El Monesterio De Santa Clara

Religiosos

Poques setmanes després de prendre Menorca als musulmans, el 28 de febrer de 1287, el rei Alfons III concedia al convent de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca una heretat a Ciutadella. L’endemà 1 de març, el monarca atorgava unes cases i un hort a Ciutadella a sor Agnès Riquelme i sor Maria, amb l’obligació de ferhi residència una comunitat de clarisses. Les germanes clarisses es degueren instal·lar al cap de molt poc temps a Ciutadella, perquè el 26 de gener de 1289 el monestir apareix ja com a constituït; sor Agnès Riquelme n’era la vicària. En aquest document, datat a València, el rei Alfons donava al monestir una alqueria a la part d’Artrutx, en règim d’alou franc. Amb el temps, aquesta alqueria seria coneguda amb el nom de Lloc de Monges, avui fraccionat en diversos llocs. Finalment, el 9 de maig de 1290 el monarca atorgava al monestir l’exempció del pagament de delmes i primícies. No tenim gaire informació de com era el monestir medieval, que ocupava un espai molt extens al cantó nord-estde la ciutat, confrontant amb la muralla. Una part molt important d’aquest espai estava ocupada per l’hort, que almenys en èpoques posteriors estava arrendat a un hortolà. La comunitat de clarisses devia anar augmentant i sabem que alguna religiosa va tenir un paper important. Així, sor Leonor Serra, abadessa entre 1504 i 1505, per ordre de Ferran el Catòlic, reformà el monestir de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca. D’aquesta època, el començament del segle XVI, és una peça de gran valor històric i artístic, el relleu de la Nativitat. És un cassetó que representa el naixement de Jesús i l’adoració dels pastors, esculpio sobre fusta, que formava part d’un altar; possiblement eraobra d’un taller italià. Durant el saqueig de Ciutadella pels turcs (juliol de 1558), el monestir fou saquejat i incendiat. L’abadessa, sor Àgueda Ametller, fou penjada d’un arbre i arcabussejada. Aviat fou considerada màrtir i així constava al martirologi franciscà. Altres monges van ser mortes, però la majoria fou deportada a Istanbul. La llista de captius de Marc Martí recull els noms de 16 religioses, 5 donzelles postulants i 4 criades. Algunes d’elles pogueren tornar després de ser rescatades, però en coneixem altres 3 per diverses fonts; en total, les captives passaven de la trentena. La primera abadessa després de l’assalt turc fou sor Blanca Mascarona, retornada de la captivitat, que prengué possessió l’any 1561. Segons la tradició, va ser ella la que rescatà el relleu de la Nativitat que per aquests circumstància era conegut com «es Betlen des moros». Unes poques monges van tornar, però la resta devia morir espargida per l’Imperi otomà. El monestir i l’església foren precàriament reedificats perquè gairebé no es comptava amb mitjans econòmics. El convent es reedificaria de nou a partir de 1614 i les obres es van alargar durant gairebé tot el segle XVII. L’arxiduc Lluís Salvador ens descriu el monestir tal com era al final del segle XIX. Constava d’un pati que donava accés al monestir i a l’església, que estaba orientada de manera diferent a l’actual, amb la capçalera orientada cap a llevant. A la façana del monestir, sobre la portalada, hi destacava una gran copinya estriada. El convent, ens diu l’Arxiduc, era espaiós i gairebé quadrangular i havia estat reformat en moltes ocasions, de manera que «constitueix una acumulació anárquica de dependències a diferents nivells i diversa orientació. Només el pati claustral, amb set arcs de mig punt pel costat llarg i tres per l’ample, sostinguts per voluminoses pilastres de pedra calcària tallada, mostra una disposició deliberada». Al voltant del claustre es disposaven les principalsdependències del monestir. Al pis superior hi havia el dormidor, un gran espai dividit per envans que delimitaven les cel·les de les monges. Segons conta John Armstrong, cap al 1740 els militars anglesos podien accedir al locutori i parlar amb les monges. Aquesta pràctica va donar lloc a un gran escàndol quan, l’any 1749, tres monges fugiren de nit amb oficials anglesos. Protegides pel governador Blakeney, abandonaren Menorca i dues d’elles es casaren amb els militars. La comunitat era nombrosa, ja que l’any 1786 comptava amb 32 monges. Vivien de les rendes del Lloc de Monges, d’almoines, del lloguer de l’hort i d’altres ingressos. Les rendes del monestir en aquella època s’estimaven en 2.436 lliures. Amb la política desamortitzadora liberal de 1835-36, però, les monges clarisses aconseguiren que no es suprimís el monestir, però es va perdre el Lloc de Monges, que fou incautat per l’Estat. Aleshores les monges hagueren de fer treballs com ara brodat i pastissets per obtenir alguns ingressos. També l’any 1852 foren autoritzades a tenir una escola de filletes que fou la primera de Ciutadella. L’any 1860, les monges foren visitades per la reina Isabel II, que anava acompanyada del seu confessor, el futur sant Antoni Maria Claret. El juliol de 1936, després de l’esclat de la Guerra Civil, la comunitat fou dissolta i les monges hagueren d’abandonar el monestir per anar a viure amb les seves famílies. L’Ajuntament disposà l’enderroc del monestir amb el propòsit d’urbanitzar l’extens solar, però no s’arribà a fer res. Anys després d’acabar la guerra, s’edificà el convent actual a partir de 1945. De l’antic només en queden alguns vestigis, com el locutori. Així, idò, tot i que l’edifici és molt modern, alberga la que, juntament amb la Catedral, és la comunitat més antiga de Ciutadella, amb 726 anys d’història.