Buen lugar para visitar y ver preciosas vistas de toda la isla
Se trata de un complejo arquitectónico emblemático en el mismo corazón del casco antiguo de Ciudadela, el cual le confiere un potencial enorme como punto de gran interés cultural. La iglesia de Santa María, constituida catedral el año 1795, fue construida por orden del rey Alfonso III después de la conquista de Menorca (1287). Pertenece al estilo gótico catalán de una sola nave de 14,5 m de anchura, cubierta con bóveda de crucería de seis tramos, con una altura de 23 m. Las capillas están separadas por pilastras trilobuladas que cierran en capiteles decorados con motivos vegetales. La Catedral ha sufrido dos saqueos importantes, el primero, el asalto turco de 1558, y, el segundo, durante la Guerra Civil. Desde finales del siglo XVI el templo ha experimentado importantes reformas a lo largo de los siglos. Por ejemplo, la portada neoclásica de la fachada principal que oculta el antiguo portal gótico de singular relevancia. En 1986 se puso en marcha un proceso de restauración integral, exterior e interior, que ha dado al templo una nueva fisionomía, que acentúa el espacio y da protagonismo a la luz. La sillería coral restaurada recuperó los asientos y la sede episcopal que pertenecían al antiguo coro del siglo XVIII. Cabe destacar la capilla de las Almas, de finales del siglo XVII, de estilo barroco, la capilla neoclásica de la Purísima, de principios del XIX, y la capilla del Santísimo, construida a finales del mismo siglo. En la torre del campanario puede verse la parte inferior del mismo, que fue el antiguo minarete de la mezquita mayor de la medina musulmana. En verano la Catedral ofrece recitales de órgano, que enriquecen cualitativamente la visita al templo. El órgano, construido en 1993 por Gabriel Blancafort i París, está situado sobre el Portal del reloj (Puerta de la Luz). Asimismo, el Museo de la Catedral invita a conocer el patrimonio mueble de la sede (vestimentas litúrgicas, piezas de orfebrería, tallas de madera, cuadros y otros objetos de gran interés).
Cercana al palacio de la segunda rama de los Saura, se encuentra la Iglesia de Sant Crist, una pequeña capilla cuyo origen se remonta a 1662, cuando el gremio de cardadores (artesanos de la lana) de Ciutadella de Menorca acordó adquirir una casa antigua para restaurarla y poder la imagen de su patrón, Sant Crist dels Paraires Siguiendo los patrones de la arquitectura religiosa del momento, el arquitecto Pere Sureda construyó la capilla durante cuatro años y, hoy por hoy, constituye uno de los mejores ejemplos de la arquitectura barroca menorquina que se conservan. El templo, con un interior de nave única y rectangular con cubierta de vueltas, absis trapezoidal y con las paredes decoradas con pinturas al fresco de la época, dispone además de una cúpula central. En 2006 la imagen del Sant Crist dels Paraires, tallada en el siglo XVII por un artista anónimo, fue restaurada, lo que permitió recuperar las gotas de sangre pintadas en la escultura.
La iglesia parroquial de Santa Eulalia, ubicada en la parte alta del municipio de Alaior, es uno de los monumentos más destacados y representativos del pueblo. Sus orígenes se remontan al siglo XIV, cuando el rey Jaime II fundó una parroquia sobre una mezquita musulmana correspondiente al antiguo asentamiento árabe de “Ihalor". La estructura del templo fue reedificada y restaurada en el siglo XVII, entre 1674 y 1690. El interior de la parroquia es gótico muy tardío mientras que el exterior, cuyo imponente aspecto recuerda a una iglesia fortificada, muestra una fábrica maciza, con contrafuertes laterales y fachada con balaustrada y dos pequeñas torres octogonales en los ángulos.
La iglesia de San Martín de Mercadal está construïda sobre los cimientos de la que entonces se llamaba iglesia vieja. Esta edificación empieza a construirse en agosto del año 1767, momento en que el pueblo de Mercadal esperimenta una leve expansión. Se trata de un templo espacioso y de líneas sencillas con claras reminiscencias renacentistas que le confieren un aspecto elegante. Las vidrieras que se encuentran en la parte alta proporcionan a la cobertura una magnifica iluminación. Adosada a la nave central se encuentra una sólida torre campanario que esparce el repique de sus campanas por toda la población.
Construida sobre el emplazamiento de la iglesia gótica de los siglos XIII-XIV, la actual parroquia de Santa María data del siglo XVIII. Fue iniciada durante el primer periodo británico, en 1748, y no se culminó hasta cuarenta años más tarde. El campanario fue construido entre 1859 y 1868. El templo, bastante mayor que su antecesor medieval, es de planta de salón y nave única. Pese a su construcción tardía —cuando en Europa comienza a triunfar el neoclasicismo—, la nave sigue en parte los esquemas estructurales del gótico, puesto que consta de seis tramos cubiertos por bóvedas ojivales. Los vanos entre contrafuertes albergan las capillas laterales. A finales del siglo XIX las capillas laterales fueron decoradas con una ornamentación neogótica. El interior es de inspiración neogótica, y cuenta con un órgano monumental de gran calidad instrumental y artística. Fue encargado en 1806 por el rector Gabriel Alenyar a los maestros Francisco Otter y Johan Kiburz, residentes en Barcelona. Cuando se finalizó, en 1809, hubo problemas con su traslado, debido a la guerra napoleónica y a su tamaño (15 metros de altura y 9 de ancho). Tiene cuatro teclados y 3.006 tubos sonoros, de los que 197 son de madera, y el resto de metal. Finalmente se inauguró en 1810 y la ornamentación artística fue realizada por el escultor menorquín Francesc Comas.
El Toro, el puig més elevat de Menorca, té des de poc després de la conquesta cristiana de 1287 un santuari dedicat a la Mare de Déu. El topònim, sobre el significat i origen del qual hi ha diverses hipòtesis, és en tot cas anterior a aquesta data. D’una butlla del papa Nicolau IV de 1291 es desprèn que una de les possessions dels frares mercedaris a Menorca era Santa Maria de Podio de Toro. Una antiga llegenda, la Història de la invenció de Nostra Senyora del Toro, narra com els mercedaris que habitaven a la possessió de Llinàritx descobriren miraculosament la imatge de la Verge, guiats per un toro que els obria camí. Expulsats els mercedaris a partir de 1298, després de ser tornada Menorca al rei Jaume II de Mallorca, el Pariatge atorgat per aquest monarca l’any 1301 ordena crear una capella dedicada a Sant Salvador sufragània de la parròquia de Santa Creu de Lloriac. Fos com fos, l’advocació de Sant Salvador no arrelà -de fet no coneixem cap altra menció fora del Pariatge- i, en canvi, durant el segle XIV apareix en diversos documents la referència a Santa Maria del Toro. Les notícies que tenim de l’església durant l’edat mitjana són poques i fragmentàries. Sabem que el santuari rebia llegats i donacions i que hi havia diversos beneficis fundats. Al segle XVI hi havia al Toro diversos capellans presidits per un prior, que tenia dret de presentació sobre els beneficiats. També hi ha indicis, cap a mitjan segle, que hi residien algunes dones dedicades a l’oració. L’any 1552 l’església fou destruïda per un incendi, però se salvà la imatge de la Verge. En els anys següents es degué reconstruir, potser sobre els fonaments del temple original. Alguna pista tenim de com era aquesta església del final del segle XVI: la seva capçalera estava formada per un absis pentagonal, on hi havia un retaule amb la imatge de la Mare de Déu. L’església era de nau única, possiblement amb dos (potser tres) trams de volta, amb dues capelles a cada costat, dedicades a Sant Miquel, Sant Jeroni, Crist i Santa Anna. El santuari ja era un lloc de peregrinació. Per tal d’allotjar els peregrins hi havia la posada, a cura d’una família de donats. L’any 1594 la posada tenia 22 llits. L’administració del santuari estava a cura d’una obreria o comissió nomenada per la Universitat General de Menorca, formada per representants de les quatre universitats particulars de l’illa, mostra de que el santuari no era privatiu de cap població, sinó del conjunt dels menorquins. L’any 1592 el papa Climent VIII cedí el santuari amb tots els edificis annexos, propietats, rendes i ornaments, als frares agustins, els quals l’ocuparen el 1595. En aquestamèpoca la muntanya tenia també interès militar, per la qual cosa el governador Pedro de Heredia manà que fos fortificada. D’aquesta manera es construí la torre de planta quadrada (que encara subsisteix) i un mur. Els frares reformaren i ampliaren l’església i les altresdependències per adaptar-les a les seves necessitats; les obres es van prolongar fins ben entrat el segle XVII. Es construí una nova capella major, de planta trapezoïdal,mque ocultà l’antic absis pentagonal. Darrere del nou absismhi havia el cambril de la Verge, de planta quadrada, al qualms’hi accedia per sengles escales laterals. La planta era demnau única, amb tres capelles a cada costat, obertes a lamnau mitjançant arcs de mig punt. La coberta era de volta de canó, dividida per arcs faixons. A la portada d’accés hi destaca la portada, obra de gust manierista que encara es pot veure al fons de la porxada. Els frares agustins foren obligats a deixar el convent del Toro l’any 1835, complint les lleis desamortitzadores. El convent, amb el santuari i tots els béns de la comunitat, foren declarats béns nacionals i venuts en subhasta. L’església quedà tancada al culte i la imatge de la Mare de Déu fos traslladada a l’església de Sant Martí des Mercadal. El santuari fou adquirit l’any 1842 pel baró de Las Arenas. Poc després, el 1845, la imatge de la Verge fou retornada al santuari. Tanmateix, el conjunt conventual patia una important degradació, inclosa l’església. S’hagué de procedir a realitzar importants reparacions entre 1876 i 1880. Aquest any s’instal•là al Toro una comunitat de franciscans, però la seva presència fou efímera, ja que marxaren al cap d’un any. L’any 1909 el bisbat adquirí el santuari i les terres del cim de la muntanya. L’estiu de 1936, en les primeres setmanes de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i profanada, però es pogué salvar la imatge de la Mare de Déu, que fou amagada. Acabada la guerra, la imatge fou retornada al santuari, el qual fou objecte d’una profunda restauració que alterà sobretot la capçalera (creuer i presbiteri) fins deixar-lo amb l’aspecte actual.
Templo de estilo neoclásico realizado por el francés Antoine D'Allemand entre finales del siglo XVII y gran parte del siglo XVIII. Es un templo de planta rectangular de una sola nave con bóveda de crucería y capillas laterales. Destaca su fachada, de color blanco, con un bello pórtico de tres arcos de medio punto sobre el que se sitúa el frontón con el escudo de armas de Francia. En la parte de atrás del templo sobresale su campanario de más de 30 metros de altura formado por dos cuerpos, el inferior de planta cuadrada y el superior octogonal.
Segons una antiga tradició medieval recollida per Pere Miquel Carbonell en l’anomenada Crònica menorquina, el rei Alfons III, després de lliurar una sagnant batalla contra els musulmans menorquins, ordenà que el seu exèrcit reposàs al Pla del Verger i va fer cantar dues misses: una en honor de la Verge Maria i l’altra per les ànimes dels difunts en la batalla. Amb el temps, en aquest indret s’hi construiria una ermita dedicada a sant Joan Baptista. El topònim és prou antic, ja que el trobam just després de la conquesta, quan es parla del «verger [que es troba] al cap del port de Maó», que havia estat propietat de l’almoixerif. Eren, doncs, zones d’horta propietat de l’estat musulmà. El conreu d’horta en aquesta zona estava afavorit per les fonts i tingué continuïtat en època cristiana. Al final del segle XVII i durant el XVIII, els horts dels Vergers tingueren un important desenvolupament per mor de la forta demanda de fruita i hortalissa dels vaixells mercants i de guerra que fondejaven a Maó. S’aixecà una capella en aquest indret on, segons la tradició que hem esmentat, es van celebrar les primeres misses a Menorca? Una resposta afirmativa a aquesta pregunta no és inversemblant. Possiblement aquesta església no seria la que podem veure actualment encara que, en tot cas, es molt antiga per bé que ha sofert moltes reformes al llarg dels segles. Podem especular si l’església actual fou construïda en els segles XIV o XV, ja que el sistema constructiu correspon als patrons del gòtic llevantí. Es tracta d’una església de reduïdes dimensions, de nau única coberta amb volta de creueria simple i dividida en dos trams per un arc ogival. La volta descarrega sobre dos contraforts exteriors. No té capelles laterals ni s’hi distingeix cap element especial a la capçalera. La decoració interior és d’una gran sobrietat. Sigui quina sigui la datació exacta de l’ermita, el cert és que ja existia a mitjan segle XVI. En aquesta època hi havia a Maó una obreria de Sant Joan que anualment organitzava una qualcada per celebrar la festa del Baptista. Aquesta qualcada es celebrava encara ben entratel segle XIX. Una pintura de devers 1820-30, conservada al museu Hernández Mora de Maó, mostra la qualcada fent un «caragol» a l’actual plaça de la Constitució de Maó, davant de la parròquia de Santa Maria. És interessant llegir el que ens conta Pere Riudavets (1888) sobre la celebració de la festa de Sant Joan al segle XIX: «No hace muchos años que se abandonó la popular fiesta deir en la vigilia y en el día de San Juan Bautista a su ermita, a la que acudía la tradicional Culcada, tanto a completas por la tarde, como a misa en la mañana siguiente, que en siglos pasados se extendía hasta el 29 de Agosto [festivitat del martiri de Sant Joan], con grande contento de chicos y grandes, y que al son del tamboril y fabiol paseaba las calles de la ciudad con lujoso aparato, formando las delicias del pueblo. Hace pocos años se quiso restablecer la Culcada, pero con poca asistencia de concejales, que mirando la fiesta con el ridículo que se va imprimiendo en todo lo que sabe antigualla, ha concluido por no celebrarla, pasando desde entonces a la categoría de legendaria ». Però el poble maonès, ben lluny de les seves autoritats i d’aquells que pretenien elevar-se cap a la modernitat i el cosmopolitisme rebutjant les tradicions pròpies, continuava anant a l’ermita per oir les completes de la vigília i la missa, que de bon matí, la comunitat de preveres celebrava el 24 de juny. Com hem dit, al llarg dels segles l’església fou objecte de diverses intervencions. L’any 1636 el bisbe de Mallorca Juan de Santander feu una visita pastoral a Menorca. En aquest moment l’estat de l’ermita devia ser lamentable, ja que el bisbe amenaçà amb l’excomunió als que gosessin celebrar missa allà mentre l’església no hagués estat reparada. Per exemple, l’any 1662 la Universitat de Maó acordà procedir a la reparació de l’ermita de Sant Joan. Segons recollí l’arxiduc Lluís Salvador, l’església actual és una restauració de l’antiga i fou beneïda el 14 d’agost de 1712. Durant el segle XIX també s’hagueren de fer diverses reparacions i reformes (la més important fou realitzada l’any 1870), que degueren afectar prou la façana. Sembla que al començament d’aquell segle la façana tenia un rosetó i estava pintada de color ocre. La façana és un cos afegit a la nau, regular i senzilla, en la què destaca un arc lleugerament apuntat que dóna accés a un petit pòrtic cobert amb volta apuntada, que emmarca el portal d’accés a la nau sobre el qual hi ha una petita finestra amb forma de cercle, amb la creu de malta calada. La façana està rematada per un petit campanar amb espadanya.
Ubicada a la rodalia d’on conflueixenels termes municipalsd’Alaior, es Mercadal i Maó,l’antiga parròquia rural de SantLlorenç de Binixems acumula una llarga història. Una antiga tradició més tost llegendària remunta la seva fundació al moment de la conquesta de 1287 per voluntat d’Alfons III, el qual hauria volgut recordar així la seva victòria en una batussa contra els musulmans. Fos com fos, l’extens districte del nord-est de Menorca apareix citat en els documents de les acaballes del segle XIII com la parroquia de Favàritx. La primera noticia certa d’aquesta parròquia, però, la trobam en el Pariatge de 1301. Jaume II ordenava la fundació de la parroquia de Sant Llorenç, en terres de l’alqueria de Binixems, terme de Favàritx. D’aquesta parròquia dependria la capella de Sant Salvador del Toro, on el rector de Sant Llorenç tenia l’obligació d’anar a celebrar la missa cada dissabte. Segurament el rei Jaume II va tenir la intenció de que a Sant Llorenç s’hi concentràs un nucli de població. Però tal com succeí en altres fundacions del Pariatge, aquest intent resultaria frustrat. Això sí, la parròquia tingué una vigència d’alguns segles i, transformada en ermita, ha arribat fins als nostres dies. El seu districte parroquial, prou extens, abastava terres del termes d’Alaior (on estava situada la parròquia), es Mercadal i Maó, però els seus límits són imprecisos. Ben poca cosa sabem dels segles medievals fora del nomenament d’alguns rectors. Tampoc sabem com era l’antiga església medieval. Hem d’esperar a la segona meitat del segle XVI per trobar algunes notícies més consistents. Així, l’any 1565, el bisbe de Mallorca Diego de Arnedo delegà la visita pastoral a les parròquies de Menorca en el rector de Sineu, Llorenç Foncilles. Aquestordenà dividir el districte parroquial entre les parròquies de Santa Eulàlia d’Alaior, Sant Martí des Mercadal i Santa Maria de Maó. Sant Llorenç perdia així el rang de parroquia i quedava com una església sufragània de les parròquies esmentades, els rectors de les quals n’haurien de tenir cura de manera mancomunada, la qual cosa volia dir que també es repartirien els delmes i altres rendes. De retruc, la partició tindria conseqüències en l’obreria o comissió que tenia cura de l’església de Sant Llorenç i dels actes que allà s’hi celebraven, ja que sembla que a partir d’aquell moment cadascuna de les tres universitats de Maó, Alaior i es Mercadal (a partir de 1835, els ajuntaments), nomenaven un obrer o membre de la comissió. En aquesta obreria cal veure-hi l’origen de les festes de Sant Llorenç. Ara bé, sembla que l’atenció pastoral dels habitants de la contrada es ressentí. Per això, l’any 1605, en el marc d’una nova visita pastoral, el bisbe de Mallorca Alonso Laso y Sedeño ordenava que els rectors sota la jurisdicció dels quals estava Sant Llorenç haurien de tenir cura de que cada diumenge i festes de precepte un prevereanàs a Binixems a dir missa a ensenyar la doctrina cristiana als feligresos. També havia d’administrar els sagraments cada vegada que fos requerit. Almenys des de temps bastant antics, una família de donats habitava en una casa annexa a l’església. L’any 1654 l’església de Binixems fou destruïda per un fenomen natural que a vegades s’ha dit que fou un terratrèmol, però que probablement fos un cap de fibló o un esclafit. Fos el que fos, la destrucció fou tan gran que obligà a aixecar un nou temple, que tot i les modificacions experimentades, és el que avui podem veure. L’any 1660 van començar les obres després d’haver obtingut un donatiu de 300 ducats de la Corona. El resultat fou una església de planta basilical, de construcció rústega i molt senzilla, sobretot a l’exterior, però de proporcions harmonioses. De l’interior cal destacar la cúpula que cobreix el creuer, definit per quatre arcs de mig punt sostinguts per columnes. La cúpula està sostinguda sobre petxines i queda rematada per un llanternó cobert amb volta de mitja taronja. Precisament, la llanterna i el llanternó octogonals, superposats, donen a l’església el seu perfil característic vists des de l’exterior. L’església, molt malmesa, fou objecte d’una importantreforma a la darreria del segle XIX, durant la qual s’eliminà la porxada que hi havia a la façana. Saquejada durant la Guerra Civil, l’església romangué abandonada durant alguns anys fins que l’any 1957 s’hi obrí una escola rural. Curiosament, la humil església de Binixems fou molt representada pels pintors del segle XVIII, associada a la romeria i la festa que allà s’hi celebrava. Alguna d’aquestesrepresentacions esdevé un ric retaule de les festes populars d’aquella època. Les festes de Sant Llorenç tenien l’ermita com a marc fins que cap als anys 1832-33 es traslladaren a Alaior, excepte l’ofici de completes. Fins 1907, en la colcada que anava a Sant Llorenç hi participava un representant de cadascun dels ajuntaments d’Alaior, es Mercadal i Maó. Actualment la colcada es dirigeix a l’ermita una setmana abans de les festes per dur al poble la imatge de Sant Llorenç.
¡Descarga tu guía de Menorca!