La Iglesia de la Concepción fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega.La Iglesia de la Concepción, en la calle Cos de Gràcia, fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega. Construida en tiempos de dominación inglesa, se dedicó en su fundación al rito ortodoxo, de ahí los elementos que la diferencian del resto de templos de la ciudad. De estilo bizantino, fue destinada al culto católico sobre la primera mitad del siglo XIX, eliminando todo los elementos ortodoxos.

El Roser, antigua iglesia de la Nuestra Señora del Roser, fue construida entre finales del siglo XVII y principios del XVIII. Se encuentra situada en la calle del Roser y destaca por su torre campanario del siglo XIX. Es uno de los ejemplares más interesantes del período barroco menorquín, de planta de nave única cubierta con bóvedas de arista, con tres capillas a cada lado y un crucero, que tiene la misma anchura que la nave, cubierto con una cúpula rematada con una linterna.Lo que más sorprende del interior es la utilización del estriado de la piedra de marès en casi todos los ornamentos de arcos, junquillos y aristas de las bóvedas, así como las bóvedas de concha que rematan los techos de las capillas y el gran equilibrio de proporciones del espacio interior.En la actualidad es utilizada como sala de exposiciones y en su interior se realizan a lo largo de todo el año numerosos actos culturales.

Parròquia de Sant Francesc de Ciutadella té el seu origen en el convent de frares menors o franciscans fundat per Alfons III d’Aragó just després de la conquista de Menorca. En efecte, l’1 de març de 1287, quan el monarca encara es trobava a l’illa, concedia als guardians del franciscans o frares menors de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca algunes heretats a Ciutadella amb la condició que construïssin un convent i que alguns frares hi passassin a residir. Aquestes heretats consistien en l’hort que havia estat del rais Abu Umar i algunes cases. L’arribada dels primers frares degué ser gairebé immediata. L’any 1290 el guardià del convent era fra Berenguer de Lledó. No sabem res d’aquest primer convent franciscà, si bé ens ha quedat una làpida sepulcral (actualment al Museu Diocesà) de Guillem Pere de Vilafreser, lloctinent del tresorer reial, que havia estat sepultat a Sant Francesc el juliol de 1294. Des del primer moment el convent de Sant Francesc tingué importància en la vida religiosa i social de Ciutadella. Així, l’any 1301 hi tingué lloc una important sessió de la Universitat de Menorca amb els procuradors de Jaume II de Mallorca, en la qual s’acordaren els termes de la reestructuració del règim de les propietats immobles. Durant el segle XIV també s’hi celebrava, en la vigília de Nadal, la renovació dels càrrecs de la Universitat. Pel que fa a l’adscripció del convent de Ciutadella dins de l’orde franciscà, passà de la branca dels claustrals a la dels observants. El tronc comú de l’orde de frares menors, fundat pel pobrissó d’Assís l’any 1209, que tenia la germana Pobresa per referent, s’havia dividit en diverses branques. El convent de Ciutadella va pertànyer al grup dels claustrals fins l’any 1504, quan inicià la reforma per passar al dels observants, és a dir, que seguien més de prop la regla de Sant Francesc, sobretot pel que fa al despreniment dels béns materials, en contraposició als conventuals, més laxes. La configuració exacta del convent medieval ens és desconeguda. Sabem que l’església era d’una nau dividida en quatre trams i absis i ocupava part de l’espai del temple actual. Al costat, per la banda de ponent, hi havia l’edifici del convent. Un hort de notable extensió ocupava el que avui són els carrers Nou de Juliol i Joan Benejam, fins la plaça dels Pins, no hi havia la muralla de la ciutat. Aquest convent quedà molt malmès en l’assalt otomà de Ciutadella (juliol de 1558), per la qual cosa es va considerar la necessitat de reedificar tant l’església com el convent. Les obres de l’església començaren el desembre de 1569 i foren acabades tres anys més tard. Tanmateix aviat (1581) es decidí ampliar el temple. En aquesta ocasió, les obres es prolongaren fins l’any 1607. L’església, de nau única, coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre contraforts, s’inspirava amb els patrons del gòtic, si bé sempre dins d’una gran senzillesa i austeritatornamental. Durant el segle XVII es construí el convent, alhora quees feien algunes reformes i afegits a l’església, com ara elcor (1613), el portal lateral que dóna al carrer de la Puríssima i el major que s’obria al Born (1681-84). D’aquests portals barrocs, obra de mestre Pere Amorós,només es conserva el primer, ja que el portal major fou substituït a l’inici del segle XIX pel neoclàssic que es pot veure en l’actualitat. En aquesta mateixa reforma es decidí allargar l’església, per la qual cosa desaparegué l’absis original, substituït pel creuer cobert amb cúpula i un nou absis (1808). Més tard (1831), es construí el deambulatori de darrere l’altar. La reforma dels primers anys del segle XIX trencà l’harmonia de la nau del temple. El resultat fou una església desproporcionada, excessivament llarga en relació amb l’amplada. Durant els segles XVII, XVIII i els primers anys del XIX el convent de Sant Francesc continuava exercint una important funció social i cultural (escola de gramàtica i de teologia, farmàcia, etc.) i era el lloc preferit pels ciutadellencs a l’hora de triar sepultura, tant dins del temple com al claustre. L’any 1835, però, aplicant el decret de desamortització eclesiàstica, elconvent fou extingit i els seus béns passaren a ser propietat de l’Estat. L’església continuà oberta al culte i l’any 1877 fou erigida en parròquia, mentre que el convent tingué diferents usos fins que s’hi construí la casa Cabrisses, d’estil colonial, substituïda posteriorment per l’edifici de Correus. L’hort, en canvi, fou urbanitzat a partir de 1865. Durant el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i clausurada, de manera que es perderen les imatges i retaules i l’orgue, obra de l’orguener suís Johann Kyburz (1813). Just acabada, i mentre la catedral estava en obres, acollí el culte catedralici tornant a partir de 1941 a desenvolupar només les funcions d’església parroquial.

Ya en el siglo XV Ciutadella contaba con un convento y la iglesia de frailes ermitaños de Sant Agustí. En el año 1480 el fraile valenciano fray Joan Exach vino a Ciutadella para llevar a cabo la reforma de este convento, que entonces formaba parte de la provincia de Valencia y estaba en el puerto, adosado a la muralla, cerca del puente del Rei. A causa de su situación, fue muy castigado durante el asedio turco del 1558. La mayor parte de los frailes debieron morir entonces, ya que en la lista de personas que debía rescatar el pavorde Martí de Turquía solo figura un fraile agustino. En el 1562 volvieron a ocupar el convento, que encontraron ruinoso. Los frailes cobraban de los barcos un derecho de anclaje, con el que debían mantener las instalaciones de la cala y el puente del Rei. Al no lograr realizar las reparaciones deseadas en su convento, los agustinos abandonaron la villa “malam forsan aeris intemperiem”, según explican en una exposición en la Universitat; y en el año 1573 se trasladaron a Mallorca. Tres años después el padre Satrilles pasó a Ciutadella para pedir que el monasterio “sia tornat en son primer estament”, proposición que fue aceptada por la Universitat, al hacer la correspondiente solicitud a Roma para conseguir el retorno de los agustinos, que ya encontramos instalados en el 1578, según confirma un libro de profesiones empezado aquel año. El convento fue visitado en el año 1579 “después de haber sido recuperado por los religiosos agustinos”. Estos no debían considerar seguro su antiguo emplazamiento o probablemente tenían noticia que había la intención de rehacer las murallas y construir nuevos baluartes, entre los cuales el del gobernador, o bien pensaban que el edificio estaba“edifficado en un lugar que no puede ensancharse, ni creser y que de la manera questa edifficado no es possible puedan vivir los Religiosos en el decentemente y como conviene para guardar la Regular observantia”. Por ello deseaban trasladarse al interior de las murallas sin abandonar, sin embargo, el viejo edificio para no perder el derecho de la cala de la que gozaban. El 20 de marzo de 1612 la comunidad hacía la petición de traslación, contando con el apoyo “expres consensu aplauso y requisitio” del gobernador y de los jurados, y la aprobación del obispo de Mallorca; la licencia fue firmada el 30 del mismo mes. En esta fecha la Universitat concedía a los agustinos las casas del magnífico Nicolau Serra de la calle Nova, sin que la Universitat debiera intervenir en la transacción con el propietario. El 9 de octubre del 1614 los agustinos tomaron posesión de las casas del nuevo convento, que no eran las concedidas por los jurados (tal vez no llegaron a un acuerdo económico), sino las de mosén Francesc Mascaró, a las que se añadieron dos más. Inmediatamente comenzaron las obras; levantaron primero una iglesia provisional, cubierta de cañas, que sirvió durante los primeros años. Mientras tanto, se había decidido la construcción de un nuevo baluarte (el actual ayuntamiento) en el sitio donde se encontraba el convento de Baixamar, que se debía derribar. El prior padre Subirats significó al rey el grave perjuicio que eso significaba para ellos. 50.000 de los 121.500 reales en que se estimó la indemnización se obtuvieron de la concesión de cinco ejecutorias de nobleza que fueron otorgadas al prior. Con posterioridad, el mencionado padre Subirats se presentó de nuevo a la corte y obtuvo otras seis, concedidas a 5.000 reales cada una, y en el 1625 los frailes obtuvieron un derecho de amortización por valor de 4.000 libras. La primera piedra de la iglesia fue puesta con toda solemnidad el día de San Agustín de 1619. Los planos y la disposición fueron traídos de Madrid (el padre Jordán dice que era “tan capaz y hermosa como la de nuestro convento de San Felipe el Real” que hoy ocupa el Senado). La dirección de las obras fue confiada al maestro mallorquín Jaume Roig. En el año 1620 las obras iban muy avanzadas y las paredes de la iglesia, del pórtico, de la torre del campanario, de la antesacristía y de la portería se habían alzado ya veinticuatro pies. Entre 1620 y 1630 una parte de la iglesia estaba cubierta y con posibilidad de uso. En el 1648 se concede a Agustí Benejam hacer por cuenta propia la capilla del Santíssim Nom de Jesús (donde debía haber la capilla del Santíssim) con su bóveda de piedra, y conceder a su familia el derecho de entierro hasta la cuarta generación. En el año 1650 encontramos construida la capilla de les Ànimes al lado de la del Desterrament. Es posible que la falta de recursos económicos paralizara la obra por algunos años. Comienza a figurar en el libro de obras el nombre de Joan Amorós Cantallops, miembro del linaje Amorós, que tanto influyó en la arquitectura menorquina. En el 1685 los agustinos concedían licencia a Gaspar Saura, comisario del Sant Ofici en Alaior, para construir una capilla con derecho de entierro. Al morir, la capilla y, muy probablemente, el trasaltar no estaban acabados y fue enterrado en la de Sant Tomàs de Villanueva (la segunda entrando a mano izquierda), hecho que nos permite suponer que las capillas del trasaltar no se habían finalizado. En el año 1690, el órgano (que no es el actual) estaba instaladado en su lugar. La Universitat colaboraba en las obras con quince libras anuales, a partir del 1692. En el año 1694 Joan Amorós y Pau Calafat construían la sacristía. También al final del siglo XVII se trabajaba en el altar mayor. Las ocho capillas estaban dedicadas entonces a Nuestra Señora de Itria, Santa Águeda, Nuestra señora del Destirerro, a la Almas de Purgatorio, a Santa Mónica, a San Nicolás de Tolentino, al Santísimo Nombre de Jesús y a Belén. El altar mayor –no podía ser de otra manera– fue dedicado a Nuestra Señora del Socorro. El primer retablo de este altar mayor duró hasta el 1772, cuando fue retirado y sustituido por otro de estilo barroco, realizado por el escultor Miquel Comas el 1788, y que fue destruido en buena parte durante la guerra civil. La parte más moderna de la iglesia es, seguramente, el trasaltar, que quizá no estaba previsto en el proyecto inicial y tardó mucho tiempo: en el año 1701 estaba cubierta la capilla de la izquierda, la central no se acabó hasta el 1716, y la de la derecha no sería inaugurada hasta el 1816. Las torres de la iglesia son del año 1741, una para servir de campanario y la otra para mostrar un reloj público (sabemos que estaba instalado en el 1804 y permaneció hasta el 1895, cuando fue arreglado y trasladado a la Catedral). El temor de que fuesen confiscados los bienes hizo que, en el 1822, los frailes procediesen a la venta de buena parte de sus propiedades –que eran muy importantes– y el dinero fuera invertido en la ornamentación de la iglesia, muy lujosa. Pocos años gozaron los frailes de este embellecimiento, ya que en el 1835 fueron definitivamente exclaustrados. El templo pasó a la jurisdicción diocesana y se convirtió en la iglesia del Seminari cuando este fue fundado. El templo, que se empieza a llamar de Sant Agustí, conoció una época de esplendor litúrgico. La instauración de cofradías nuevas cambió la titularidad de los altares de las capillas y se hicieran nuevos retablos, con intervenciones poco acertadas. La iglesia fue cerrada en el año 1936, justo cuando comenzada la guerra civil, y dedicada a la distribución de víveres. Si bien no sufrió en principio la sistemática destrucción de otros templos, al final tuvo, fatalmente, la misma desdicha. La imposibilidad de una restauración inmediata, una vez acabada la guerra civil, decidió en el Obispado conservarla cerrada y últimamente fue cedida en uso a la Capella Davídica y, en parte, está ocupada por el Museo Diocesà. Destacan las pinturas al fresco que decoran la bóveda de la nave, a pesar de que se deterioraron muy deprisa después de ser pintadas. Las que se conservan representan: ”Ruth y Booz”, ”La muerte de Sisara” y ”Judith y Holofernes” a la derecha, y “La venta de José”, ”Sansón y Dalila” y ”Aparición de Dios a Abraham” a la izquierda. El coro, muy espacioso, está ocupado por una sillería coral de madera, de sencilla factura, pero con buen gusto; y sobretodo por el órgano, construido por Josep Casas, que llegó a Ciutadella en el 1794 y trabajó aquí hasta el 1797. La caja del instrumento muy probablemente fue elaborada por el escultor Miquel Comes.En 1858 se instaló el Seminario Diocesano, que ocupó las antiguas dependencias conventuales. Recientemente han sido reformadas por los arquitectos A. Petschen y J. Pons. Actualmente, la planta baja está dedicada a exponer las colecciones del Museo Diocesano, abiertas al público. Las celdas que se abren en el claustro del primer piso, después de la completa reforma llevada a cabo en los años 80, son hoy casa sacerdotal y residencia de monjas. El segundo piso se contempla como residencia, con cómodas salas de reuniones y una magnífica biblioteca de consulta.

El convent de Jesús de Maó fou fundat per fra Bartomeu Catany, destacat teòleg i predicador franciscà nat a Felanitx. Preocupat per la relaxació dels convents del seu orde, el pare Catany introduí a Mallorca la branca dels franciscans observants a Mallorca, fundant els convents de Jesús de Palma i de Sóller. L’any 1459, poc abans de la seva mort, fundà el de Maó. La comunitat notenia propietats fora del convent i vivia de les almoines. En una data indeterminada, l’emperador Carles V atorgà al monestir maonès un privilegi que els permetia l’exclusivitat de la pesca de les aigües del port des de l’escull dels Frares fins a la colàrsega. També els cedia l’indret anomenat el Clot de la Caleta per fer-hi un hort. L’any 1568 Felip II ratificà aquesta concessió. No tenim dades de com era el convent primitiu, que ocupava el mateix emplaçament de l’actual, sobre el penya-segat del port. Aleshores aquell indret es trobava fora de la muralla de la vila, que només arribava fins el Pont del General, vora el Govern Militar, on s’obria el portal anomenat del Mirador. Durant el setge de Barba-rossa (setembre de 1535), el convent fou saquejat i destruït. Precisament havien estat dos frares del convent els que van descubrir el parany de Barba-rossa, que havia entrat al port de Maó fent arborar el pavelló imperial als seus vaixells per fer creure que es tractava de l’armada de Carles V que tornava victoriosa de la presa de Tunis. El guardià Miquel Capó, que havia consumit les formes consagrades abans no fossin profanades, i els frares Francesc Coll i Bartomeu Genestar foren degollats i la resta de frares, captivats. Tots tres foren inclosos al martirologi franciscà, que celebrava la seva memòria el 9 de març. No tenim detalls de com es reconstituí la vida de la comunitat després de l’atac de Barb-rossa. Sembla, però, que es procedí a reparar i reconstruir l’antic monestir i la seva església gràcies a les almoines. L’any 1648 s’iniciaren les obres per reformar els edificis preexistents, tant del convent com de l’església (refectori, quadres, ampliació de la sagristia, ampliació i reforma de capelles...). L’any 1671 es començà la nova església amb la construcció de tres capelles. Però no seria fins al final del segle quan es començà a construir el nou edifici conventual. En primer lloc, s’edificà una quarta part del convent i la meitat del claustre (1694-95). Dirigien les obres els Mestres Bartomeu i Sebastià Carreras i Josep i Pere Amorós. Les obres continuaren a bon ritme i acabaren l’any 1705. Hi mancava, però, acabar l’església nova. El 7 de juny de 1719, el bisbe de Mazzara (Sicília) Bartomeu Castellví beneí la façana de l’església. El bisbe Castellví havia arribat accidentalment a Maó i s’allotjava al convent de Jesús. La construcció de l’església continuà en les dècades següents i quedà acabada cap al 1752. El nou temple era força més gran que no l’antic i es dóna la circumstància que s’havia construït al voltant del vell, la qual cosa havia permès que el culte continuàs desenvolupant-se amb tota normalitat en l’església antiga. Després d’inspeccionar l’obra nova, fou enderrocada l’antiga església. Havien dirigit les obres en la seva fase final els Mestres Jaume Pons i Joan Dalmedo. Amb tot i això, encara es continuà treballant tant a l’església com al convent al final dels segle XVIII i primer terç del XIX. L’any 1795 s’inaugurà l’orgue, ubicat damunt una de les capelles de l’església, però alguns anys més tard l’orguener J. Kyburz cregué convenient traslladar- lo enmig del cor, sobre el portal major. L’orgue, reubicat i reformat, fou inaugurat l’any 1819. Just abans de la supressió del monestir, l’any 1830, el guardià fra Joan Riudavets va fer importants millores que afectaren tant els retaules i l’enrajolat de l’església com la porteria i el campanar. La comunitat franciscana visqué al convent sense gaire entrebancs fins el Trienni Liberal (1820-23). En aquesta època, però, es veieren embolicats en les pugnes polítiques. El pare guardià fou detingut acusat d’estar implicat en una conspiració absolutista contra el govern liberal (1822). La comunitat fou suprimida i els frares foren deportats a Cartagena. Restaurat l’absolutisme el 1823, els frares pogueren tornar al convent, però l’any 1835 el convent de Jesús fou definitivament suprimit i els seus béns, nacionalitzats. Mentre l’església mantingué el culte (l’any 1877 seria erigida en parròquia), el convent de Jesús passà a mans de l’Ajuntament i tingué usos diversos com ara casa de la Misericòrdia, biblioteca pública i institut de segon ensenyament. L’edifici fou sotmès a un profund procés de restauració entre 1984 i 1997 i actualment és la seu del Museu de Menorca. Pel que fa a l’església, en els últims anys s’han restaurat les façanes i s’ha dotat d’una instal· lació per il·luminar l’exterior. Del convent, l’element més destacable és el claustre barroc, de planta quadrada. Té quatre pisos en alçada. La galeria de la planta baixa del claustre s’obre al pati amb arcs de mig punt, mentre les dels tres pisos superiors estan tancades. Un joc de pilastres polièdriques i columnas jòniques i corínties sobre pedestals marca el ritme dels diferents trams de la façana del claustre. L’església és de nau única amb capelles laterals entre els contraforts, amb coberta de volta de canó, que s’obren a la nau amb arcs de mig punt. Consta de cinc trams coberts amb volta de creueria ogival. La capella major és rectangular i coberta també amb volta de creueria. S’obre a la nau mitjançant un arc de ogival. Convé destacar la capella de la Immaculada, de planta octogonal i coberta amb cúpula proveïda de llanternó, possiblement ’últim espai barroc construït a Menorca.

L’agost de 1684 fra Joan de Canser, provincial dels carmelites, sol•licità als jurats de Menorca l’autorització per fundar un convent del seu orde. La petició fou desestimada, però els carmelites insistiren i l’any següent el carmelita maonès fra Atanasi Estrader tornava a formular la petició. Aquest cop els jurats proposarenml’ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Maó imla muntanya de Santa Àgueda com a llocs propicis per amla instal•lació del convent. Mentrestant, els carmelites s’havien introduït d’alguna manera mitjançant la confrariamdel Sant Escapulari, que tingué una bona acceptació gràciesma les indulgències de què gaudia. El 1689, fra Atanasimva vendre una propietat que compartia amb la seva germana Joana per comprar un terreny al lloc on després s’aixecaria el convent de Maó. Aquí s’hi fundaria una petita capella dedicada a la Verge del Carme. Tanmateix, l’establiment del convent no resultaria gens senzill, sobretot per l’oposició que tingué des del primer moment per part de la comunitat de preveres de la parroquia de Santa Maria i dels franciscans del convent de Jesús. Les obres començaren l’any 1725, però foren paralitzades per ordre del tinent governador Kane, a instancia de les altres comunitats religioses. Persistents, els carmelites aconseguiren la llicència del rei Jordi II de la Gran Bretanya (1749) i es col•locà la primera pedra del nou edifici el 19 de maig de 1750 en presència del tinent governador William Blakeney i les principals autoritats de l’illa. Les obres es prolongaren durant tota la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del XIX. L’emplaçament elegit era un lloc extramurs de l’antiga vila de Maó, cap a llevant, sobre el penya-segat del port. El primer mestre d’obres fou Antoni Garcias, però no tenia la capacitat tècnica de dur a terme una obra d’aquesta envergadura. L’any 1753 fou substituït pels Mestres Joan Vila, Joan Díaz i Jaume Morro, els quals hagueren de fer canvis importants en el projecte inicial. Un any més tard, la nau i les capelles laterals ja estaven acabades. Per tal de poder celebrar al temple, es paredà la nau a l’alçada del creuer i es beneí l’església el 14 de juliol de 1754. La capçalera de l’església fou acabada molt més tard i, finalment, l’any 1808 s’enderrocà el mur que tancava el creuer per mostrar l’església en la seva integritat. L’església del Carme, que obeeix als paràmetres decoratius neoclàssics, és un dels principals edificis religiosos construïts a Menorca en el segle XVIII. De gran qualitat arquitectònica, té planta de creu llatina i quatre capelles a cada costat, entre contraforts, cobertes amb volta decanó. Les capelles laterals estan connectades entre elles amb arcs de notable amplada, de manera que gairebé sembla que es tracta de sengles naus laterals. La nau central està coberta amb volta d’aresta i el creuer, amb una airosa cúpula amb quatre rosetons, rematada amb un llanternó. Al peu de l’església hi ha el cor, sostingut per tres arcs de mig punt de menor alçada que els de les capelles laterals. La decoració interior és de gran sobrietat i està marcada pel potent entaulament d’inspiració clàssica que recorre tot el temple. La coberta amb volta d’aresta permet l’obertura de finestrals per damunt de les capelles, que forneixen l’església d’una notable lluminositat. Més endavant, l’escultor Ferran Miquel Comas treballà en la decoració d’estuc, d’inspiració rococó. Pel que fa a la façana principal, és molt sòbria i restà inacabada. Està flanquejada per dues torres rematades de manera un tant forçada. Dues columnes d’ordre corinti sostenen un frontó romput, rematat per una fornícula amb la imatge de la Verge del Carme. El conjunt queda emmarcat per un arc de mig punt. Cal destacar les bases del que sembla que havien de ser quatre grans columnes d’ordre gegant, que presumiblement havien de sostener un gran frontó. La façana lateral està marcada pel ritme dels contraforts i del volum del creuer. El convent s’anà construint al mateix temps que l’església, però avançaren molt més lentament. L’any 1777 només hi havia dos costats del claustre acabats. Es tracta d’un edifici de grans dimensions, neoclàssic, de decoració sòbria. Destaquen, a la planta baixa del claustre, les mènsules esculpides per Ferran M. Comas. S’accedia al claustre pel portal que dóna a la plaça, que donava pas a una portería de petites dimensions. La vida del convent del Carme fou curta. L’any 1821, durant el Trienni Liberal, la comunitat fou suprimida i el convent passà a tenir diversos usos, entre d’ells seu de l’anomenada Tertúlia Patriòtica, societat política d’ideologia liberal exaltada. També fou caserna del batalló de la Milicia Nacional de Maó. Amb la restauració de l’absolutisme de Ferran VII (1823), els frares carmelites tornaren al convent, però la comunitat fou definitivament dissoltael 1835, arran de la desamortització de Mendizábal. L’església romangué oberta al culte i posteriorment fou elevada a la categoria de parròquia, però el convent passà a tenir diversos usos civils (mercat, escola, presó, jutjat), la qual cosa implicà profundes modificacions que hanmalterat sensiblement la seva imatgemoriginal. Al final del segle XX experimentà una notable intervenciómper adaptar les plantes superiors del claustre a espais culturals, mentre que es reformar l’inferior, on hi ha encara les parades del mercat i altres espais comercials.

1616. Convento de clausura, construido bajo la advocación de la Inmaculada Concepción; fue la segunda institución monástica de la ciudad y la primera de monjas. Edificado sobre terrenos de las antiguas murallas, no presenta prácticamente fachada exterior.

Ubicada en el camino que conduce al cementerio, en el extremo norte de Alaior, se encuentra la capilla de Sant Pere Nou, denominada de este modo porque sustituyó a otra del mismo nombre que se encontraba en la plana baja del levante del pueblo y era conocida como “bassa de Sant Pere”. Construida en el siglo XVII, la arquitectura de Sant Pere Nou combina elementos góticos, tardíos y barrocos. Frente a la iglesia hay una agradable plaza con árboles que, debido a su situación elevada, tiene buenas vistas sobre el pueblo.

Después de muchos años de gestiones, los carmelitas consiguieron autorización del gobierno inglés para edificar en Maó una iglesia y un convento para su orden. El edificio, empezado en 1750, se fue construyendo a lo largo de más de 70 años. La iglesia es el templo más grande de la ciudad. Tiene planta de cruz latina y obedece a los cánones estéticos del neoclasicismo. La fachada principal, en la que debían destacar las columnas de orden gigante de la portada y las dos torres campanarios, no llegó a terminarse. Tampoco se terminó el claustro según la concepción inicial, con cubierta abovedada, sino que se adoptó una solución más sencilla y barata. Los carmelitas fueron expulsados en 1835 por la desamortización de Mendizábal. A partir de entonces el edificio se utilizó como mercado, prisión, juzgado y escuela de niñas, lo que dio origen a diversas reformas. En la actualidad, el mercado de Maó continúa ubicado en el antiguo convento del Carme, y comparte espacio con numerosos equipamientos culturales como la UNED, el Conservatorio de Música, la sala municipal de exposiciones o la Fundación Hernández Mora —en donde se exponen interesantes piezas de obra gráfica y arte decorativa de los siglos XVIII a XX