A les terres meridionals del centre de Menorca, dinsdel que era l’extens terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda, s’anà configurant lentament el que amb el temps seria es Migjorn Gran. El terme des Mercadal i Castell de Santa Àgueda era un dels quatre districtes municipals en què es dividia Menorca. A diferència dels altres, però, estava format per dues parròquies: la de Sant Martí des Mercadal i la de Sant Bartomeu de les Ferreries, a la qual pertanyien les terres des Migjorn Gran. Cap al segle XV, el seu territori es dividiaen 8 grans alqueries, que serien les matrius de la quarantena de llocs actuals. La gran alqueria de Binicodrell ocupava una posició central i per aquest motiu, una cruïlla de camins. A poc a poc, les grans possessions inicials s’anaven subdividint, alhora la població augmentava. Però a més de les famílies pageses que vivien als llocs, al final del segle XVI i primeres dècades del XVII ja trobam famílies de jornalers que vivien en barraques i fins i tot coves, disperses per la contrada (Binicodrell, Ses Fonts Rodones). Aquests jornalers treballaven a les grans possessions properes, però també tenien cura de petits horts i vinyes. L’any 1624 la comunitat dels pares agustins del convent del Socors de Ciutadella adquirí les possessions de Binicodrell de Dalt, Binicodrell de Baix i Sa Vall. Ben prest, un frare agustí passà a residir a Binicodrell per tenir cura dels treballs que es realitzaven a la nova propietat monàstica. Els frares també edificarien una petita capella a Binicodrell de Dalt que degué ser utilitzada pels pagesos i jornalers de les rodalies per estalviar-se d’anar a Ferreries. Aquesta situació es regularitzà abans de 1745, quan s’atorgà permís per a celebrar missa en la capella dels agustins. En aquests moments, els migjorners ja estaven forjant una identitat col·lectiva diferenciada de laresta dels ferreriencs. Però la petita capella aviat es mostrà insuficient per a les necessitats d’una comunitat que no feia més que créixer. Per això, projectaren construir una nova església més capaç i que, a més, els pogués donar tots els serveis espirituals. L’any 1769 aquesta església ja s’havia construït i el 21 de juny d’aquell any, 63 habitants de la zona encapçalats per Cristòfol Barber i Ametller adreçaren un escrit al vicari general de Menorca perquè visitàs i beneís la nova església, fet que el vicari general delegà en el prevere Antoni Pizà. La visita es realitzà el 27 de juny i pocs dies més tard, el 3 de juliol, la capella major de l’església, dedicada a Sant Cristòfol, era beneïda pel vicari de Ferreries Llorenç Pons. L’església beneïda l’any 1769 no era cap vicaria ni parròquia, sinó un simple oratori públic, i encara molt incomplert. En realitat, només s’havia beneït la capella major, per la qual cosa els migjorners procuraren prosseguir amb l’ampliació de l’església, que acabaria ocupant el que ara són els tres primers trams de la nau; l’absis es trobaria al lloc que ocupa el creuer. Tampoc es conformaven amb que fos només un oratori i feren gestions per aconseguir que s’hi erigís una vicaria, sufragània de la parròquia de Sant Bartomeu. Val a dir que fou un procés enrevessat perquè el rector de Ferreries, Antoni Roig, es negà a les pretensions dels migjorners. Finalment, el 16 de maig de 1775 el bisbe de Mallorca Juan Díaz de la Guerra decretava la creació de la vicaria perpètua. El primer vicari fou Llorenç Pons Camps. Mentrestant, continuava la construcció de l’església, que cap al final de segle XVIII ja estava pràcticament enllestida. El conjunt ens mostra una construcció de gran senzillesa arquitectònica. L’edifici és de nau única, amb capelles laterals comunicades, creuer cobert amb cúpula de mitja taronja i finestrons que li donen una notable lluminositat. Els trams de la nau, les capelles laterals i els braços del creuer estan coberts amb volta de canó. La capçalera inicialment era quadrangular, però a mitjan segle XIX es reformà afegint l’absidiola semicircular, amb la seva ornamentació consistent en estries de marès concèntriques sobre la hemiesfera. També s’allargà la capella del Santíssim (1861) i s’aprofundiren les tres primeres capelles del costat de l’Epístola (1880). El 20 de setembre de 1812 el bisbe Pedro Antonio Juano emprengué una important reforma parroquial que inclogué la promoció de la vicaria perpètua de Sant Cristòfol en parròquia, amb la categoria de rectoria d’entrada. Idò, Sant Cristòfol celebra el seu bicentenari com a parròquia. El primer rector seria Francesc Sintes Pons. L’any 1877, el bisbe Manuel Mercader la declararia parròquia d’ascens. La vicaria, primer, i la parròquia, després, galvanitzaria els migjorners com a comunitat diferenciada. En esdevenir la independència municipal entre 1820-23 i, de manera definitiva, el 1989, el districte parroquial de Sant Cristòfol seria la base del terme municipal.

Ubicada en el camino que conduce al cementerio, en el extremo norte de Alaior, se encuentra la capilla de Sant Pere Nou, denominada de este modo porque sustituyó a otra del mismo nombre que se encontraba en la plana baja del levante del pueblo y era conocida como “bassa de Sant Pere”. Construida en el siglo XVII, la arquitectura de Sant Pere Nou combina elementos góticos, tardíos y barrocos. Frente a la iglesia hay una agradable plaza con árboles que, debido a su situación elevada, tiene buenas vistas sobre el pueblo.

El Roser, antigua iglesia de la Nuestra Señora del Roser, fue construida entre finales del siglo XVII y principios del XVIII. Se encuentra situada en la calle del Roser y destaca por su torre campanario del siglo XIX. Es uno de los ejemplares más interesantes del período barroco menorquín, de planta de nave única cubierta con bóvedas de arista, con tres capillas a cada lado y un crucero, que tiene la misma anchura que la nave, cubierto con una cúpula rematada con una linterna.Lo que más sorprende del interior es la utilización del estriado de la piedra de marès en casi todos los ornamentos de arcos, junquillos y aristas de las bóvedas, así como las bóvedas de concha que rematan los techos de las capillas y el gran equilibrio de proporciones del espacio interior.En la actualidad es utilizada como sala de exposiciones y en su interior se realizan a lo largo de todo el año numerosos actos culturales.

Iglesia de Sant Francesc,fundada en el siglo XIII, destruida por el asalto turco de 1558, y restaurada y reformada en diversos momentos. Situada entre el gótico tardío y la severidad neoclásica, la iglesia parroquial de Sant Francesc de Ciutadella, antigua iglesia del convento franciscano, es la más espaciosa de la ciudad después de la Catedral de Menorca. Fue fundado el convento por Alfonso III el primero de marzo de 1287 al conceder a los franciscanos un huerto y casas contiguas, y fue habitado por frailes conventuales hasta 1506 en que fueron substituidos por franciscanos observantes. Con la invasión turca de 1558 sus edificios fueron totalmente destruidos y 12 de sus frailes llevados a Constantinopla. Se construyó una primera iglesia de cuatro capillas a cada lado entre 1569 y 1572, que no debió de resultar conveniente.

Edificada sobre un templo dieciochesco, se trata del primer edifico con impronta franciscana de la ciudad la orden de San Francisco aterrizó en el s. XV-. La ornamentación de su capilla es uno de los atractivos del conjunto. La Iglesia de Sant Francesc es de una sola nave y destaca por su portada románica y su fachada barroca. En su interior merece especial mención la Capilla de la Concepción y su rica decoración con arcos y columnas. En la actualidad las dependencias del antiguo Convento de San Francisco son sede del Museo de Menorca

Después de muchos años de gestiones, los carmelitas consiguieron autorización del gobierno inglés para edificar en Maó una iglesia y un convento para su orden. El edificio, empezado en 1750, se fue construyendo a lo largo de más de 70 años. La iglesia es el templo más grande de la ciudad. Tiene planta de cruz latina y obedece a los cánones estéticos del neoclasicismo. La fachada principal, en la que debían destacar las columnas de orden gigante de la portada y las dos torres campanarios, no llegó a terminarse. Tampoco se terminó el claustro según la concepción inicial, con cubierta abovedada, sino que se adoptó una solución más sencilla y barata. Los carmelitas fueron expulsados en 1835 por la desamortización de Mendizábal. A partir de entonces el edificio se utilizó como mercado, prisión, juzgado y escuela de niñas, lo que dio origen a diversas reformas. En la actualidad, el mercado de Maó continúa ubicado en el antiguo convento del Carme, y comparte espacio con numerosos equipamientos culturales como la UNED, el Conservatorio de Música, la sala municipal de exposiciones o la Fundación Hernández Mora —en donde se exponen interesantes piezas de obra gráfica y arte decorativa de los siglos XVIII a XX