i durant el XVIII, els horts dels Vergers tingueren un important desenvolupament per mor de la forta demanda de fruita i hortalissa dels vaixells mercants i de guerra que fondejaven a Maó. S’aixecà una capella en aquest indret on, segons la tradició que hem esmentat, es van celebrar les primeres misses a Menorca? Una resposta afirmativa a aquesta pregunta no és inversemblant. Possiblement aquesta església no seria la que podem veure actualment encara que, en tot cas, es molt antiga per bé que ha sofert moltes reformes al llarg dels segles. Podem especular si l’església actual fou construïda en els segles XIV o XV, ja que el sistema constructiu correspon als patrons del gòtic llevantí. Es tracta d’una església de reduïdes dimensions, de nau única coberta amb volta de creueria simple i dividida en dos trams per un arc ogival. La volta descarrega sobre dos contraforts exteriors. No té capelles laterals ni s’hi distingeix cap element especial a la capçalera. La decoració interior és d’una gran sobrietat. Sigui quina sigui la datació exacta de l’ermita, el cert és que ja existia a mitjan segle XVI. En aquesta època hi havia a Maó una obreria de Sant Joan que anualment organitzava una qualcada per celebrar la festa del Baptista. Aquesta qualcada es celebrava encara ben entratel segle XIX. Una pintura de devers 1820-30, conservada al museu Hernández Mora de Maó, mostra la qualcada fent un «caragol» a l’actual plaça de la Constitució de Maó, davant de la parròquia de Santa Maria. És interessant llegir el que ens conta Pere Riudavets (1888) sobre la celebració de la festa de Sant Joan al segle XIX: «No hace muchos años que se abandonó la popular fiesta deir en la vigilia y en el día de San Juan Bautista a su ermita, a la que acudía la tradicional Culcada, tanto a completas por la tarde, como a misa en la mañana siguiente, que en siglos pasados se extendía hasta el 29 de Agosto [festivitat del martiri de Sant Joan], con grande contento de chicos y grandes, y que al son del tamboril y fabiol paseaba las calles de la ciudad con lujoso aparato, formando las delicias del pueblo. Hace pocos años se quiso restablecer la Culcada, pero con poca asistencia de concejales, que mirando la fiesta con el ridículo que se va imprimiendo en todo lo que sabe antigualla, ha concluido por no celebrarla, pasando desde entonces a la categoría de legendaria ». Però el poble maonès, ben lluny de les seves autoritats i d’aquells que pretenien elevar-se cap a la modernitat i el cosmopolitisme rebutjant les tradicions pròpies, continuava anant a l’ermita per oir les completes de la vigília i la missa, que de bon matí, la comunitat de preveres celebrava el 24 de juny. Com hem dit, al llarg dels segles l’església fou objecte de diverses intervencions. L’any 1636 el bisbe de Mallorca Juan de Santander feu una visita pastoral a Menorca. En aquest moment l’estat de l’ermita devia ser lamentable, ja que el bisbe amenaçà amb l’excomunió als que gosessin celebrar missa allà mentre l’església no hagués estat reparada. Per exemple, l’any 1662 la Universitat de Maó acordà procedir a la reparació de l’ermita de Sant Joan. Segons recollí l’arxiduc Lluís Salvador, l’església actual és una restauració de l’antiga i fou beneïda el 14 d’agost de 1712. Durant el segle XIX també s’hagueren de fer diverses reparacions i reformes (la més important fou realitzada l’any 1870), que degueren afectar prou la façana. Sembla que al començament d’aquell segle la façana tenia un rosetó i estava pintada de color ocre. La façana és un cos afegit a la nau, regular i senzilla, en la què destaca un arc lleugerament apuntat que dóna accés a un petit pòrtic cobert amb volta apuntada, que emmarca el portal d’accés a la nau sobre el qual hi ha una petita finestra amb forma de cercle, amb la creu de malta calada. La façana està rematada per un petit campanar amb espadanya.

Ubicada a la rodalia d’on conflueixenels termes municipalsd’Alaior, es Mercadal i Maó,l’antiga parròquia rural de SantLlorenç de Binixems acumula una llarga història. Una antiga tradició més tost llegendària remunta la seva fundació al moment de la conquesta de 1287 per voluntat d’Alfons III, el qual hauria volgut recordar així la seva victòria en una batussa contra els musulmans. Fos com fos, l’extens districte del nord-est de Menorca apareix citat en els documents de les acaballes del segle XIII com la parroquia de Favàritx. La primera noticia certa d’aquesta parròquia, però, la trobam en el Pariatge de 1301. Jaume II ordenava la fundació de la parroquia de Sant Llorenç, en terres de l’alqueria de Binixems, terme de Favàritx. D’aquesta parròquia dependria la capella de Sant Salvador del Toro, on el rector de Sant Llorenç tenia l’obligació d’anar a celebrar la missa cada dissabte. Segurament el rei Jaume II va tenir la intenció de que a Sant Llorenç s’hi concentràs un nucli de població. Però tal com succeí en altres fundacions del Pariatge, aquest intent resultaria frustrat. Això sí, la parròquia tingué una vigència d’alguns segles i, transformada en ermita, ha arribat fins als nostres dies. El seu districte parroquial, prou extens, abastava terres del termes d’Alaior (on estava situada la parròquia), es Mercadal i Maó, però els seus límits són imprecisos. Ben poca cosa sabem dels segles medievals fora del nomenament d’alguns rectors. Tampoc sabem com era l’antiga església medieval. Hem d’esperar a la segona meitat del segle XVI per trobar algunes notícies més consistents. Així, l’any 1565, el bisbe de Mallorca Diego de Arnedo delegà la visita pastoral a les parròquies de Menorca en el rector de Sineu, Llorenç Foncilles. Aquestordenà dividir el districte parroquial entre les parròquies de Santa Eulàlia d’Alaior, Sant Martí des Mercadal i Santa Maria de Maó. Sant Llorenç perdia així el rang de parroquia i quedava com una església sufragània de les parròquies esmentades, els rectors de les quals n’haurien de tenir cura de manera mancomunada, la qual cosa volia dir que també es repartirien els delmes i altres rendes. De retruc, la partició tindria conseqüències en l’obreria o comissió que tenia cura de l’església de Sant Llorenç i dels actes que allà s’hi celebraven, ja que sembla que a partir d’aquell moment cadascuna de les tres universitats de Maó, Alaior i es Mercadal (a partir de 1835, els ajuntaments), nomenaven un obrer o membre de la comissió. En aquesta obreria cal veure-hi l’origen de les festes de Sant Llorenç. Ara bé, sembla que l’atenció pastoral dels habitants de la contrada es ressentí. Per això, l’any 1605, en el marc d’una nova visita pastoral, el bisbe de Mallorca Alonso Laso y Sedeño ordenava que els rectors sota la jurisdicció dels quals estava Sant Llorenç haurien de tenir cura de que cada diumenge i festes de precepte un prevereanàs a Binixems a dir missa a ensenyar la doctrina cristiana als feligresos. També havia d’administrar els sagraments cada vegada que fos requerit. Almenys des de temps bastant antics, una família de donats habitava en una casa annexa a l’església. L’any 1654 l’església de Binixems fou destruïda per un fenomen natural que a vegades s’ha dit que fou un terratrèmol, però que probablement fos un cap de fibló o un esclafit. Fos el que fos, la destrucció fou tan gran que obligà a aixecar un nou temple, que tot i les modificacions experimentades, és el que avui podem veure. L’any 1660 van començar les obres després d’haver obtingut un donatiu de 300 ducats de la Corona. El resultat fou una església de planta basilical, de construcció rústega i molt senzilla, sobretot a l’exterior, però de proporcions harmonioses. De l’interior cal destacar la cúpula que cobreix el creuer, definit per quatre arcs de mig punt sostinguts per columnes. La cúpula està sostinguda sobre petxines i queda rematada per un llanternó cobert amb volta de mitja taronja. Precisament, la llanterna i el llanternó octogonals, superposats, donen a l’església el seu perfil característic vists des de l’exterior. L’església, molt malmesa, fou objecte d’una importantreforma a la darreria del segle XIX, durant la qual s’eliminà la porxada que hi havia a la façana. Saquejada durant la Guerra Civil, l’església romangué abandonada durant alguns anys fins que l’any 1957 s’hi obrí una escola rural. Curiosament, la humil església de Binixems fou molt representada pels pintors del segle XVIII, associada a la romeria i la festa que allà s’hi celebrava. Alguna d’aquestesrepresentacions esdevé un ric retaule de les festes populars d’aquella època. Les festes de Sant Llorenç tenien l’ermita com a marc fins que cap als anys 1832-33 es traslladaren a Alaior, excepte l’ofici de completes. Fins 1907, en la colcada que anava a Sant Llorenç hi participava un representant de cadascun dels ajuntaments d’Alaior, es Mercadal i Maó. Actualment la colcada es dirigeix a l’ermita una setmana abans de les festes per dur al poble la imatge de Sant Llorenç.

Poques setmanes després de prendre Menorca als musulmans, el 28 de febrer de 1287, el rei Alfons III concedia al convent de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca una heretat a Ciutadella. L’endemà 1 de març, el monarca atorgava unes cases i un hort a Ciutadella a sor Agnès Riquelme i sor Maria, amb l’obligació de ferhi residència una comunitat de clarisses. Les germanes clarisses es degueren instal·lar al cap de molt poc temps a Ciutadella, perquè el 26 de gener de 1289 el monestir apareix ja com a constituït; sor Agnès Riquelme n’era la vicària. En aquest document, datat a València, el rei Alfons donava al monestir una alqueria a la part d’Artrutx, en règim d’alou franc. Amb el temps, aquesta alqueria seria coneguda amb el nom de Lloc de Monges, avui fraccionat en diversos llocs. Finalment, el 9 de maig de 1290 el monarca atorgava al monestir l’exempció del pagament de delmes i primícies. No tenim gaire informació de com era el monestir medieval, que ocupava un espai molt extens al cantó nord-estde la ciutat, confrontant amb la muralla. Una part molt important d’aquest espai estava ocupada per l’hort, que almenys en èpoques posteriors estava arrendat a un hortolà. La comunitat de clarisses devia anar augmentant i sabem que alguna religiosa va tenir un paper important. Així, sor Leonor Serra, abadessa entre 1504 i 1505, per ordre de Ferran el Catòlic, reformà el monestir de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca. D’aquesta època, el començament del segle XVI, és una peça de gran valor històric i artístic, el relleu de la Nativitat. És un cassetó que representa el naixement de Jesús i l’adoració dels pastors, esculpio sobre fusta, que formava part d’un altar; possiblement eraobra d’un taller italià. Durant el saqueig de Ciutadella pels turcs (juliol de 1558), el monestir fou saquejat i incendiat. L’abadessa, sor Àgueda Ametller, fou penjada d’un arbre i arcabussejada. Aviat fou considerada màrtir i així constava al martirologi franciscà. Altres monges van ser mortes, però la majoria fou deportada a Istanbul. La llista de captius de Marc Martí recull els noms de 16 religioses, 5 donzelles postulants i 4 criades. Algunes d’elles pogueren tornar després de ser rescatades, però en coneixem altres 3 per diverses fonts; en total, les captives passaven de la trentena. La primera abadessa després de l’assalt turc fou sor Blanca Mascarona, retornada de la captivitat, que prengué possessió l’any 1561. Segons la tradició, va ser ella la que rescatà el relleu de la Nativitat que per aquests circumstància era conegut com «es Betlen des moros». Unes poques monges van tornar, però la resta devia morir espargida per l’Imperi otomà. El monestir i l’església foren precàriament reedificats perquè gairebé no es comptava amb mitjans econòmics. El convent es reedificaria de nou a partir de 1614 i les obres es van alargar durant gairebé tot el segle XVII. L’arxiduc Lluís Salvador ens descriu el monestir tal com era al final del segle XIX. Constava d’un pati que donava accés al monestir i a l’església, que estaba orientada de manera diferent a l’actual, amb la capçalera orientada cap a llevant. A la façana del monestir, sobre la portalada, hi destacava una gran copinya estriada. El convent, ens diu l’Arxiduc, era espaiós i gairebé quadrangular i havia estat reformat en moltes ocasions, de manera que «constitueix una acumulació anárquica de dependències a diferents nivells i diversa orientació. Només el pati claustral, amb set arcs de mig punt pel costat llarg i tres per l’ample, sostinguts per voluminoses pilastres de pedra calcària tallada, mostra una disposició deliberada». Al voltant del claustre es disposaven les principalsdependències del monestir. Al pis superior hi havia el dormidor, un gran espai dividit per envans que delimitaven les cel·les de les monges. Segons conta John Armstrong, cap al 1740 els militars anglesos podien accedir al locutori i parlar amb les monges. Aquesta pràctica va donar lloc a un gran escàndol quan, l’any 1749, tres monges fugiren de nit amb oficials anglesos. Protegides pel governador Blakeney, abandonaren Menorca i dues d’elles es casaren amb els militars. La comunitat era nombrosa, ja que l’any 1786 comptava amb 32 monges. Vivien de les rendes del Lloc de Monges, d’almoines, del lloguer de l’hort i d’altres ingressos. Les rendes del monestir en aquella època s’estimaven en 2.436 lliures. Amb la política desamortitzadora liberal de 1835-36, però, les monges clarisses aconseguiren que no es suprimís el monestir, però es va perdre el Lloc de Monges, que fou incautat per l’Estat. Aleshores les monges hagueren de fer treballs com ara brodat i pastissets per obtenir alguns ingressos. També l’any 1852 foren autoritzades a tenir una escola de filletes que fou la primera de Ciutadella. L’any 1860, les monges foren visitades per la reina Isabel II, que anava acompanyada del seu confessor, el futur sant Antoni Maria Claret. El juliol de 1936, després de l’esclat de la Guerra Civil, la comunitat fou dissolta i les monges hagueren d’abandonar el monestir per anar a viure amb les seves famílies. L’Ajuntament disposà l’enderroc del monestir amb el propòsit d’urbanitzar l’extens solar, però no s’arribà a fer res. Anys després d’acabar la guerra, s’edificà el convent actual a partir de 1945. De l’antic només en queden alguns vestigis, com el locutori. Així, idò, tot i que l’edifici és molt modern, alberga la que, juntament amb la Catedral, és la comunitat més antiga de Ciutadella, amb 726 anys d’història.

La Iglesia de la Concepción fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega.La Iglesia de la Concepción, en la calle Cos de Gràcia, fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega. Construida en tiempos de dominación inglesa, se dedicó en su fundación al rito ortodoxo, de ahí los elementos que la diferencian del resto de templos de la ciudad. De estilo bizantino, fue destinada al culto católico sobre la primera mitad del siglo XIX, eliminando todo los elementos ortodoxos.

El convent de Jesús de Maó fou fundat per fra Bartomeu Catany, destacat teòleg i predicador franciscà nat a Felanitx. Preocupat per la relaxació dels convents del seu orde, el pare Catany introduí a Mallorca la branca dels franciscans observants a Mallorca, fundant els convents de Jesús de Palma i de Sóller. L’any 1459, poc abans de la seva mort, fundà el de Maó. La comunitat notenia propietats fora del convent i vivia de les almoines. En una data indeterminada, l’emperador Carles V atorgà al monestir maonès un privilegi que els permetia l’exclusivitat de la pesca de les aigües del port des de l’escull dels Frares fins a la colàrsega. També els cedia l’indret anomenat el Clot de la Caleta per fer-hi un hort. L’any 1568 Felip II ratificà aquesta concessió. No tenim dades de com era el convent primitiu, que ocupava el mateix emplaçament de l’actual, sobre el penya-segat del port. Aleshores aquell indret es trobava fora de la muralla de la vila, que només arribava fins el Pont del General, vora el Govern Militar, on s’obria el portal anomenat del Mirador. Durant el setge de Barba-rossa (setembre de 1535), el convent fou saquejat i destruït. Precisament havien estat dos frares del convent els que van descubrir el parany de Barba-rossa, que havia entrat al port de Maó fent arborar el pavelló imperial als seus vaixells per fer creure que es tractava de l’armada de Carles V que tornava victoriosa de la presa de Tunis. El guardià Miquel Capó, que havia consumit les formes consagrades abans no fossin profanades, i els frares Francesc Coll i Bartomeu Genestar foren degollats i la resta de frares, captivats. Tots tres foren inclosos al martirologi franciscà, que celebrava la seva memòria el 9 de març. No tenim detalls de com es reconstituí la vida de la comunitat després de l’atac de Barb-rossa. Sembla, però, que es procedí a reparar i reconstruir l’antic monestir i la seva església gràcies a les almoines. L’any 1648 s’iniciaren les obres per reformar els edificis preexistents, tant del convent com de l’església (refectori, quadres, ampliació de la sagristia, ampliació i reforma de capelles...). L’any 1671 es començà la nova església amb la construcció de tres capelles. Però no seria fins al final del segle quan es començà a construir el nou edifici conventual. En primer lloc, s’edificà una quarta part del convent i la meitat del claustre (1694-95). Dirigien les obres els Mestres Bartomeu i Sebastià Carreras i Josep i Pere Amorós. Les obres continuaren a bon ritme i acabaren l’any 1705. Hi mancava, però, acabar l’església nova. El 7 de juny de 1719, el bisbe de Mazzara (Sicília) Bartomeu Castellví beneí la façana de l’església. El bisbe Castellví havia arribat accidentalment a Maó i s’allotjava al convent de Jesús. La construcció de l’església continuà en les dècades següents i quedà acabada cap al 1752. El nou temple era força més gran que no l’antic i es dóna la circumstància que s’havia construït al voltant del vell, la qual cosa havia permès que el culte continuàs desenvolupant-se amb tota normalitat en l’església antiga. Després d’inspeccionar l’obra nova, fou enderrocada l’antiga església. Havien dirigit les obres en la seva fase final els Mestres Jaume Pons i Joan Dalmedo. Amb tot i això, encara es continuà treballant tant a l’església com al convent al final dels segle XVIII i primer terç del XIX. L’any 1795 s’inaugurà l’orgue, ubicat damunt una de les capelles de l’església, però alguns anys més tard l’orguener J. Kyburz cregué convenient traslladar- lo enmig del cor, sobre el portal major. L’orgue, reubicat i reformat, fou inaugurat l’any 1819. Just abans de la supressió del monestir, l’any 1830, el guardià fra Joan Riudavets va fer importants millores que afectaren tant els retaules i l’enrajolat de l’església com la porteria i el campanar. La comunitat franciscana visqué al convent sense gaire entrebancs fins el Trienni Liberal (1820-23). En aquesta època, però, es veieren embolicats en les pugnes polítiques. El pare guardià fou detingut acusat d’estar implicat en una conspiració absolutista contra el govern liberal (1822). La comunitat fou suprimida i els frares foren deportats a Cartagena. Restaurat l’absolutisme el 1823, els frares pogueren tornar al convent, però l’any 1835 el convent de Jesús fou definitivament suprimit i els seus béns, nacionalitzats. Mentre l’església mantingué el culte (l’any 1877 seria erigida en parròquia), el convent de Jesús passà a mans de l’Ajuntament i tingué usos diversos com ara casa de la Misericòrdia, biblioteca pública i institut de segon ensenyament. L’edifici fou sotmès a un profund procés de restauració entre 1984 i 1997 i actualment és la seu del Museu de Menorca. Pel que fa a l’església, en els últims anys s’han restaurat les façanes i s’ha dotat d’una instal· lació per il·luminar l’exterior. Del convent, l’element més destacable és el claustre barroc, de planta quadrada. Té quatre pisos en alçada. La galeria de la planta baixa del claustre s’obre al pati amb arcs de mig punt, mentre les dels tres pisos superiors estan tancades. Un joc de pilastres polièdriques i columnas jòniques i corínties sobre pedestals marca el ritme dels diferents trams de la façana del claustre. L’església és de nau única amb capelles laterals entre els contraforts, amb coberta de volta de canó, que s’obren a la nau amb arcs de mig punt. Consta de cinc trams coberts amb volta de creueria ogival. La capella major és rectangular i coberta també amb volta de creueria. S’obre a la nau mitjançant un arc de ogival. Convé destacar la capella de la Immaculada, de planta octogonal i coberta amb cúpula proveïda de llanternó, possiblement ’últim espai barroc construït a Menorca.

1616. Convento de clausura, construido bajo la advocación de la Inmaculada Concepción; fue la segunda institución monástica de la ciudad y la primera de monjas. Edificado sobre terrenos de las antiguas murallas, no presenta prácticamente fachada exterior.

La antigua Casa Martorell se completa en 1813 desplegando su monumental fachada neoclásica, rematada con un gran frontón triangular, en la calle Major del Born. Destaca la impresionante logia que se abre en la fachada que da a la plaza, que rememora la arquitectura italiana y que sirve de modelo a las dos galerías gemelas de la casa del Conde de Torre-saura, construida justo después y a escasa distancia de ella. El edificio es concebido como residencia de la segunda rama de la familia Martorell, directamente emparentada con los Marqueses de Albranca, que pasará a llevar el apellido Salort, familia ennoblecida en 1864. Debido al parentesco entre los Salort y la familia Olives, el propietario de esta casa es quien ostenta en la actualidad el título de VIII Conde de Torre-saura

Palau Saura 1693-1712, Joan Amorós Durante casi todo el siglo XVII los maestros de obras que construyeron los mejores edificios menorquines procedían de Mallorca. Los miembros de la familia Amorós tuvieron una influencia clave y hegemónica en la isla, que alcanza más de cuarenta años, entre 1670 y 1710, periodo de una gran actividad constructora, sobre todo en Ciutadella. Los Amorós desarrollaron un estilo propio centrado en los ornamentos de pilares, cúpulas, cornisas, arcos, etc., a base de trenzados que personalizaron sus obras. Uno de los pocos edificios construidos por Joan Amorós fue el Palacio Saura de la calle del Santíssim esquina calle dels Dolors. Como en otras casas señoriales de Ciutadella y en algunas de Maó, la planta se organiza alrededor del espacio de entrada y el de la escalera que se convierten en un recorrido semipúblico que conduce hasta la gran sala noble del primer piso. La bóveda octogonal que corona la caja de la escalera es uno de los elementos arquitectónicos más interesantes de los palacios de Ciutadella. En la fachada principal destaca la composición de las pequeñas ventanas del segundo piso, con la cornisa muy volada y ornamentada, que se extienden a la fachada lateral y consiguen dar una gran unidad al conjunto. El Palacio Saura fue adquirido por el Ayuntamiento de Ciutadella en los últimos años del milenio con finalidades claramente culturales. El interés del edificio, excepto su magnífica fachada, se centra en las dependencias de su planta baja, conservadas la mayoría en su forma originaria, y en el jardín. Titularidad: municipal