A CATEDRAL DE MENORCA En cloure a Ciutadella la conquesta de Menorca, el 1287, el Rei Alfons III ordena la construcció d'una esglèsia cristiana a l'emplaçament de la petita mesquita, de la qual se'n conserva l'antic minaret. Seria, per decisió reial, el principal temple de l'illa. catedral_9 La Catedral de Menorca, Esglèsia de Santa María fins al 1795, i successora de la Seu Episcopal del Bisbe Sever, al segle V, s'inscriu de plè en el corrent gòtic cátala. Disposa d'àmplia nau única de cinc trams, amb capelles laterals. Nau i capelles es cobreixen amb voltes d'aresta simple, que descarreguen amb contraforts massissos. La portra principal es presenta enmarcada per dues petites capelles, d'idèntica altura que les laterals. Els arcs torals, més potents que els nervis de les voltes, marquen interiorment el ritme d'aquestes. La nau es tanca a la capçalera amb absis heptagonal, de la mateixa altura que aquella i amb capelles al primer tram de cada costat. catedral_1 catedral_15 catedral_10 catedral_4 El cobriment de l'absis es resol amb voltes d'arestes de vuit costats, el més ample dels quals és el constituït per l'arc toral que li serveix de connexió amb les voltes de la nau. L' Esglèsia de Santa María, seguint el model de les esglèsies que s'aixequen a partir de mitjan segle XIII, destaca per la gran amplitud de la seva nau, de 14 metres i mig d'amplada. L' Altura interior de les voltes es de 23 metres. La principal característica del gòtic se situa en la recerca quasi obsesiva de la llum. Però la intensitat de la lum de la Mediterrània obliga a dosificar-la. Amb obertures més reduïdes s'obtenen resultats similars. Totes les capelles disposen, en el mur de tancament, d'un finestral. Els cins panys centrals de l'absis també disposen, a l'altura dels anteriors, d'un primer nivell de finestrals amb dos trencallums. catedral_5 catedral_6 catedral_7 catedral_8 catedral_12catedral_13 catedral_14 Per sobre de la motllura perimetral que recorre a mitja altura tot el perímetre de la nau i dels set panys de l'absis, s'obren esvelts finestrals de 9 metres d'altura i un trencallums. En el pany de tancament de la nau, als peus del temple, el finestral és reemplaçat, com és habitual, per un rosetó. La profusió de finestrals convertien així l'esglèsia del segle XIV en un temple molt lluminós, d'acord amb l'esperit de l'arquitectura gòtica. Una altra característica de l'Esglèsia de Santa María és que les capelles del costat Sud tenien, en origien, menor profunditat que les del costat Nord. La regularitat de la successió de capelles laterals es veu alterada en el costat Nord per l'existència de l'antic minaret, i en el cosatat Sud per la creació d'un important accés lateral, la Porta de la Llum. Al segle XVI, paral·lelament a l'evolució urbana, s'inicia un procés de profunda transformació del còs inferior del temple, a causa de les successives ampliacions. La forçada situació de la Capella de la Comunió, darrere del pany central de l'absis, s'explica pel traçat urbà de carrerons estrets; tanmateix serà més tard, amb la construcció de les noves capelles i de dependències auxiliars adosades al temple, quan l'esglèsia perd definitivament la seva característica d'edifici exempt. Un fet històric d'importància capital en la configuració actual de l'esglèsia el constitueix la invasió turca el 1558. El gran incendi que provocaren a l'interior del temple va deixar danyada l'estructura de voltes dels primers trams de la nau. El 1626 es produeix l'enfonsament parcial de les voltes situades entre el 21/4 i el 3er tram de la nau, cosa que obligà a importants obres de reconstrucció i de restauració del conjunt. A més, s'adopta la decisió d'augmentar la profunditat de les capelles del costat Sud, amb el fi d'equilibrar la reacció al pes de les voltes de la nau. Com la gran majoria dels monuments arquitectònics, la Catedral de Menorca és portadora del missatge cultural de les èpoques en què s'ha intervengut constructivament, a través de les aportacions arquitectòniques que s'han anat incorporant al temple al llarg de la seva història. Així podem contemplar la totalitat dels estils arquitectònics coneguts a Menorca des del segle XIV. Després del Gòtic de la construcció original, trobem el Renaixement a la Capella de les Ànimes i el Neoclàssic a la Capella de la Puríssima i a la Portada principal. A l'any 2003 la Catedral va ser declarada "Bé d'Interés Cultural" (BIC). Agustín Petschen i Jordi Pons Arquitectes

Cercana al palacio de la segunda rama de los Saura, se encuentra la Iglesia de Sant Crist, una pequeña capilla cuyo origen se remonta a 1662, cuando el gremio de cardadores (artesanos de la lana) de Ciutadella de Menorca acordó adquirir una casa antigua para restaurarla y poder la imagen de su patrón, Sant Crist dels Paraires Siguiendo los patrones de la arquitectura religiosa del momento, el arquitecto Pere Sureda construyó la capilla durante cuatro años y, hoy por hoy, constituye uno de los mejores ejemplos de la arquitectura barroca menorquina que se conservan. El templo, con un interior de nave única y rectangular con cubierta de vueltas, absis trapezoidal y con las paredes decoradas con pinturas al fresco de la época, dispone además de una cúpula central. En 2006 la imagen del Sant Crist dels Paraires, tallada en el siglo XVII por un artista anónimo, fue restaurada, lo que permitió recuperar las gotas de sangre pintadas en la escultura.

La iglesia parroquial de Santa Eulalia, ubicada en la parte alta del municipio de Alaior, es uno de los monumentos más destacados y representativos del pueblo. Sus orígenes se remontan al siglo XIV, cuando el rey Jaime II fundó una parroquia sobre una mezquita musulmana correspondiente al antiguo asentamiento árabe de “Ihalor". La estructura del templo fue reedificada y restaurada en el siglo XVII, entre 1674 y 1690. El interior de la parroquia es gótico muy tardío mientras que el exterior, cuyo imponente aspecto recuerda a una iglesia fortificada, muestra una fábrica maciza, con contrafuertes laterales y fachada con balaustrada y dos pequeñas torres octogonales en los ángulos.

La iglesia de San Martín de Mercadal está construïda sobre los cimientos de la que entonces se llamaba iglesia vieja. Esta edificación empieza a construirse en agosto del año 1767, momento en que el pueblo de Mercadal esperimenta una leve expansión. Se trata de un templo espacioso y de líneas sencillas con claras reminiscencias renacentistas que le confieren un aspecto elegante. Las vidrieras que se encuentran en la parte alta proporcionan a la cobertura una magnifica iluminación. Adosada a la nave central se encuentra una sólida torre campanario que esparce el repique de sus campanas por toda la población.

Construida sobre el emplazamiento de la iglesia gótica de los siglos XIII-XIV, la actual parroquia de Santa María data del siglo XVIII. Fue iniciada durante el primer periodo británico, en 1748, y no se culminó hasta cuarenta años más tarde. El campanario fue construido entre 1859 y 1868. El templo, bastante mayor que su antecesor medieval, es de planta de salón y nave única. Pese a su construcción tardía —cuando en Europa comienza a triunfar el neoclasicismo—, la nave sigue en parte los esquemas estructurales del gótico, puesto que consta de seis tramos cubiertos por bóvedas ojivales. Los vanos entre contrafuertes albergan las capillas laterales. A finales del siglo XIX las capillas laterales fueron decoradas con una ornamentación neogótica. El interior es de inspiración neogótica, y cuenta con un órgano monumental de gran calidad instrumental y artística. Fue encargado en 1806 por el rector Gabriel Alenyar a los maestros Francisco Otter y Johan Kiburz, residentes en Barcelona. Cuando se finalizó, en 1809, hubo problemas con su traslado, debido a la guerra napoleónica y a su tamaño (15 metros de altura y 9 de ancho). Tiene cuatro teclados y 3.006 tubos sonoros, de los que 197 son de madera, y el resto de metal. Finalmente se inauguró en 1810 y la ornamentación artística fue realizada por el escultor menorquín Francesc Comas.

El Toro, el puig més elevat de Menorca, té des de poc després de la conquesta cristiana de 1287 un santuari dedicat a la Mare de Déu. El topònim, sobre el significat i origen del qual hi ha diverses hipòtesis, és en tot cas anterior a aquesta data. D’una butlla del papa Nicolau IV de 1291 es desprèn que una de les possessions dels frares mercedaris a Menorca era Santa Maria de Podio de Toro. Una antiga llegenda, la Història de la invenció de Nostra Senyora del Toro, narra com els mercedaris que habitaven a la possessió de Llinàritx descobriren miraculosament la imatge de la Verge, guiats per un toro que els obria camí. Expulsats els mercedaris a partir de 1298, després de ser tornada Menorca al rei Jaume II de Mallorca, el Pariatge atorgat per aquest monarca l’any 1301 ordena crear una capella dedicada a Sant Salvador sufragània de la parròquia de Santa Creu de Lloriac. Fos com fos, l’advocació de Sant Salvador no arrelà -de fet no coneixem cap altra menció fora del Pariatge- i, en canvi, durant el segle XIV apareix en diversos documents la referència a Santa Maria del Toro. Les notícies que tenim de l’església durant l’edat mitjana són poques i fragmentàries. Sabem que el santuari rebia llegats i donacions i que hi havia diversos beneficis fundats. Al segle XVI hi havia al Toro diversos capellans presidits per un prior, que tenia dret de presentació sobre els beneficiats. També hi ha indicis, cap a mitjan segle, que hi residien algunes dones dedicades a l’oració. L’any 1552 l’església fou destruïda per un incendi, però se salvà la imatge de la Verge. En els anys següents es degué reconstruir, potser sobre els fonaments del temple original. Alguna pista tenim de com era aquesta església del final del segle XVI: la seva capçalera estava formada per un absis pentagonal, on hi havia un retaule amb la imatge de la Mare de Déu. L’església era de nau única, possiblement amb dos (potser tres) trams de volta, amb dues capelles a cada costat, dedicades a Sant Miquel, Sant Jeroni, Crist i Santa Anna. El santuari ja era un lloc de peregrinació. Per tal d’allotjar els peregrins hi havia la posada, a cura d’una família de donats. L’any 1594 la posada tenia 22 llits. L’administració del santuari estava a cura d’una obreria o comissió nomenada per la Universitat General de Menorca, formada per representants de les quatre universitats particulars de l’illa, mostra de que el santuari no era privatiu de cap població, sinó del conjunt dels menorquins. L’any 1592 el papa Climent VIII cedí el santuari amb tots els edificis annexos, propietats, rendes i ornaments, als frares agustins, els quals l’ocuparen el 1595. En aquestamèpoca la muntanya tenia també interès militar, per la qual cosa el governador Pedro de Heredia manà que fos fortificada. D’aquesta manera es construí la torre de planta quadrada (que encara subsisteix) i un mur. Els frares reformaren i ampliaren l’església i les altresdependències per adaptar-les a les seves necessitats; les obres es van prolongar fins ben entrat el segle XVII. Es construí una nova capella major, de planta trapezoïdal,mque ocultà l’antic absis pentagonal. Darrere del nou absismhi havia el cambril de la Verge, de planta quadrada, al qualms’hi accedia per sengles escales laterals. La planta era demnau única, amb tres capelles a cada costat, obertes a lamnau mitjançant arcs de mig punt. La coberta era de volta de canó, dividida per arcs faixons. A la portada d’accés hi destaca la portada, obra de gust manierista que encara es pot veure al fons de la porxada. Els frares agustins foren obligats a deixar el convent del Toro l’any 1835, complint les lleis desamortitzadores. El convent, amb el santuari i tots els béns de la comunitat, foren declarats béns nacionals i venuts en subhasta. L’església quedà tancada al culte i la imatge de la Mare de Déu fos traslladada a l’església de Sant Martí des Mercadal. El santuari fou adquirit l’any 1842 pel baró de Las Arenas. Poc després, el 1845, la imatge de la Verge fou retornada al santuari. Tanmateix, el conjunt conventual patia una important degradació, inclosa l’església. S’hagué de procedir a realitzar importants reparacions entre 1876 i 1880. Aquest any s’instal•là al Toro una comunitat de franciscans, però la seva presència fou efímera, ja que marxaren al cap d’un any. L’any 1909 el bisbat adquirí el santuari i les terres del cim de la muntanya. L’estiu de 1936, en les primeres setmanes de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i profanada, però es pogué salvar la imatge de la Mare de Déu, que fou amagada. Acabada la guerra, la imatge fou retornada al santuari, el qual fou objecte d’una profunda restauració que alterà sobretot la capçalera (creuer i presbiteri) fins deixar-lo amb l’aspecte actual.

Templo de estilo neoclásico realizado por el francés Antoine D'Allemand entre finales del siglo XVII y gran parte del siglo XVIII. Es un templo de planta rectangular de una sola nave con bóveda de crucería y capillas laterales. Destaca su fachada, de color blanco, con un bello pórtico de tres arcos de medio punto sobre el que se sitúa el frontón con el escudo de armas de Francia. En la parte de atrás del templo sobresale su campanario de más de 30 metros de altura formado por dos cuerpos, el inferior de planta cuadrada y el superior octogonal.

El Roser, antigua iglesia de la Nuestra Señora del Roser, fue construida entre finales del siglo XVII y principios del XVIII. Se encuentra situada en la calle del Roser y destaca por su torre campanario del siglo XIX. Es uno de los ejemplares más interesantes del período barroco menorquín, de planta de nave única cubierta con bóvedas de arista, con tres capillas a cada lado y un crucero, que tiene la misma anchura que la nave, cubierto con una cúpula rematada con una linterna.Lo que más sorprende del interior es la utilización del estriado de la piedra de marès en casi todos los ornamentos de arcos, junquillos y aristas de las bóvedas, así como las bóvedas de concha que rematan los techos de las capillas y el gran equilibrio de proporciones del espacio interior.En la actualidad es utilizada como sala de exposiciones y en su interior se realizan a lo largo de todo el año numerosos actos culturales.

Parròquia de Sant Francesc de Ciutadella té el seu origen en el convent de frares menors o franciscans fundat per Alfons III d’Aragó just després de la conquista de Menorca. En efecte, l’1 de març de 1287, quan el monarca encara es trobava a l’illa, concedia als guardians del franciscans o frares menors de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca algunes heretats a Ciutadella amb la condició que construïssin un convent i que alguns frares hi passassin a residir. Aquestes heretats consistien en l’hort que havia estat del rais Abu Umar i algunes cases. L’arribada dels primers frares degué ser gairebé immediata. L’any 1290 el guardià del convent era fra Berenguer de Lledó. No sabem res d’aquest primer convent franciscà, si bé ens ha quedat una làpida sepulcral (actualment al Museu Diocesà) de Guillem Pere de Vilafreser, lloctinent del tresorer reial, que havia estat sepultat a Sant Francesc el juliol de 1294. Des del primer moment el convent de Sant Francesc tingué importància en la vida religiosa i social de Ciutadella. Així, l’any 1301 hi tingué lloc una important sessió de la Universitat de Menorca amb els procuradors de Jaume II de Mallorca, en la qual s’acordaren els termes de la reestructuració del règim de les propietats immobles. Durant el segle XIV també s’hi celebrava, en la vigília de Nadal, la renovació dels càrrecs de la Universitat. Pel que fa a l’adscripció del convent de Ciutadella dins de l’orde franciscà, passà de la branca dels claustrals a la dels observants. El tronc comú de l’orde de frares menors, fundat pel pobrissó d’Assís l’any 1209, que tenia la germana Pobresa per referent, s’havia dividit en diverses branques. El convent de Ciutadella va pertànyer al grup dels claustrals fins l’any 1504, quan inicià la reforma per passar al dels observants, és a dir, que seguien més de prop la regla de Sant Francesc, sobretot pel que fa al despreniment dels béns materials, en contraposició als conventuals, més laxes. La configuració exacta del convent medieval ens és desconeguda. Sabem que l’església era d’una nau dividida en quatre trams i absis i ocupava part de l’espai del temple actual. Al costat, per la banda de ponent, hi havia l’edifici del convent. Un hort de notable extensió ocupava el que avui són els carrers Nou de Juliol i Joan Benejam, fins la plaça dels Pins, no hi havia la muralla de la ciutat. Aquest convent quedà molt malmès en l’assalt otomà de Ciutadella (juliol de 1558), per la qual cosa es va considerar la necessitat de reedificar tant l’església com el convent. Les obres de l’església començaren el desembre de 1569 i foren acabades tres anys més tard. Tanmateix aviat (1581) es decidí ampliar el temple. En aquesta ocasió, les obres es prolongaren fins l’any 1607. L’església, de nau única, coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre contraforts, s’inspirava amb els patrons del gòtic, si bé sempre dins d’una gran senzillesa i austeritatornamental. Durant el segle XVII es construí el convent, alhora quees feien algunes reformes i afegits a l’església, com ara elcor (1613), el portal lateral que dóna al carrer de la Puríssima i el major que s’obria al Born (1681-84). D’aquests portals barrocs, obra de mestre Pere Amorós,només es conserva el primer, ja que el portal major fou substituït a l’inici del segle XIX pel neoclàssic que es pot veure en l’actualitat. En aquesta mateixa reforma es decidí allargar l’església, per la qual cosa desaparegué l’absis original, substituït pel creuer cobert amb cúpula i un nou absis (1808). Més tard (1831), es construí el deambulatori de darrere l’altar. La reforma dels primers anys del segle XIX trencà l’harmonia de la nau del temple. El resultat fou una església desproporcionada, excessivament llarga en relació amb l’amplada. Durant els segles XVII, XVIII i els primers anys del XIX el convent de Sant Francesc continuava exercint una important funció social i cultural (escola de gramàtica i de teologia, farmàcia, etc.) i era el lloc preferit pels ciutadellencs a l’hora de triar sepultura, tant dins del temple com al claustre. L’any 1835, però, aplicant el decret de desamortització eclesiàstica, elconvent fou extingit i els seus béns passaren a ser propietat de l’Estat. L’església continuà oberta al culte i l’any 1877 fou erigida en parròquia, mentre que el convent tingué diferents usos fins que s’hi construí la casa Cabrisses, d’estil colonial, substituïda posteriorment per l’edifici de Correus. L’hort, en canvi, fou urbanitzat a partir de 1865. Durant el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i clausurada, de manera que es perderen les imatges i retaules i l’orgue, obra de l’orguener suís Johann Kyburz (1813). Just acabada, i mentre la catedral estava en obres, acollí el culte catedralici tornant a partir de 1941 a desenvolupar només les funcions d’església parroquial.