Ubicada a la rodalia d’on conflueixenels termes municipalsd’Alaior, es Mercadal i Maó,l’antiga parròquia rural de SantLlorenç de Binixems acumula una llarga història. Una antiga tradició més tost llegendària remunta la seva fundació al moment de la conquesta de 1287 per voluntat d’Alfons III, el qual hauria volgut recordar així la seva victòria en una batussa contra els musulmans. Fos com fos, l’extens districte del nord-est de Menorca apareix citat en els documents de les acaballes del segle XIII com la parroquia de Favàritx. La primera noticia certa d’aquesta parròquia, però, la trobam en el Pariatge de 1301. Jaume II ordenava la fundació de la parroquia de Sant Llorenç, en terres de l’alqueria de Binixems, terme de Favàritx. D’aquesta parròquia dependria la capella de Sant Salvador del Toro, on el rector de Sant Llorenç tenia l’obligació d’anar a celebrar la missa cada dissabte. Segurament el rei Jaume II va tenir la intenció de que a Sant Llorenç s’hi concentràs un nucli de població. Però tal com succeí en altres fundacions del Pariatge, aquest intent resultaria frustrat. Això sí, la parròquia tingué una vigència d’alguns segles i, transformada en ermita, ha arribat fins als nostres dies. El seu districte parroquial, prou extens, abastava terres del termes d’Alaior (on estava situada la parròquia), es Mercadal i Maó, però els seus límits són imprecisos. Ben poca cosa sabem dels segles medievals fora del nomenament d’alguns rectors. Tampoc sabem com era l’antiga església medieval. Hem d’esperar a la segona meitat del segle XVI per trobar algunes notícies més consistents. Així, l’any 1565, el bisbe de Mallorca Diego de Arnedo delegà la visita pastoral a les parròquies de Menorca en el rector de Sineu, Llorenç Foncilles. Aquestordenà dividir el districte parroquial entre les parròquies de Santa Eulàlia d’Alaior, Sant Martí des Mercadal i Santa Maria de Maó. Sant Llorenç perdia així el rang de parroquia i quedava com una església sufragània de les parròquies esmentades, els rectors de les quals n’haurien de tenir cura de manera mancomunada, la qual cosa volia dir que també es repartirien els delmes i altres rendes. De retruc, la partició tindria conseqüències en l’obreria o comissió que tenia cura de l’església de Sant Llorenç i dels actes que allà s’hi celebraven, ja que sembla que a partir d’aquell moment cadascuna de les tres universitats de Maó, Alaior i es Mercadal (a partir de 1835, els ajuntaments), nomenaven un obrer o membre de la comissió. En aquesta obreria cal veure-hi l’origen de les festes de Sant Llorenç. Ara bé, sembla que l’atenció pastoral dels habitants de la contrada es ressentí. Per això, l’any 1605, en el marc d’una nova visita pastoral, el bisbe de Mallorca Alonso Laso y Sedeño ordenava que els rectors sota la jurisdicció dels quals estava Sant Llorenç haurien de tenir cura de que cada diumenge i festes de precepte un prevereanàs a Binixems a dir missa a ensenyar la doctrina cristiana als feligresos. També havia d’administrar els sagraments cada vegada que fos requerit. Almenys des de temps bastant antics, una família de donats habitava en una casa annexa a l’església. L’any 1654 l’església de Binixems fou destruïda per un fenomen natural que a vegades s’ha dit que fou un terratrèmol, però que probablement fos un cap de fibló o un esclafit. Fos el que fos, la destrucció fou tan gran que obligà a aixecar un nou temple, que tot i les modificacions experimentades, és el que avui podem veure. L’any 1660 van començar les obres després d’haver obtingut un donatiu de 300 ducats de la Corona. El resultat fou una església de planta basilical, de construcció rústega i molt senzilla, sobretot a l’exterior, però de proporcions harmonioses. De l’interior cal destacar la cúpula que cobreix el creuer, definit per quatre arcs de mig punt sostinguts per columnes. La cúpula està sostinguda sobre petxines i queda rematada per un llanternó cobert amb volta de mitja taronja. Precisament, la llanterna i el llanternó octogonals, superposats, donen a l’església el seu perfil característic vists des de l’exterior. L’església, molt malmesa, fou objecte d’una importantreforma a la darreria del segle XIX, durant la qual s’eliminà la porxada que hi havia a la façana. Saquejada durant la Guerra Civil, l’església romangué abandonada durant alguns anys fins que l’any 1957 s’hi obrí una escola rural. Curiosament, la humil església de Binixems fou molt representada pels pintors del segle XVIII, associada a la romeria i la festa que allà s’hi celebrava. Alguna d’aquestesrepresentacions esdevé un ric retaule de les festes populars d’aquella època. Les festes de Sant Llorenç tenien l’ermita com a marc fins que cap als anys 1832-33 es traslladaren a Alaior, excepte l’ofici de completes. Fins 1907, en la colcada que anava a Sant Llorenç hi participava un representant de cadascun dels ajuntaments d’Alaior, es Mercadal i Maó. Actualment la colcada es dirigeix a l’ermita una setmana abans de les festes per dur al poble la imatge de Sant Llorenç.

No sabem que as Mercadal hi hagués cap assentament anterior a la conquesta cristiana de 1287. En tot cas, l’emplaçament tenia avantatges importants: situat gairebé al centre geogràfic de l’illa, a mig camí entre les dues viles principals -Ciutadella i Maó- i al peu de la muntanya més elevada, el Toro, que des del començament despuntà com a santuari marià. Es Mercadal era un creuer de camins i un lloc de pas. Administrativament, pertanyia al terme del Castell de Santa Àgueda, la vella fortalesa musulmana on havia capitulat el rais Abú Umar ibn Said. Eclesiàsticament, al final del segle XIII s’hi documenta la parròquia de Sitllata; encara que els seus límits són molt mals de definir, ocupava la part central de l’illa i sembla que pot identificar-se amb la que amb el temps serà la parròquia de Sant Martí des Mercadal. L’any 1301 el rei Jaume II de Mallorca posa en marxa una profunda reorganització de Menorca, conquistada pel seu nebot Alfons III de Catalunya-Aragó catorze anys abans. Amb la Carta de Franquesa, Jaume II crea un mercat setmanal que s’havia de celebrar cada dijous. I amb el Pariatge, del mateix any 1301, el rei ordena l’erecció d’una capella sota l’advocació de Sant Narcís aclarint, a més a més, que s’hi celebri missa cada dijous, coincidint amb el mercat, i el dia de la festivitat del titular. La capella de Sant Narcís era sufragània de la parròquia de Santa Creu de Lloriac. Però sembla que en un moment indeterminat del segle XIV s’esdevingué un canvi del qual no n’ha quedat registre documental: la parròquia de Santa Creu desaparegué i la capella des Mercadal quedà convertida en parròquia, però ara sota l’advocació de Sant Martí de Tours. En tot cas, el canvi s’havia consumat l’any 1345, quan en un procés judicial ja hi apareixen diversos habitants de la parròquia de Sant Martí des Mercadal. A poc a poc, idò, es Mercadal anava guanyant protagonisme, de manera que s’hi anà consolidant una petita población que adquirí la categoria de pobla. També s’hi radicaren les institucions del gran districte central de Menorca, en paral·lel a la decadència en què a mitjan segle XIV entrà el castell de Santa Àgueda, ja abandonat i en ruïna cap al 1359. Aleshores, el batle (jutge ordinari) del terme de Santa Àgueda ja residia a la pobla des Mercadal i l’any 1403 el rei Martí l’Humà regulà per primera vegada el funcionament de la Universitat de la Pobla des Mercadal i Castell de Santa Àgueda. Possiblement, en aquesta època la parròquia de Sant Martí ja tindria ben delimitat el seu territori, que coincidia a grans trets amb l’actual terme municipal des Mercadal. Res sabem de la primitiva església parroquial, que s’aixecà sobre el mateix turonet on avui hi ha l’actual. Era, tanmateix, el centre de la vida religiosa i social dels mercadalencs i la seu de les diverses confraries. A l’inici del segle XVIII hi havia les confraries del Santíssim Sagrament, de la Sang, de l’Assumpció de Nostra Senyora, de Sant Martí, de Sant Joan, de Sant Sebastià i, finalment, de Santa Escolàstica. John Armstrong, que visqué a Menorca entre 1738 i 1742, escrigué: «L’església es troba en un lloc elevat i és un edifici amb menys bellesa que no antiguitat, que ara amenaça ruïna». Armstrong afegia que s’havien començat les obres de cimentació del nou edifici, però la pobresa dels mercadalencs impedia que els treballs avancessin amb la rapidesa que els seus entusiastes promotors desitjaven. El temple primitiu, l’església vella, no fou enderrocada fins l’any 1767. La construcció, però, es perllongaria durant la resta del segle XVIII i fins i tot en les primeres dècades del XIX. El resultat és un edifici massís, de línies molt sòbries, que des del turó domina el conjunt de la vila. Cobert amb teulada de doble vessant, només el campanar ens delata el seu caràcter d’església. L’interior és espaiós, amb planta de saló de cinc trams delimitats per arcs faixons, cobert amb volta de canó. A cada costat de la nau hi ha les capelles laterals entre els contraforts, embeguts dins del conjunt de l’obra i invisibles des de l’exterior. La il·luminació prové de les petites finestres que s’obren sobre les capelles laterals. L’absis és trapezoïdal, cobert amb volta de canó botzinada. A la seva dreta, hi ha la capella del Santíssim Sagrament. Tal com succeeix amb la major part de les esglésies deMenorca, el seu interior fou saquejat en les primeres setmanes de la Guerra Civil, per la qual cosa els retaules i imatges daten de la postguerra. Cal destacar l’orgue, inaugurat l’any 2008, obra del Taller A & K Orgues de Vent, que a més d’embellir la litúrgia és el protagonista dels Festivals Internacionals d’Orgue que se celebren el mes d’agost.

Poques setmanes després de prendre Menorca als musulmans, el 28 de febrer de 1287, el rei Alfons III concedia al convent de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca una heretat a Ciutadella. L’endemà 1 de març, el monarca atorgava unes cases i un hort a Ciutadella a sor Agnès Riquelme i sor Maria, amb l’obligació de ferhi residència una comunitat de clarisses. Les germanes clarisses es degueren instal·lar al cap de molt poc temps a Ciutadella, perquè el 26 de gener de 1289 el monestir apareix ja com a constituït; sor Agnès Riquelme n’era la vicària. En aquest document, datat a València, el rei Alfons donava al monestir una alqueria a la part d’Artrutx, en règim d’alou franc. Amb el temps, aquesta alqueria seria coneguda amb el nom de Lloc de Monges, avui fraccionat en diversos llocs. Finalment, el 9 de maig de 1290 el monarca atorgava al monestir l’exempció del pagament de delmes i primícies. No tenim gaire informació de com era el monestir medieval, que ocupava un espai molt extens al cantó nord-estde la ciutat, confrontant amb la muralla. Una part molt important d’aquest espai estava ocupada per l’hort, que almenys en èpoques posteriors estava arrendat a un hortolà. La comunitat de clarisses devia anar augmentant i sabem que alguna religiosa va tenir un paper important. Així, sor Leonor Serra, abadessa entre 1504 i 1505, per ordre de Ferran el Catòlic, reformà el monestir de Santa Clara de la Ciutat de Mallorca. D’aquesta època, el començament del segle XVI, és una peça de gran valor històric i artístic, el relleu de la Nativitat. És un cassetó que representa el naixement de Jesús i l’adoració dels pastors, esculpio sobre fusta, que formava part d’un altar; possiblement eraobra d’un taller italià. Durant el saqueig de Ciutadella pels turcs (juliol de 1558), el monestir fou saquejat i incendiat. L’abadessa, sor Àgueda Ametller, fou penjada d’un arbre i arcabussejada. Aviat fou considerada màrtir i així constava al martirologi franciscà. Altres monges van ser mortes, però la majoria fou deportada a Istanbul. La llista de captius de Marc Martí recull els noms de 16 religioses, 5 donzelles postulants i 4 criades. Algunes d’elles pogueren tornar després de ser rescatades, però en coneixem altres 3 per diverses fonts; en total, les captives passaven de la trentena. La primera abadessa després de l’assalt turc fou sor Blanca Mascarona, retornada de la captivitat, que prengué possessió l’any 1561. Segons la tradició, va ser ella la que rescatà el relleu de la Nativitat que per aquests circumstància era conegut com «es Betlen des moros». Unes poques monges van tornar, però la resta devia morir espargida per l’Imperi otomà. El monestir i l’església foren precàriament reedificats perquè gairebé no es comptava amb mitjans econòmics. El convent es reedificaria de nou a partir de 1614 i les obres es van alargar durant gairebé tot el segle XVII. L’arxiduc Lluís Salvador ens descriu el monestir tal com era al final del segle XIX. Constava d’un pati que donava accés al monestir i a l’església, que estaba orientada de manera diferent a l’actual, amb la capçalera orientada cap a llevant. A la façana del monestir, sobre la portalada, hi destacava una gran copinya estriada. El convent, ens diu l’Arxiduc, era espaiós i gairebé quadrangular i havia estat reformat en moltes ocasions, de manera que «constitueix una acumulació anárquica de dependències a diferents nivells i diversa orientació. Només el pati claustral, amb set arcs de mig punt pel costat llarg i tres per l’ample, sostinguts per voluminoses pilastres de pedra calcària tallada, mostra una disposició deliberada». Al voltant del claustre es disposaven les principalsdependències del monestir. Al pis superior hi havia el dormidor, un gran espai dividit per envans que delimitaven les cel·les de les monges. Segons conta John Armstrong, cap al 1740 els militars anglesos podien accedir al locutori i parlar amb les monges. Aquesta pràctica va donar lloc a un gran escàndol quan, l’any 1749, tres monges fugiren de nit amb oficials anglesos. Protegides pel governador Blakeney, abandonaren Menorca i dues d’elles es casaren amb els militars. La comunitat era nombrosa, ja que l’any 1786 comptava amb 32 monges. Vivien de les rendes del Lloc de Monges, d’almoines, del lloguer de l’hort i d’altres ingressos. Les rendes del monestir en aquella època s’estimaven en 2.436 lliures. Amb la política desamortitzadora liberal de 1835-36, però, les monges clarisses aconseguiren que no es suprimís el monestir, però es va perdre el Lloc de Monges, que fou incautat per l’Estat. Aleshores les monges hagueren de fer treballs com ara brodat i pastissets per obtenir alguns ingressos. També l’any 1852 foren autoritzades a tenir una escola de filletes que fou la primera de Ciutadella. L’any 1860, les monges foren visitades per la reina Isabel II, que anava acompanyada del seu confessor, el futur sant Antoni Maria Claret. El juliol de 1936, després de l’esclat de la Guerra Civil, la comunitat fou dissolta i les monges hagueren d’abandonar el monestir per anar a viure amb les seves famílies. L’Ajuntament disposà l’enderroc del monestir amb el propòsit d’urbanitzar l’extens solar, però no s’arribà a fer res. Anys després d’acabar la guerra, s’edificà el convent actual a partir de 1945. De l’antic només en queden alguns vestigis, com el locutori. Així, idò, tot i que l’edifici és molt modern, alberga la que, juntament amb la Catedral, és la comunitat més antiga de Ciutadella, amb 726 anys d’història.

Iglesia de Sant Francesc,fundada en el siglo XIII, destruida por el asalto turco de 1558, y restaurada y reformada en diversos momentos. Situada entre el gótico tardío y la severidad neoclásica, la iglesia parroquial de Sant Francesc de Ciutadella, antigua iglesia del convento franciscano, es la más espaciosa de la ciudad después de la Catedral de Menorca. Fue fundado el convento por Alfonso III el primero de marzo de 1287 al conceder a los franciscanos un huerto y casas contiguas, y fue habitado por frailes conventuales hasta 1506 en que fueron substituidos por franciscanos observantes. Con la invasión turca de 1558 sus edificios fueron totalmente destruidos y 12 de sus frailes llevados a Constantinopla. Se construyó una primera iglesia de cuatro capillas a cada lado entre 1569 y 1572, que no debió de resultar conveniente.

Durant l’època bizantina (segles VI-VIII), a l’indret conegut com es Molinet des Cap des Port de Fornells hi hagué un nucli de població al voltant d’una basílica paleocristiana, recuperada gràcies a les excavacions arqueològiques realitzades dècades enrere pel Dr. Pere de Palol. Aquesta petita població, però, degué desaparèixer entre finals del segle VIII i el IX, abans de la incorporació de Menorca a l’emirat d’al-Andalus. Tanmateix, el topònim de Fornells (Portu Fornelio), d’etimologia llatina, apareix esmentat l’any 1146 en una crónica genovesa. Després de la conquesta cristiana de 1287 el topònim torna a aparèixer, lligat a una parròquia de Fornells que abastaria el nord de l’actual terme des Mercadal. Sembla que aquesta parròquia s’hauria d’identificar amb la que el Pariatge de 1301 anomena Santa Creu de Lloriac. Els topònims, Santa Creu i Lloriac, han pervingut lligats a sengles possessions, però la parroquia com a tal degué desaparèixer en la primera meitat del segle XIV davant de l’empenta de la des Mercadal. Hagueren de passar bastants segles fins que es decidís la construcció d’una església als voltants del port de Fornells. L’amenaça que el gran port natural del nord de Menorca fos utilitzat per naus enemigues aconsellà la construcció d’un castell per protegir la seva entrada. Així, l’any 1625 s’inicià la construcció del castell de Sant Jordi als voltants d’allà on els britànics aixecarien la torre de defensa. Tanmateix, les obres del castell de Sant Jordi aviat quedaren paralitzades i el 1638 el governador de Menorca, l’almirall Antonio de Oquendo, decidí canviar l’emplaçament de la fortificació per ubicar-lo a la vora del mar. Aquesta fortalesa seria batejada amb el nom de Sant Antoni; la seva construcció es perllongaria durant tot el segle XVII. Al cap de pocs anys, a les immediacions del castell s’aixecaren mitja dotzena de cases on hi habitaven els treballadors de la fortalesa, ja representades en un plànol de 1651 en el qual, a més, hi apareix una petita església que fou posada sota l’advocació de Sant Antoni Abad. Aquesta església ja devia estar operativa quatre anys abans, ja que el 1647 s’hi celebraren dos casaments i es trobava al mateix emplaçament del temple actual. A més d’aquesta església, dins del castell s’hi construí una capella que no començaria a funcionar fins la dècada de 1680. El primer capellà castrense que serví a Fornells fou el prevere Joan Bals, que començà el seu ministeri entre 1675 i 1676. Eclesiàsticament, Fornells depenia del rector de Sant Martí des Mercadal. Amb el temps, la població del raval de Fornells anavaguanyant importància i l’any 1713 ja comptava amb 97 habitants. Aquest mateix any Menorca passà a la corona britànica, per la qual cosa la guarnició no era catòlica. Els britànics utilitzaren la capella del castell com a bodega, però l’església de Sant Antoni del raval continuà afecta al culte catòlic i donava servei als pescadors i jornalers que hi habitaven. Durant aquests anys eren frares del convent agustinià del Toro els que tenien cura dels feligresos fornellers. Després de la conquesta espanyola de 1781-82, el rei Carles III ordenà la demolició de les fortaleses de Sant Felip de Maó i de Sant Antoni de Fornells. L’agost de 1782 el bisbe de Mallorca -que ho era també de Menorca- Pedro Rubio Benedicto, realitzà una visita pastoral al que només era oratori públic de Fornells que tingué conseqüències importants, ja que ordenà al rector des Mercadal que posàs un vicari resident a Fornells per atendre les necessitats de la població, que ja comptava amb 70 cases i gairebé 250 habitants. L’any 1783 el rector des Mercadal nomenava vicari de Fornells el prevere Pere Rèurer. A la vegada, s’havia fet notar que l’antiga església era insuficient per atendre una població que havia augmentat força i a la guarnició de Fornells, que continuava sent catòlica. Per això, s’iniciaren les obres d’ampliació i reforma que, en diverses etapes, donaren lloc a l’església actual. Sembla que les obres s’iniciaren l’any 1782 o 1783 i no s’acabaren fins 1808. El resultat és una església de nau única coberta amb volta de canó, dividida en quatre trams separats per arcs faixons que descarreguen sobre els contraforts els quals, al seu torn, delimiten quatre capelles per banda. L’absis és quadrat i cobert amb volta d’aresta, molt rebaixada. Als peus de l’església s’hi troba un petit cor. L’exterior és molt senzill. Destaca la torre quadrada del campanar i la façana lateral, ressaltada pel ritme vertical dels contraforts. El primer bisbe de la diòcesi restaurada, Antoni Vila i Camps, l’any 1800 consolidà la vicaria decretant que el vicari de Fornells hi tingués reserva del Santíssim i pica baptismal. El seu successor, Pedro Antonio Juano (1807), convertí Sant Antoni de Fornells en vicaria perpètua i li atorgà un districte territorial que comprenia una part important del nord del terme des Mercadal. Des d’aleshores hi hagué intents per convertir la vicaria en parròquia, però això no s’esdevindria fins l’any 1877, sota el pontificat del bisbe Manuel Mercader. El primer ecònom de Fornells fou Josep Sintes Deyà.

La Iglesia de la Concepción fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega.La Iglesia de la Concepción, en la calle Cos de Gràcia, fue levantada en el siglo XVIII y es un templo de estilo gótico bizantino con planta de cruz griega. Construida en tiempos de dominación inglesa, se dedicó en su fundación al rito ortodoxo, de ahí los elementos que la diferencian del resto de templos de la ciudad. De estilo bizantino, fue destinada al culto católico sobre la primera mitad del siglo XIX, eliminando todo los elementos ortodoxos.