La Iglesia de la Concepción fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega.La Iglesia de la Concepción, en la calle Cos de Gràcia, fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega. Construida en tiempos de dominación inglesa, se dedicó en su fundación al rito ortodoxo, de ahí los elementos que la diferencian del resto de templos de la ciudad. De estilo bizantino, fue destinada al culto católico sobre la primera mitad del siglo XIX, eliminando todo los elementos ortodoxos.

Poques setmanes després de prendre Menorca als musulmans, el 28 de febrer de 1287, el rei Alfons III concedia al convent de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca una heretat a Ciutadella. L’endemà 1 de març, el monarca atorgava unes cases i un hort a Ciutadella a sor Agnès Riquelme i sor Maria, amb l’obligació de ferhi residència una comunitat de clarisses. Les germanes clarisses es degueren instal·lar al cap de molt poc temps a Ciutadella, perquè el 26 de gener de 1289 el monestir apareix ja com a constituït; sor Agnès Riquelme n’era la vicària. En aquest document, datat a València, el rei Alfons donava al monestir una alqueria a la part d’Artrutx, en règim d’alou franc. Amb el temps, aquesta alqueria seria coneguda amb el nom de Lloc de Monges, avui fraccionat en diversos llocs. Finalment, el 9 de maig de 1290 el monarca atorgava al monestir l’exempció del pagament de delmes i primícies. No tenim gaire informació de com era el monestir medieval, que ocupava un espai molt extens al cantó nord-estde la ciutat, confrontant amb la muralla. Una part molt important d’aquest espai estava ocupada per l’hort, que almenys en èpoques posteriors estava arrendat a un hortolà. La comunitat de clarisses devia anar augmentant i sabem que alguna religiosa va tenir un paper important. Així, sor Leonor Serra, abadessa entre 1504 i 1505, per ordre de Ferran el Catòlic, reformà el monestir de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca. D’aquesta època, el començament del segle XVI, és una peça de gran valor històric i artístic, el relleu de la Nativitat. És un cassetó que representa el naixement de Jesús i l’adoració dels pastors, esculpio sobre fusta, que formava part d’un altar; possiblement eraobra d’un taller italià. Durant el saqueig de Ciutadella pels turcs (juliol de 1558), el monestir fou saquejat i incendiat. L’abadessa, sor Àgueda Ametller, fou penjada d’un arbre i arcabussejada. Aviat fou considerada màrtir i així constava al martirologi franciscà. Altres monges van ser mortes, però la majoria fou deportada a Istanbul. La llista de captius de Marc Martí recull els noms de 16 religioses, 5 donzelles postulants i 4 criades. Algunes d’elles pogueren tornar després de ser rescatades, però en coneixem altres 3 per diverses fonts; en total, les captives passaven de la trentena. La primera abadessa després de l’assalt turc fou sor Blanca Mascarona, retornada de la captivitat, que prengué possessió l’any 1561. Segons la tradició, va ser ella la que rescatà el relleu de la Nativitat que per aquests circumstància era conegut com «es Betlen des moros». Unes poques monges van tornar, però la resta devia morir espargida per l’Imperi otomà. El monestir i l’església foren precàriament reedificats perquè gairebé no es comptava amb mitjans econòmics. El convent es reedificaria de nou a partir de 1614 i les obres es van alargar durant gairebé tot el segle XVII. L’arxiduc Lluís Salvador ens descriu el monestir tal com era al final del segle XIX. Constava d’un pati que donava accés al monestir i a l’església, que estaba orientada de manera diferent a l’actual, amb la capçalera orientada cap a llevant. A la façana del monestir, sobre la portalada, hi destacava una gran copinya estriada. El convent, ens diu l’Arxiduc, era espaiós i gairebé quadrangular i havia estat reformat en moltes ocasions, de manera que «constitueix una acumulació anárquica de dependències a diferents nivells i diversa orientació. Només el pati claustral, amb set arcs de mig punt pel costat llarg i tres per l’ample, sostinguts per voluminoses pilastres de pedra calcària tallada, mostra una disposició deliberada». Al voltant del claustre es disposaven les principalsdependències del monestir. Al pis superior hi havia el dormidor, un gran espai dividit per envans que delimitaven les cel·les de les monges. Segons conta John Armstrong, cap al 1740 els militars anglesos podien accedir al locutori i parlar amb les monges. Aquesta pràctica va donar lloc a un gran escàndol quan, l’any 1749, tres monges fugiren de nit amb oficials anglesos. Protegides pel governador Blakeney, abandonaren Menorca i dues d’elles es casaren amb els militars. La comunitat era nombrosa, ja que l’any 1786 comptava amb 32 monges. Vivien de les rendes del Lloc de Monges, d’almoines, del lloguer de l’hort i d’altres ingressos. Les rendes del monestir en aquella època s’estimaven en 2.436 lliures. Amb la política desamortitzadora liberal de 1835-36, però, les monges clarisses aconseguiren que no es suprimís el monestir, però es va perdre el Lloc de Monges, que fou incautat per l’Estat. Aleshores les monges hagueren de fer treballs com ara brodat i pastissets per obtenir alguns ingressos. També l’any 1852 foren autoritzades a tenir una escola de filletes que fou la primera de Ciutadella. L’any 1860, les monges foren visitades per la reina Isabel II, que anava acompanyada del seu confessor, el futur sant Antoni Maria Claret. El juliol de 1936, després de l’esclat de la Guerra Civil, la comunitat fou dissolta i les monges hagueren d’abandonar el monestir per anar a viure amb les seves famílies. L’Ajuntament disposà l’enderroc del monestir amb el propòsit d’urbanitzar l’extens solar, però no s’arribà a fer res. Anys després d’acabar la guerra, s’edificà el convent actual a partir de 1945. De l’antic només en queden alguns vestigis, com el locutori. Així, idò, tot i que l’edifici és molt modern, alberga la que, juntament amb la Catedral, és la comunitat més antiga de Ciutadella, amb 726 anys d’història.

Ubicada a la rodalia d’on conflueixenels termes municipalsd’Alaior, es Mercadal i Maó,l’antiga parròquia rural de SantLlorenç de Binixems acumula una llarga història. Una antiga tradició més tost llegendària remunta la seva fundació al moment de la conquesta de 1287 per voluntat d’Alfons III, el qual hauria volgut recordar així la seva victòria en una batussa contra els musulmans. Fos com fos, l’extens districte del nord-est de Menorca apareix citat en els documents de les acaballes del segle XIII com la parroquia de Favàritx. La primera noticia certa d’aquesta parròquia, però, la trobam en el Pariatge de 1301. Jaume II ordenava la fundació de la parroquia de Sant Llorenç, en terres de l’alqueria de Binixems, terme de Favàritx. D’aquesta parròquia dependria la capella de Sant Salvador del Toro, on el rector de Sant Llorenç tenia l’obligació d’anar a celebrar la missa cada dissabte. Segurament el rei Jaume II va tenir la intenció de que a Sant Llorenç s’hi concentràs un nucli de població. Però tal com succeí en altres fundacions del Pariatge, aquest intent resultaria frustrat. Això sí, la parròquia tingué una vigència d’alguns segles i, transformada en ermita, ha arribat fins als nostres dies. El seu districte parroquial, prou extens, abastava terres del termes d’Alaior (on estava situada la parròquia), es Mercadal i Maó, però els seus límits són imprecisos. Ben poca cosa sabem dels segles medievals fora del nomenament d’alguns rectors. Tampoc sabem com era l’antiga església medieval. Hem d’esperar a la segona meitat del segle XVI per trobar algunes notícies més consistents. Així, l’any 1565, el bisbe de Mallorca Diego de Arnedo delegà la visita pastoral a les parròquies de Menorca en el rector de Sineu, Llorenç Foncilles. Aquestordenà dividir el districte parroquial entre les parròquies de Santa Eulàlia d’Alaior, Sant Martí des Mercadal i Santa Maria de Maó. Sant Llorenç perdia així el rang de parroquia i quedava com una església sufragània de les parròquies esmentades, els rectors de les quals n’haurien de tenir cura de manera mancomunada, la qual cosa volia dir que també es repartirien els delmes i altres rendes. De retruc, la partició tindria conseqüències en l’obreria o comissió que tenia cura de l’església de Sant Llorenç i dels actes que allà s’hi celebraven, ja que sembla que a partir d’aquell moment cadascuna de les tres universitats de Maó, Alaior i es Mercadal (a partir de 1835, els ajuntaments), nomenaven un obrer o membre de la comissió. En aquesta obreria cal veure-hi l’origen de les festes de Sant Llorenç. Ara bé, sembla que l’atenció pastoral dels habitants de la contrada es ressentí. Per això, l’any 1605, en el marc d’una nova visita pastoral, el bisbe de Mallorca Alonso Laso y Sedeño ordenava que els rectors sota la jurisdicció dels quals estava Sant Llorenç haurien de tenir cura de que cada diumenge i festes de precepte un prevereanàs a Binixems a dir missa a ensenyar la doctrina cristiana als feligresos. També havia d’administrar els sagraments cada vegada que fos requerit. Almenys des de temps bastant antics, una família de donats habitava en una casa annexa a l’església. L’any 1654 l’església de Binixems fou destruïda per un fenomen natural que a vegades s’ha dit que fou un terratrèmol, però que probablement fos un cap de fibló o un esclafit. Fos el que fos, la destrucció fou tan gran que obligà a aixecar un nou temple, que tot i les modificacions experimentades, és el que avui podem veure. L’any 1660 van començar les obres després d’haver obtingut un donatiu de 300 ducats de la Corona. El resultat fou una església de planta basilical, de construcció rústega i molt senzilla, sobretot a l’exterior, però de proporcions harmonioses. De l’interior cal destacar la cúpula que cobreix el creuer, definit per quatre arcs de mig punt sostinguts per columnes. La cúpula està sostinguda sobre petxines i queda rematada per un llanternó cobert amb volta de mitja taronja. Precisament, la llanterna i el llanternó octogonals, superposats, donen a l’església el seu perfil característic vists des de l’exterior. L’església, molt malmesa, fou objecte d’una importantreforma a la darreria del segle XIX, durant la qual s’eliminà la porxada que hi havia a la façana. Saquejada durant la Guerra Civil, l’església romangué abandonada durant alguns anys fins que l’any 1957 s’hi obrí una escola rural. Curiosament, la humil església de Binixems fou molt representada pels pintors del segle XVIII, associada a la romeria i la festa que allà s’hi celebrava. Alguna d’aquestesrepresentacions esdevé un ric retaule de les festes populars d’aquella època. Les festes de Sant Llorenç tenien l’ermita com a marc fins que cap als anys 1832-33 es traslladaren a Alaior, excepte l’ofici de completes. Fins 1907, en la colcada que anava a Sant Llorenç hi participava un representant de cadascun dels ajuntaments d’Alaior, es Mercadal i Maó. Actualment la colcada es dirigeix a l’ermita una setmana abans de les festes per dur al poble la imatge de Sant Llorenç.

Segons una antiga tradició medieval recollida per Pere Miquel Carbonell en l’anomenada Crònica menorquina, el rei Alfons III, després de lliurar una sagnant batalla contra els musulmans menorquins, ordenà que el seu exèrcit reposàs al Pla del Verger i va fer cantar dues misses: una en honor de la Verge Maria i l’altra per les ànimes dels difunts en la batalla. Amb el temps, en aquest indret s’hi construiria una ermita dedicada a sant Joan Baptista. El topònim és prou antic, ja que el trobam just després de la conquesta, quan es parla del «verger [que es troba] al cap del port de Maó», que havia estat propietat de l’almoixerif. Eren, doncs, zones d’horta propietat de l’estat musulmà. El conreu d’horta en aquesta zona estava afavorit per les fonts i tingué continuïtat en època cristiana. Al final del segle XVII i durant el XVIII, els horts dels Vergers tingueren un important desenvolupament per mor de la forta demanda de fruita i hortalissa dels vaixells mercants i de guerra que fondejaven a Maó. S’aixecà una capella en aquest indret on, segons la tradició que hem esmentat, es van celebrar les primeres misses a Menorca? Una resposta afirmativa a aquesta pregunta no és inversemblant. Possiblement aquesta església no seria la que podem veure actualment encara que, en tot cas, es molt antiga per bé que ha sofert moltes reformes al llarg dels segles. Podem especular si l’església actual fou construïda en els segles XIV o XV, ja que el sistema constructiu correspon als patrons del gòtic llevantí. Es tracta d’una església de reduïdes dimensions, de nau única coberta amb volta de creueria simple i dividida en dos trams per un arc ogival. La volta descarrega sobre dos contraforts exteriors. No té capelles laterals ni s’hi distingeix cap element especial a la capçalera. La decoració interior és d’una gran sobrietat. Sigui quina sigui la datació exacta de l’ermita, el cert és que ja existia a mitjan segle XVI. En aquesta època hi havia a Maó una obreria de Sant Joan que anualment organitzava una qualcada per celebrar la festa del Baptista. Aquesta qualcada es celebrava encara ben entratel segle XIX. Una pintura de devers 1820-30, conservada al museu Hernández Mora de Maó, mostra la qualcada fent un «caragol» a l’actual plaça de la Constitució de Maó, davant de la parròquia de Santa Maria. És interessant llegir el que ens conta Pere Riudavets (1888) sobre la celebració de la festa de Sant Joan al segle XIX: «No hace muchos años que se abandonó la popular fiesta deir en la vigilia y en el día de San Juan Bautista a su ermita, a la que acudía la tradicional Culcada, tanto a completas por la tarde, como a misa en la mañana siguiente, que en siglos pasados se extendía hasta el 29 de Agosto [festivitat del martiri de Sant Joan], con grande contento de chicos y grandes, y que al son del tamboril y fabiol paseaba las calles de la ciudad con lujoso aparato, formando las delicias del pueblo. Hace pocos años se quiso restablecer la Culcada, pero con poca asistencia de concejales, que mirando la fiesta con el ridículo que se va imprimiendo en todo lo que sabe antigualla, ha concluido por no celebrarla, pasando desde entonces a la categoría de legendaria ». Però el poble maonès, ben lluny de les seves autoritats i d’aquells que pretenien elevar-se cap a la modernitat i el cosmopolitisme rebutjant les tradicions pròpies, continuava anant a l’ermita per oir les completes de la vigília i la missa, que de bon matí, la comunitat de preveres celebrava el 24 de juny. Com hem dit, al llarg dels segles l’església fou objecte de diverses intervencions. L’any 1636 el bisbe de Mallorca Juan de Santander feu una visita pastoral a Menorca. En aquest moment l’estat de l’ermita devia ser lamentable, ja que el bisbe amenaçà amb l’excomunió als que gosessin celebrar missa allà mentre l’església no hagués estat reparada. Per exemple, l’any 1662 la Universitat de Maó acordà procedir a la reparació de l’ermita de Sant Joan. Segons recollí l’arxiduc Lluís Salvador, l’església actual és una restauració de l’antiga i fou beneïda el 14 d’agost de 1712. Durant el segle XIX també s’hagueren de fer diverses reparacions i reformes (la més important fou realitzada l’any 1870), que degueren afectar prou la façana. Sembla que al començament d’aquell segle la façana tenia un rosetó i estava pintada de color ocre. La façana és un cos afegit a la nau, regular i senzilla, en la què destaca un arc lleugerament apuntat que dóna accés a un petit pòrtic cobert amb volta apuntada, que emmarca el portal d’accés a la nau sobre el qual hi ha una petita finestra amb forma de cercle, amb la creu de malta calada. La façana està rematada per un petit campanar amb espadanya.

L’agost de 1684 fra Joan de Canser, provincial dels carmelites, sol•licità als jurats de Menorca l’autorització per fundar un convent del seu orde. La petició fou desestimada, però els carmelites insistiren i l’any següent el carmelita maonès fra Atanasi Estrader tornava a formular la petició. Aquest cop els jurats proposarenml’ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Maó imla muntanya de Santa Àgueda com a llocs propicis per amla instal•lació del convent. Mentrestant, els carmelites s’havien introduït d’alguna manera mitjançant la confrariamdel Sant Escapulari, que tingué una bona acceptació gràciesma les indulgències de què gaudia. El 1689, fra Atanasimva vendre una propietat que compartia amb la seva germana Joana per comprar un terreny al lloc on després s’aixecaria el convent de Maó. Aquí s’hi fundaria una petita capella dedicada a la Verge del Carme. Tanmateix, l’establiment del convent no resultaria gens senzill, sobretot per l’oposició que tingué des del primer moment per part de la comunitat de preveres de la parroquia de Santa Maria i dels franciscans del convent de Jesús. Les obres començaren l’any 1725, però foren paralitzades per ordre del tinent governador Kane, a instancia de les altres comunitats religioses. Persistents, els carmelites aconseguiren la llicència del rei Jordi II de la Gran Bretanya (1749) i es col•locà la primera pedra del nou edifici el 19 de maig de 1750 en presència del tinent governador William Blakeney i les principals autoritats de l’illa. Les obres es prolongaren durant tota la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del XIX. L’emplaçament elegit era un lloc extramurs de l’antiga vila de Maó, cap a llevant, sobre el penya-segat del port. El primer mestre d’obres fou Antoni Garcias, però no tenia la capacitat tècnica de dur a terme una obra d’aquesta envergadura. L’any 1753 fou substituït pels Mestres Joan Vila, Joan Díaz i Jaume Morro, els quals hagueren de fer canvis importants en el projecte inicial. Un any més tard, la nau i les capelles laterals ja estaven acabades. Per tal de poder celebrar al temple, es paredà la nau a l’alçada del creuer i es beneí l’església el 14 de juliol de 1754. La capçalera de l’església fou acabada molt més tard i, finalment, l’any 1808 s’enderrocà el mur que tancava el creuer per mostrar l’església en la seva integritat. L’església del Carme, que obeeix als paràmetres decoratius neoclàssics, és un dels principals edificis religiosos construïts a Menorca en el segle XVIII. De gran qualitat arquitectònica, té planta de creu llatina i quatre capelles a cada costat, entre contraforts, cobertes amb volta decanó. Les capelles laterals estan connectades entre elles amb arcs de notable amplada, de manera que gairebé sembla que es tracta de sengles naus laterals. La nau central està coberta amb volta d’aresta i el creuer, amb una airosa cúpula amb quatre rosetons, rematada amb un llanternó. Al peu de l’església hi ha el cor, sostingut per tres arcs de mig punt de menor alçada que els de les capelles laterals. La decoració interior és de gran sobrietat i està marcada pel potent entaulament d’inspiració clàssica que recorre tot el temple. La coberta amb volta d’aresta permet l’obertura de finestrals per damunt de les capelles, que forneixen l’església d’una notable lluminositat. Més endavant, l’escultor Ferran Miquel Comas treballà en la decoració d’estuc, d’inspiració rococó. Pel que fa a la façana principal, és molt sòbria i restà inacabada. Està flanquejada per dues torres rematades de manera un tant forçada. Dues columnes d’ordre corinti sostenen un frontó romput, rematat per una fornícula amb la imatge de la Verge del Carme. El conjunt queda emmarcat per un arc de mig punt. Cal destacar les bases del que sembla que havien de ser quatre grans columnes d’ordre gegant, que presumiblement havien de sostener un gran frontó. La façana lateral està marcada pel ritme dels contraforts i del volum del creuer. El convent s’anà construint al mateix temps que l’església, però avançaren molt més lentament. L’any 1777 només hi havia dos costats del claustre acabats. Es tracta d’un edifici de grans dimensions, neoclàssic, de decoració sòbria. Destaquen, a la planta baixa del claustre, les mènsules esculpides per Ferran M. Comas. S’accedia al claustre pel portal que dóna a la plaça, que donava pas a una portería de petites dimensions. La vida del convent del Carme fou curta. L’any 1821, durant el Trienni Liberal, la comunitat fou suprimida i el convent passà a tenir diversos usos, entre d’ells seu de l’anomenada Tertúlia Patriòtica, societat política d’ideologia liberal exaltada. També fou caserna del batalló de la Milicia Nacional de Maó. Amb la restauració de l’absolutisme de Ferran VII (1823), els frares carmelites tornaren al convent, però la comunitat fou definitivament dissoltael 1835, arran de la desamortització de Mendizábal. L’església romangué oberta al culte i posteriorment fou elevada a la categoria de parròquia, però el convent passà a tenir diversos usos civils (mercat, escola, presó, jutjat), la qual cosa implicà profundes modificacions que hanmalterat sensiblement la seva imatgemoriginal. Al final del segle XX experimentà una notable intervenciómper adaptar les plantes superiors del claustre a espais culturals, mentre que es reformar l’inferior, on hi ha encara les parades del mercat i altres espais comercials.

Ya en el siglo XV Ciutadella contaba con un convento y la iglesia de frailes ermitaños de Sant Agustí. En el año 1480 el fraile valenciano fray Joan Exach vino a Ciutadella para llevar a cabo la reforma de este convento, que entonces formaba parte de la provincia de Valencia y estaba en el puerto, adosado a la muralla, cerca del puente del Rei. A causa de su situación, fue muy castigado durante el asedio turco del 1558. La mayor parte de los frailes debieron morir entonces, ya que en la lista de personas que debía rescatar el pavorde Martí de Turquía solo figura un fraile agustino. En el 1562 volvieron a ocupar el convento, que encontraron ruinoso. Los frailes cobraban de los barcos un derecho de anclaje, con el que debían mantener las instalaciones de la cala y el puente del Rei. Al no lograr realizar las reparaciones deseadas en su convento, los agustinos abandonaron la villa “malam forsan aeris intemperiem”, según explican en una exposición en la Universitat; y en el año 1573 se trasladaron a Mallorca. Tres años después el padre Satrilles pasó a Ciutadella para pedir que el monasterio “sia tornat en son primer estament”, proposición que fue aceptada por la Universitat, al hacer la correspondiente solicitud a Roma para conseguir el retorno de los agustinos, que ya encontramos instalados en el 1578, según confirma un libro de profesiones empezado aquel año. El convento fue visitado en el año 1579 “después de haber sido recuperado por los religiosos agustinos”. Estos no debían considerar seguro su antiguo emplazamiento o probablemente tenían noticia que había la intención de rehacer las murallas y construir nuevos baluartes, entre los cuales el del gobernador, o bien pensaban que el edificio estaba“edifficado en un lugar que no puede ensancharse, ni creser y que de la manera questa edifficado no es possible puedan vivir los Religiosos en el decentemente y como conviene para guardar la Regular observantia”. Por ello deseaban trasladarse al interior de las murallas sin abandonar, sin embargo, el viejo edificio para no perder el derecho de la cala de la que gozaban. El 20 de marzo de 1612 la comunidad hacía la petición de traslación, contando con el apoyo “expres consensu aplauso y requisitio” del gobernador y de los jurados, y la aprobación del obispo de Mallorca; la licencia fue firmada el 30 del mismo mes. En esta fecha la Universitat concedía a los agustinos las casas del magnífico Nicolau Serra de la calle Nova, sin que la Universitat debiera intervenir en la transacción con el propietario. El 9 de octubre del 1614 los agustinos tomaron posesión de las casas del nuevo convento, que no eran las concedidas por los jurados (tal vez no llegaron a un acuerdo económico), sino las de mosén Francesc Mascaró, a las que se añadieron dos más. Inmediatamente comenzaron las obras; levantaron primero una iglesia provisional, cubierta de cañas, que sirvió durante los primeros años. Mientras tanto, se había decidido la construcción de un nuevo baluarte (el actual ayuntamiento) en el sitio donde se encontraba el convento de Baixamar, que se debía derribar. El prior padre Subirats significó al rey el grave perjuicio que eso significaba para ellos. 50.000 de los 121.500 reales en que se estimó la indemnización se obtuvieron de la concesión de cinco ejecutorias de nobleza que fueron otorgadas al prior. Con posterioridad, el mencionado padre Subirats se presentó de nuevo a la corte y obtuvo otras seis, concedidas a 5.000 reales cada una, y en el 1625 los frailes obtuvieron un derecho de amortización por valor de 4.000 libras. La primera piedra de la iglesia fue puesta con toda solemnidad el día de San Agustín de 1619. Los planos y la disposición fueron traídos de Madrid (el padre Jordán dice que era “tan capaz y hermosa como la de nuestro convento de San Felipe el Real” que hoy ocupa el Senado). La dirección de las obras fue confiada al maestro mallorquín Jaume Roig. En el año 1620 las obras iban muy avanzadas y las paredes de la iglesia, del pórtico, de la torre del campanario, de la antesacristía y de la portería se habían alzado ya veinticuatro pies. Entre 1620 y 1630 una parte de la iglesia estaba cubierta y con posibilidad de uso. En el 1648 se concede a Agustí Benejam hacer por cuenta propia la capilla del Santíssim Nom de Jesús (donde debía haber la capilla del Santíssim) con su bóveda de piedra, y conceder a su familia el derecho de entierro hasta la cuarta generación. En el año 1650 encontramos construida la capilla de les Ànimes al lado de la del Desterrament. Es posible que la falta de recursos económicos paralizara la obra por algunos años. Comienza a figurar en el libro de obras el nombre de Joan Amorós Cantallops, miembro del linaje Amorós, que tanto influyó en la arquitectura menorquina. En el 1685 los agustinos concedían licencia a Gaspar Saura, comisario del Sant Ofici en Alaior, para construir una capilla con derecho de entierro. Al morir, la capilla y, muy probablemente, el trasaltar no estaban acabados y fue enterrado en la de Sant Tomàs de Villanueva (la segunda entrando a mano izquierda), hecho que nos permite suponer que las capillas del trasaltar no se habían finalizado. En el año 1690, el órgano (que no es el actual) estaba instaladado en su lugar. La Universitat colaboraba en las obras con quince libras anuales, a partir del 1692. En el año 1694 Joan Amorós y Pau Calafat construían la sacristía. También al final del siglo XVII se trabajaba en el altar mayor. Las ocho capillas estaban dedicadas entonces a Nuestra Señora de Itria, Santa Águeda, Nuestra señora del Destirerro, a la Almas de Purgatorio, a Santa Mónica, a San Nicolás de Tolentino, al Santísimo Nombre de Jesús y a Belén. El altar mayor –no podía ser de otra manera– fue dedicado a Nuestra Señora del Socorro. El primer retablo de este altar mayor duró hasta el 1772, cuando fue retirado y sustituido por otro de estilo barroco, realizado por el escultor Miquel Comas el 1788, y que fue destruido en buena parte durante la guerra civil. La parte más moderna de la iglesia es, seguramente, el trasaltar, que quizá no estaba previsto en el proyecto inicial y tardó mucho tiempo: en el año 1701 estaba cubierta la capilla de la izquierda, la central no se acabó hasta el 1716, y la de la derecha no sería inaugurada hasta el 1816. Las torres de la iglesia son del año 1741, una para servir de campanario y la otra para mostrar un reloj público (sabemos que estaba instalado en el 1804 y permaneció hasta el 1895, cuando fue arreglado y trasladado a la Catedral). El temor de que fuesen confiscados los bienes hizo que, en el 1822, los frailes procediesen a la venta de buena parte de sus propiedades –que eran muy importantes– y el dinero fuera invertido en la ornamentación de la iglesia, muy lujosa. Pocos años gozaron los frailes de este embellecimiento, ya que en el 1835 fueron definitivamente exclaustrados. El templo pasó a la jurisdicción diocesana y se convirtió en la iglesia del Seminari cuando este fue fundado. El templo, que se empieza a llamar de Sant Agustí, conoció una época de esplendor litúrgico. La instauración de cofradías nuevas cambió la titularidad de los altares de las capillas y se hicieran nuevos retablos, con intervenciones poco acertadas. La iglesia fue cerrada en el año 1936, justo cuando comenzada la guerra civil, y dedicada a la distribución de víveres. Si bien no sufrió en principio la sistemática destrucción de otros templos, al final tuvo, fatalmente, la misma desdicha. La imposibilidad de una restauración inmediata, una vez acabada la guerra civil, decidió en el Obispado conservarla cerrada y últimamente fue cedida en uso a la Capella Davídica y, en parte, está ocupada por el Museo Diocesà. Destacan las pinturas al fresco que decoran la bóveda de la nave, a pesar de que se deterioraron muy deprisa después de ser pintadas. Las que se conservan representan: ”Ruth y Booz”, ”La muerte de Sisara” y ”Judith y Holofernes” a la derecha, y “La venta de José”, ”Sansón y Dalila” y ”Aparición de Dios a Abraham” a la izquierda. El coro, muy espacioso, está ocupado por una sillería coral de madera, de sencilla factura, pero con buen gusto; y sobretodo por el órgano, construido por Josep Casas, que llegó a Ciutadella en el 1794 y trabajó aquí hasta el 1797. La caja del instrumento muy probablemente fue elaborada por el escultor Miquel Comes.En 1858 se instaló el Seminario Diocesano, que ocupó las antiguas dependencias conventuales. Recientemente han sido reformadas por los arquitectos A. Petschen y J. Pons. Actualmente, la planta baja está dedicada a exponer las colecciones del Museo Diocesano, abiertas al público. Las celdas que se abren en el claustro del primer piso, después de la completa reforma llevada a cabo en los años 80, son hoy casa sacerdotal y residencia de monjas. El segundo piso se contempla como residencia, con cómodas salas de reuniones y una magnífica biblioteca de consulta.

Parròquia de Sant Francesc de Ciutadella té el seu origen en el convent de frares menors o franciscans fundat per Alfons III d’Aragó just després de la conquista de Menorca. En efecte, l’1 de març de 1287, quan el monarca encara es trobava a l’illa, concedia als guardians del franciscans o frares menors de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca algunes heretats a Ciutadella amb la condició que construïssin un convent i que alguns frares hi passassin a residir. Aquestes heretats consistien en l’hort que havia estat del rais Abu Umar i algunes cases. L’arribada dels primers frares degué ser gairebé immediata. L’any 1290 el guardià del convent era fra Berenguer de Lledó. No sabem res d’aquest primer convent franciscà, si bé ens ha quedat una làpida sepulcral (actualment al Museu Diocesà) de Guillem Pere de Vilafreser, lloctinent del tresorer reial, que havia estat sepultat a Sant Francesc el juliol de 1294. Des del primer moment el convent de Sant Francesc tingué importància en la vida religiosa i social de Ciutadella. Així, l’any 1301 hi tingué lloc una important sessió de la Universitat de Menorca amb els procuradors de Jaume II de Mallorca, en la qual s’acordaren els termes de la reestructuració del règim de les propietats immobles. Durant el segle XIV també s’hi celebrava, en la vigília de Nadal, la renovació dels càrrecs de la Universitat. Pel que fa a l’adscripció del convent de Ciutadella dins de l’orde franciscà, passà de la branca dels claustrals a la dels observants. El tronc comú de l’orde de frares menors, fundat pel pobrissó d’Assís l’any 1209, que tenia la germana Pobresa per referent, s’havia dividit en diverses branques. El convent de Ciutadella va pertànyer al grup dels claustrals fins l’any 1504, quan inicià la reforma per passar al dels observants, és a dir, que seguien més de prop la regla de Sant Francesc, sobretot pel que fa al despreniment dels béns materials, en contraposició als conventuals, més laxes. La configuració exacta del convent medieval ens és desconeguda. Sabem que l’església era d’una nau dividida en quatre trams i absis i ocupava part de l’espai del temple actual. Al costat, per la banda de ponent, hi havia l’edifici del convent. Un hort de notable extensió ocupava el que avui són els carrers Nou de Juliol i Joan Benejam, fins la plaça dels Pins, no hi havia la muralla de la ciutat. Aquest convent quedà molt malmès en l’assalt otomà de Ciutadella (juliol de 1558), per la qual cosa es va considerar la necessitat de reedificar tant l’església com el convent. Les obres de l’església començaren el desembre de 1569 i foren acabades tres anys més tard. Tanmateix aviat (1581) es decidí ampliar el temple. En aquesta ocasió, les obres es prolongaren fins l’any 1607. L’església, de nau única, coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre contraforts, s’inspirava amb els patrons del gòtic, si bé sempre dins d’una gran senzillesa i austeritatornamental. Durant el segle XVII es construí el convent, alhora quees feien algunes reformes i afegits a l’església, com ara elcor (1613), el portal lateral que dóna al carrer de la Puríssima i el major que s’obria al Born (1681-84). D’aquests portals barrocs, obra de mestre Pere Amorós,només es conserva el primer, ja que el portal major fou substituït a l’inici del segle XIX pel neoclàssic que es pot veure en l’actualitat. En aquesta mateixa reforma es decidí allargar l’església, per la qual cosa desaparegué l’absis original, substituït pel creuer cobert amb cúpula i un nou absis (1808). Més tard (1831), es construí el deambulatori de darrere l’altar. La reforma dels primers anys del segle XIX trencà l’harmonia de la nau del temple. El resultat fou una església desproporcionada, excessivament llarga en relació amb l’amplada. Durant els segles XVII, XVIII i els primers anys del XIX el convent de Sant Francesc continuava exercint una important funció social i cultural (escola de gramàtica i de teologia, farmàcia, etc.) i era el lloc preferit pels ciutadellencs a l’hora de triar sepultura, tant dins del temple com al claustre. L’any 1835, però, aplicant el decret de desamortització eclesiàstica, elconvent fou extingit i els seus béns passaren a ser propietat de l’Estat. L’església continuà oberta al culte i l’any 1877 fou erigida en parròquia, mentre que el convent tingué diferents usos fins que s’hi construí la casa Cabrisses, d’estil colonial, substituïda posteriorment per l’edifici de Correus. L’hort, en canvi, fou urbanitzat a partir de 1865. Durant el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i clausurada, de manera que es perderen les imatges i retaules i l’orgue, obra de l’orguener suís Johann Kyburz (1813). Just acabada, i mentre la catedral estava en obres, acollí el culte catedralici tornant a partir de 1941 a desenvolupar només les funcions d’església parroquial.

Durant l’època bizantina (segles VI-VIII), a l’indret conegut com es Molinet des Cap des Port de Fornells hi hagué un nucli de població al voltant d’una basílica paleocristiana, recuperada gràcies a les excavacions arqueològiques realitzades dècades enrere pel Dr. Pere de Palol. Aquesta petita població, però, degué desaparèixer entre finals del segle VIII i el IX, abans de la incorporació de Menorca a l’emirat d’al-Andalus. Tanmateix, el topònim de Fornells (Portu Fornelio), d’etimologia llatina, apareix esmentat l’any 1146 en una crónica genovesa. Després de la conquesta cristiana de 1287 el topònim torna a aparèixer, lligat a una parròquia de Fornells que abastaria el nord de l’actual terme des Mercadal. Sembla que aquesta parròquia s’hauria d’identificar amb la que el Pariatge de 1301 anomena Santa Creu de Lloriac. Els topònims, Santa Creu i Lloriac, han pervingut lligats a sengles possessions, però la parroquia com a tal degué desaparèixer en la primera meitat del segle XIV davant de l’empenta de la des Mercadal. Hagueren de passar bastants segles fins que es decidís la construcció d’una església als voltants del port de Fornells. L’amenaça que el gran port natural del nord de Menorca fos utilitzat per naus enemigues aconsellà la construcció d’un castell per protegir la seva entrada. Així, l’any 1625 s’inicià la construcció del castell de Sant Jordi als voltants d’allà on els britànics aixecarien la torre de defensa. Tanmateix, les obres del castell de Sant Jordi aviat quedaren paralitzades i el 1638 el governador de Menorca, l’almirall Antonio de Oquendo, decidí canviar l’emplaçament de la fortificació per ubicar-lo a la vora del mar. Aquesta fortalesa seria batejada amb el nom de Sant Antoni; la seva construcció es perllongaria durant tot el segle XVII. Al cap de pocs anys, a les immediacions del castell s’aixecaren mitja dotzena de cases on hi habitaven els treballadors de la fortalesa, ja representades en un plànol de 1651 en el qual, a més, hi apareix una petita església que fou posada sota l’advocació de Sant Antoni Abad. Aquesta església ja devia estar operativa quatre anys abans, ja que el 1647 s’hi celebraren dos casaments i es trobava al mateix emplaçament del temple actual. A més d’aquesta església, dins del castell s’hi construí una capella que no començaria a funcionar fins la dècada de 1680. El primer capellà castrense que serví a Fornells fou el prevere Joan Bals, que començà el seu ministeri entre 1675 i 1676. Eclesiàsticament, Fornells depenia del rector de Sant Martí des Mercadal. Amb el temps, la població del raval de Fornells anavaguanyant importància i l’any 1713 ja comptava amb 97 habitants. Aquest mateix any Menorca passà a la corona britànica, per la qual cosa la guarnició no era catòlica. Els britànics utilitzaren la capella del castell com a bodega, però l’església de Sant Antoni del raval continuà afecta al culte catòlic i donava servei als pescadors i jornalers que hi habitaven. Durant aquests anys eren frares del convent agustinià del Toro els que tenien cura dels feligresos fornellers. Després de la conquesta espanyola de 1781-82, el rei Carles III ordenà la demolició de les fortaleses de Sant Felip de Maó i de Sant Antoni de Fornells. L’agost de 1782 el bisbe de Mallorca -que ho era també de Menorca- Pedro Rubio Benedicto, realitzà una visita pastoral al que només era oratori públic de Fornells que tingué conseqüències importants, ja que ordenà al rector des Mercadal que posàs un vicari resident a Fornells per atendre les necessitats de la població, que ja comptava amb 70 cases i gairebé 250 habitants. L’any 1783 el rector des Mercadal nomenava vicari de Fornells el prevere Pere Rèurer. A la vegada, s’havia fet notar que l’antiga església era insuficient per atendre una població que havia augmentat força i a la guarnició de Fornells, que continuava sent catòlica. Per això, s’iniciaren les obres d’ampliació i reforma que, en diverses etapes, donaren lloc a l’església actual. Sembla que les obres s’iniciaren l’any 1782 o 1783 i no s’acabaren fins 1808. El resultat és una església de nau única coberta amb volta de canó, dividida en quatre trams separats per arcs faixons que descarreguen sobre els contraforts els quals, al seu torn, delimiten quatre capelles per banda. L’absis és quadrat i cobert amb volta d’aresta, molt rebaixada. Als peus de l’església s’hi troba un petit cor. L’exterior és molt senzill. Destaca la torre quadrada del campanar i la façana lateral, ressaltada pel ritme vertical dels contraforts. El primer bisbe de la diòcesi restaurada, Antoni Vila i Camps, l’any 1800 consolidà la vicaria decretant que el vicari de Fornells hi tingués reserva del Santíssim i pica baptismal. El seu successor, Pedro Antonio Juano (1807), convertí Sant Antoni de Fornells en vicaria perpètua i li atorgà un districte territorial que comprenia una part important del nord del terme des Mercadal. Des d’aleshores hi hagué intents per convertir la vicaria en parròquia, però això no s’esdevindria fins l’any 1877, sota el pontificat del bisbe Manuel Mercader. El primer ecònom de Fornells fou Josep Sintes Deyà.

No sabem que as Mercadal hi hagués cap assentament anterior a la conquesta cristiana de 1287. En tot cas, l’emplaçament tenia avantatges importants: situat gairebé al centre geogràfic de l’illa, a mig camí entre les dues viles principals -Ciutadella i Maó- i al peu de la muntanya més elevada, el Toro, que des del començament despuntà com a santuari marià. Es Mercadal era un creuer de camins i un lloc de pas. Administrativament, pertanyia al terme del Castell de Santa Àgueda, la vella fortalesa musulmana on havia capitulat el rais Abú Umar ibn Said. Eclesiàsticament, al final del segle XIII s’hi documenta la parròquia de Sitllata; encara que els seus límits són molt mals de definir, ocupava la part central de l’illa i sembla que pot identificar-se amb la que amb el temps serà la parròquia de Sant Martí des Mercadal. L’any 1301 el rei Jaume II de Mallorca posa en marxa una profunda reorganització de Menorca, conquistada pel seu nebot Alfons III de Catalunya-Aragó catorze anys abans. Amb la Carta de Franquesa, Jaume II crea un mercat setmanal que s’havia de celebrar cada dijous. I amb el Pariatge, del mateix any 1301, el rei ordena l’erecció d’una capella sota l’advocació de Sant Narcís aclarint, a més a més, que s’hi celebri missa cada dijous, coincidint amb el mercat, i el dia de la festivitat del titular. La capella de Sant Narcís era sufragània de la parròquia de Santa Creu de Lloriac. Però sembla que en un moment indeterminat del segle XIV s’esdevingué un canvi del qual no n’ha quedat registre documental: la parròquia de Santa Creu desaparegué i la capella des Mercadal quedà convertida en parròquia, però ara sota l’advocació de Sant Martí de Tours. En tot cas, el canvi s’havia consumat l’any 1345, quan en un procés judicial ja hi apareixen diversos habitants de la parròquia de Sant Martí des Mercadal. A poc a poc, idò, es Mercadal anava guanyant protagonisme, de manera que s’hi anà consolidant una petita población que adquirí la categoria de pobla. També s’hi radicaren les institucions del gran districte central de Menorca, en paral·lel a la decadència en què a mitjan segle XIV entrà el castell de Santa Àgueda, ja abandonat i en ruïna cap al 1359. Aleshores, el batle (jutge ordinari) del terme de Santa Àgueda ja residia a la pobla des Mercadal i l’any 1403 el rei Martí l’Humà regulà per primera vegada el funcionament de la Universitat de la Pobla des Mercadal i Castell de Santa Àgueda. Possiblement, en aquesta època la parròquia de Sant Martí ja tindria ben delimitat el seu territori, que coincidia a grans trets amb l’actual terme municipal des Mercadal. Res sabem de la primitiva església parroquial, que s’aixecà sobre el mateix turonet on avui hi ha l’actual. Era, tanmateix, el centre de la vida religiosa i social dels mercadalencs i la seu de les diverses confraries. A l’inici del segle XVIII hi havia les confraries del Santíssim Sagrament, de la Sang, de l’Assumpció de Nostra Senyora, de Sant Martí, de Sant Joan, de Sant Sebastià i, finalment, de Santa Escolàstica. John Armstrong, que visqué a Menorca entre 1738 i 1742, escrigué: «L’església es troba en un lloc elevat i és un edifici amb menys bellesa que no antiguitat, que ara amenaça ruïna». Armstrong afegia que s’havien començat les obres de cimentació del nou edifici, però la pobresa dels mercadalencs impedia que els treballs avancessin amb la rapidesa que els seus entusiastes promotors desitjaven. El temple primitiu, l’església vella, no fou enderrocada fins l’any 1767. La construcció, però, es perllongaria durant la resta del segle XVIII i fins i tot en les primeres dècades del XIX. El resultat és un edifici massís, de línies molt sòbries, que des del turó domina el conjunt de la vila. Cobert amb teulada de doble vessant, només el campanar ens delata el seu caràcter d’església. L’interior és espaiós, amb planta de saló de cinc trams delimitats per arcs faixons, cobert amb volta de canó. A cada costat de la nau hi ha les capelles laterals entre els contraforts, embeguts dins del conjunt de l’obra i invisibles des de l’exterior. La il·luminació prové de les petites finestres que s’obren sobre les capelles laterals. L’absis és trapezoïdal, cobert amb volta de canó botzinada. A la seva dreta, hi ha la capella del Santíssim Sagrament. Tal com succeeix amb la major part de les esglésies deMenorca, el seu interior fou saquejat en les primeres setmanes de la Guerra Civil, per la qual cosa els retaules i imatges daten de la postguerra. Cal destacar l’orgue, inaugurat l’any 2008, obra del Taller A & K Orgues de Vent, que a més d’embellir la litúrgia és el protagonista dels Festivals Internacionals d’Orgue que se celebren el mes d’agost.