Va ser al final del segle XVI quan es començà a demanar l’establiment a Maó d’un convent de monges. La Universitat maonesa i diversos particulars donaven suport a una iniciativa i es comprometien a sostenir-la econòmicament amb les rendes suficients. Tanmateix, no seria fins 1612 quan el bisbe de Mallorca fra Simó Bauzà, durant la seva visita pastoral a Menorca, confirmà la creació del convent sota l’advocació de santa Catalina de Siena. Atorgat el permís, sorgia un problema important, l’emplaçament del convent, ja que hi havia molt poc espai disponible dins del recinte emmurallat de Maó. Després de discutir sobre els diversos llocs possibles, l’any 1615 s’optà per ubicar el convent en al sector oest de la muralla de l’antic castell, vora el penya-segat del port. L’església s’edificà al vall o fossat del castell, a la part de la torre de la Gruta, la qual cosa obligà a treure les carnisseries que ocupaven aquest espai. El rector de Maó, Llorenç Mercadal, vengué unes cases que poc abans havia comprat dins del castell, al carreró de la Gruta, que arribaven també fins al penya-segat. La primera pedra de l’església es va posar l’11 de noviembre de 1616. Les obres avançaren a una velocitat inusitada, ja al cap de 4 mesos, el 5 de març de 1617, es procedia a la seva benedicció. Mentrestant, continuaven les obres del convent, que no s’acabaren fins 1623. Aquest mateix any, la Universitat de Maó envià una comissió al poble mallorquí de Sineu per acompanyar les primeres tres monges que havien de formar la comunitat. La rebuda d’aquestes religioses per part dels maonesos fou molt efusiva i el 6 de juliol de 1623. Les monges fundadores foren sor Anna Creus, priora, sor Úrsula Mas, vicària, i sor Mariana Vanrell. La nova comunitat, a diferència del que s’havia previst, no quedà sota l’advocació de santa Catalina de Siena, sinó de la Immaculada Concepció, ja que les tres religioses pertanyien a l’orde de la Immaculada Concepció, fundada per santa Beatriu de Silva l’any 1484. La comunitat anà augmentant a partir d’aquest petit nucli originari i aviat calgué ampliar les dependències del convent. D’aquesta manera, l’any 1637, la Universitat de MaóNadquirí algunes cases més per construir un refetor i Tancar el convent de manera adient. L’any 1654 hi hagué una nova ampliació a partir d’una part del carreró de la Gruta. Al segle XVIII s’hi van fer altres ampliacions i reformes. Així, l’any 1707 la comunitat adquiria dues cases més, a la vegada que el governador Dávila cedí al convent una part del carreró de Madó Milanesa i una finca que havia estat confiscada a Bartomeu Seguí, considerat rebel per donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. És possible que això fos una compensació pel saqueigde la vila de Maó perpetrat pels soldats del governador el gener d’aquell any en represàlia per l’aixecament austriacista. En aquesta ocasió, les monges abandonaren el convent per buscar refugi amb les seves famílies. A mitjan segle es reforma totalment l’església, que a partir d’aquest moment quedà dedicada al Cor de Jesús. La darrera ampliació del segle XVIII es va fer l’any 1785, quan es formalitzaren unes permutesamb altres propietaris de cases ubicades vora el mirador, amb la qual cosa permeté ampliar l’hort del convent i situar-hi un petit cementeri. Les obres foren possiblesgràcies a que el rei Carles III donà al convent mil peces de vuit. La comunitat sobrevisqué ladesamortització eclesiàstica, però perdé les seves rendes ques’havien estimat en unes 1.500 lliures anuals. El Govern assignà a cada monja, en concepte de manutenció, una pesseta diària, però atès que això era insuficient per al sosteniment del convent, les monges haguerende fer diversos treballs per obtenir ingressos. Al final del segle XIX es tornaren a fer obres de consideració a l’església, renovant tota la façana d’acord amb el projecte de l’arquitecte Manuel de los Ríos i refent el sostre a causade l’enfonsament de la volta. Durant la Guerra Civil el convent fou saquejat, però es salvà de la destrucció.Tanmateix, en els anys quaranta s’hi hagueren de fer obres per reparar els desperfectes. El convent és poc visible des de la plaça de la Constitució, ja que gairebé tot el complex d’edificis s’obre cap a dins,sobre el penya-segat del port. La façana antiga, que constava d’un gran arc ogival amb nombroses fornícules, desaparegué amb la reforma de 1899, que la deixa en l’estat actual. L’església és de nau única, que s’estreny lleugerament per la capçalera, que compta amb dues petites capelles laterals separades del presbiteri per sengles arcs de mig punt. A la clau de volta mostra la data de 1747, testimoni de la reforma de mitjan segle XVIII. La volta original fou substituïda per un fals sostre més elevat, de guix i canyís en la reforma de final del segle XIX. De la mateixa època és el cassetonat de fusta que sosté el cor. Pel que fa al convent, està format per un seguit d’espais articulats al voltant de dos patis interiors i de l’hort. La seva estructura mostra com, en efecte, respon a una successió d’ampliacions i reformes, si bé això no li resta qualitat arquitectònica. D’entre les seves dependènciescal destacar el refetor, cobert amb volta d’arcs ogivals.
El Roser, antigua iglesia de la Nuestra Señora del Roser, fue construida entre finales del siglo XVII y principios del XVIII. Se encuentra situada en la calle del Roser y destaca por su torre campanario del siglo XIX. Es uno de los ejemplares más interesantes del período barroco menorquín, de planta de nave única cubierta con bóvedas de arista, con tres capillas a cada lado y un crucero, que tiene la misma anchura que la nave, cubierto con una cúpula rematada con una linterna.Lo que más sorprende del interior es la utilización del estriado de la piedra de marès en casi todos los ornamentos de arcos, junquillos y aristas de las bóvedas, así como las bóvedas de concha que rematan los techos de las capillas y el gran equilibrio de proporciones del espacio interior.En la actualidad es utilizada como sala de exposiciones y en su interior se realizan a lo largo de todo el año numerosos actos culturales.
Parròquia de Sant Francesc de Ciutadella té el seu origen en el convent de frares menors o franciscans fundat per Alfons III d’Aragó just després de la conquista de Menorca. En efecte, l’1 de març de 1287, quan el monarca encara es trobava a l’illa, concedia als guardians del franciscans o frares menors de Barcelona i de la Ciutat de Mallorca algunes heretats a Ciutadella amb la condició que construïssin un convent i que alguns frares hi passassin a residir. Aquestes heretats consistien en l’hort que havia estat del rais Abu Umar i algunes cases. L’arribada dels primers frares degué ser gairebé immediata. L’any 1290 el guardià del convent era fra Berenguer de Lledó. No sabem res d’aquest primer convent franciscà, si bé ens ha quedat una làpida sepulcral (actualment al Museu Diocesà) de Guillem Pere de Vilafreser, lloctinent del tresorer reial, que havia estat sepultat a Sant Francesc el juliol de 1294. Des del primer moment el convent de Sant Francesc tingué importància en la vida religiosa i social de Ciutadella. Així, l’any 1301 hi tingué lloc una important sessió de la Universitat de Menorca amb els procuradors de Jaume II de Mallorca, en la qual s’acordaren els termes de la reestructuració del règim de les propietats immobles. Durant el segle XIV també s’hi celebrava, en la vigília de Nadal, la renovació dels càrrecs de la Universitat. Pel que fa a l’adscripció del convent de Ciutadella dins de l’orde franciscà, passà de la branca dels claustrals a la dels observants. El tronc comú de l’orde de frares menors, fundat pel pobrissó d’Assís l’any 1209, que tenia la germana Pobresa per referent, s’havia dividit en diverses branques. El convent de Ciutadella va pertànyer al grup dels claustrals fins l’any 1504, quan inicià la reforma per passar al dels observants, és a dir, que seguien més de prop la regla de Sant Francesc, sobretot pel que fa al despreniment dels béns materials, en contraposició als conventuals, més laxes. La configuració exacta del convent medieval ens és desconeguda. Sabem que l’església era d’una nau dividida en quatre trams i absis i ocupava part de l’espai del temple actual. Al costat, per la banda de ponent, hi havia l’edifici del convent. Un hort de notable extensió ocupava el que avui són els carrers Nou de Juliol i Joan Benejam, fins la plaça dels Pins, no hi havia la muralla de la ciutat. Aquest convent quedà molt malmès en l’assalt otomà de Ciutadella (juliol de 1558), per la qual cosa es va considerar la necessitat de reedificar tant l’església com el convent. Les obres de l’església començaren el desembre de 1569 i foren acabades tres anys més tard. Tanmateix aviat (1581) es decidí ampliar el temple. En aquesta ocasió, les obres es prolongaren fins l’any 1607. L’església, de nau única, coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre contraforts, s’inspirava amb els patrons del gòtic, si bé sempre dins d’una gran senzillesa i austeritatornamental. Durant el segle XVII es construí el convent, alhora quees feien algunes reformes i afegits a l’església, com ara elcor (1613), el portal lateral que dóna al carrer de la Puríssima i el major que s’obria al Born (1681-84). D’aquests portals barrocs, obra de mestre Pere Amorós,només es conserva el primer, ja que el portal major fou substituït a l’inici del segle XIX pel neoclàssic que es pot veure en l’actualitat. En aquesta mateixa reforma es decidí allargar l’església, per la qual cosa desaparegué l’absis original, substituït pel creuer cobert amb cúpula i un nou absis (1808). Més tard (1831), es construí el deambulatori de darrere l’altar. La reforma dels primers anys del segle XIX trencà l’harmonia de la nau del temple. El resultat fou una església desproporcionada, excessivament llarga en relació amb l’amplada. Durant els segles XVII, XVIII i els primers anys del XIX el convent de Sant Francesc continuava exercint una important funció social i cultural (escola de gramàtica i de teologia, farmàcia, etc.) i era el lloc preferit pels ciutadellencs a l’hora de triar sepultura, tant dins del temple com al claustre. L’any 1835, però, aplicant el decret de desamortització eclesiàstica, elconvent fou extingit i els seus béns passaren a ser propietat de l’Estat. L’església continuà oberta al culte i l’any 1877 fou erigida en parròquia, mentre que el convent tingué diferents usos fins que s’hi construí la casa Cabrisses, d’estil colonial, substituïda posteriorment per l’edifici de Correus. L’hort, en canvi, fou urbanitzat a partir de 1865. Durant el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, l’església fou saquejada i clausurada, de manera que es perderen les imatges i retaules i l’orgue, obra de l’orguener suís Johann Kyburz (1813). Just acabada, i mentre la catedral estava en obres, acollí el culte catedralici tornant a partir de 1941 a desenvolupar només les funcions d’església parroquial.
Una de les moltes conseqüències del pas de Menorca al domini britànic fou que els menorquins hagueren de conviure o, com a mínim, coexistir, amb persones de religió diferent. Des de feia segles, la població de Menorca, si exceptuam un nombre molt reduït d’esclaus musulmans, era totalment catòlica. La Inquisició, a més, ja s’encarregava de controlar les posibles desviacions de l’ortodòxia. La sobirania britànica, oficialitzada pel tractat d’Utrecht (1713), acabà amb això. Ara els menorquins passarien a dependre d’una potència el monarca de la qual era el cap de l’Església d’Anglaterra i tant els governadors, les tropes de la guarnició i els seus familiars, professaven l’anglicanisme o altres confessions protestants. Ara bé, l’interès de la Gran Bretanya per fomentar el comerç al port de Maó, afavorí l’establiment de comerciants i armadors de diversa procedència. Entre d’ells hi havia alguns jueus i algerians (encara que el tractat d’Utrecht prohibia expressament la presència de musulmans i jueus a Menorca), però la colònia més nombrosa fou la grega. Entre 1715 i 1720 s’establiren a Maó els primers grecs alguns dels quals s’associaren amb maonesos per armar expedicions comercials i corsàries. A poc a poc, la colònia grega anà augmentant de manera que a l’inici dels anys quaranta sorgí la necessitat de comptar d’un temple propi per celebrar segons el seu ritu. Els grecs, molts d’ells procedents de Còrsega i Sicília, al·legaven que eren catòlics de ritu oriental i així ho comunicaren al vicari general de Menorca l’any 1743 per tal que els concedís permís per edificar una església. Davant la negativa de l’autoritat eclesiàstica, els grecs sol· licitaren del govern de Londres la seva naturalització com a súbdits britànics. Aconseguit aquest tràmit el juliol de 1744, els grecs maonesos canviaren d’estratègia i ara es dirigiren al tinent governador Wynyard perquè fes valer el seu dret, en qualitat de súbdits de la corona britànica, de gaudir de totes les prerrogatives i llibertats que els pertocaven, inclosa la lliure pràctica de la seva religió i la construcció d’un temple. Tot i el suport de les autoritats britàniques, el clergat menorquí s’oposà tant com va poder a la iniciativa. Hagueren de transcórrer encara uns quants anys fins que el tinent governador Blakeney va vèncer l’oposició dels eclesiàstics menorquins. Finalment, el 26 de setembre de 1749 el vicari general autoritzava la construcció d’una església i d’un cementiri per a la colònia grega. Els principals comerciants, capitans i armadors grecs (Zifanti, Peleogo, Filandri, Malvasia, Ladico, etc.) aportaren el capital necessari per adquirir un solar al Cós de Gràcia i començar les obres. Les obres, però, anaren a càrrec dels mestres menorquins Jaume Pons i Llorenç Pons, si bé degueren seguir les orientacions dels seus patrocinadors perquè la nova església tenia moltes diferències respecte de les de Menorca. L’any 1754 s’havia acabat l’església i les construccions annexes (la casa del capellà, una sala de reunions). Al costat de l’església hi havia el cementeri. L’església, dedicada a sant Nicolau de Bari, s’inspira en l’arquitectura bizantina. El més interessant és l’espai interior, de planta centralitzada en oposició a les esglésies menorquines de nau allargada. En efecte, la planta es configura a partir d’una creu grega definida pels quatre pilars exempts que ocupen l’espai central. Les naus laterals estan configurades a partir de les pilastres adossades als murs laterals. La capçalera és tripartida, amb tres petits absis. Pilars i pilastres sostenen la coberta formada per voltes de creueria a excepció del creuer, on els quatre arcs ogivals sostenen una cúpula hemisfèrica sobre petxines en la qual s’hi obren quatre ulls de bou que il·luminen l’interior. Poc pogueren gaudir del seu temple, ja que després del desembarcament de les tropes franceses del duc de Richelieu (1756) la colònia grega fou expulsada. Tanmateix, moltes famílies gregues tornaren a Menorca quan l’illa fou reintegrada a la corona britànica (1763). Sens dubte una de les cerimònies més solemnes que es celebraren a l’església de Sant Nicolau fou l’enterrament d’Andreas Spiridoff, fill de l’almirall de la flota russa que l’any 1769 havia recalat al port de Maó amb molts mariners malalts d’escorbut. Mentre els marins eren sepultats a les coves de Calafiguera, el fill de l’almirall ho fou a l’església de Sant Nicolau. Una inscripció escrita en grec, rus i llatí assenyala el lloc on descansa el jove Spiridoff. Un dibuix atribuït a Giuseppe Chiesa i conservat al Museu Hernández Sanz-Hernández Mora ens mostra la cerimònia i ens dóna algun detall de com era la decoració interior del temple, en el qual no hi podia mancar l’iconòstasi que separava la nau del santuari. Just desembarcat a Menorca el duc de Crillon, general encap de les tropes espanyoles que l’agost de 1781 havien desembarcat a l’illa per conquistar-la als britànics, decretà l’expulsió de tots els estrangers afectes a la corona britànica, així com la confiscació dels seus béns. Així i tot, unes poques famílies pogueren quedar a Menorca. A partir de l’any 1782, l’església de Sant Nicolau tingué els usos més diversos: parc d’artilleria, sala de ball, teatre, magatzem... L’edifici s’anava deteriorant fins que Spiridion Ladico i Font cedí el temple al bisbat per a la seva conversió en església catòlica (1866). Després de realizar importants obres de restauració i de refer completament la façana, el 29 de març de 1868 el bisbe Mateu Jaume consagrava l’església dels grecs (com era coneguda popularment) a la Immaculada Concepció de Maria. L’any 1877 el bisbe Manuel Mercader l’elevà al rang de parròquia.
Tenim poca informació sobre les circumstàncies que dugueren a l’establiment dels frares agustinians de Ciutadella. Una tradició remuntava la seva presencia als temps del bisbe Sever (418), encara en vida de sant Agustí, perquè a la carta severiana hi apareixen uns monjos. Tanmateix, la fundació del primer convent d’agustinians no tindria lloc fins un moment indeterminat del segle XV. Aquest convent estava ubicat al port de Ciutadella, fora de la muralla. Segons fra Jaume Jordà, el convent fou reformat pel pare Joan Eixarch. Fou aleshores quan hauria adoptat la denominació de Nostra Senyora del Socors (popularment el Socós). El convent quedà molt malmès durant el setge turc de 1558 i la represa de la vida de lancomunitat fou difícil en els anys següents. A més, la seva ubicació extramurs suposava un perill en cas de produir- se un nou atac enemic, però hi havia altres inconvenients: era humit i malsà i el seu limitat solar impossibilitavamuna ampliació. Tot plegat mogué els frares a demanarmel trasllat del convent a l’interior de la ciutat. Finalment, el 30 d’abril de 1612 es concedí la llicència per construir un nou convent intramurs, a la plaça dels Oms. La construcciómdel nou convent obligaria a remodelar un ampli espai dins de la ciutat. El 28 d’agost de 1619, festivitat de sant Agustí, es posà la primera pedra de l’església. Les obres, dirigides pel mestremallorquí Jaume Roig, avançaren a bon ritme en els anys següents i el 1630 ja estava coberta d’aigües.Durant la segona meitat del segle XVII s’aixecaria el convent. Durant el segle XVIII s’hi van afegir alguns elements, comara les torres bessones de l’església, amb les característiques cupuletes rematades per sengles llanternons (1741). L’església trenca amb la tradició arquitectònica anterior i esdevé una obra única a Menorca. Més aviat s’ha de relacionar amb el renaixement castellà, ja que sembla que s’inspirava amb l’església de San Felipe el Real de Madrid, també de l’orde de Sant Agustí. Destaca per la seva concepció unitària i l’elegància del seu interior, equilibrat i harmònic. La planta és de creu llatina, amb creuer de la mateixa profunditat que les capelles laterals i absis trapezoïdal. La coberta és de volta de canó, botzinada a la capella major. Damunt el creuer hi ha una cúpula semiesfèricasobre petxines, sense llanternó, que queda amagada per un gran cubcobert amb teulada de quatre vessants. Les capelles laterals, quatre a cada costat, estan comunicades entre si i s’obren a lanau amb un arc de mig punt. La decoració, molt sòbria inicialment, s’enriquí amb retaules barrocs, entre els quals destacava el de la capella major, obra de l’escultorFerran Miquel Comas. L’orgue, situat sobre el cor, fou construït per l’orguener català Josep Casas i Soler (1794), mentre que per la mateixa època el pintor suís Joseph Duett realitzava les pintures que decoren l’interior de l’església. Destaquen els plafons de la volta, molt malmesos per la humitat, que representen escenes de l’Antic Testament. Rere la capella major hi ha tres capelles absidals cobertes amb petites cúpules. Els arcs estan sostinguts per pilastres amb decoració helicoïdal, semblant a la de la capella de les Ànimes de la Catedral. Aquestes capelles són obradel mestre Joan Amorós i Cantallops, un dels principals artífexs de l’arquitectura barroca menorquina. També la façana, emmarcada per les dues torres bessones i la portalada de tres arcs ricament decorada, és de gran interès. Del convent cal destacar el claustre de planta rectangular, sens dubte un dels millors espais de Ciutadella. La gran alçada dels arcs donen al conjunt una notable sensació de lleugeresa. La galeria superior destaca pels seus arcs segmentats. Altres dependències d’interès són la capella del primer pis, la gran biblioteca i l’antic refetor. Els frares agustinians habitaren el convent fins la desamortització de Mendizábal (1835). Aleshores la comunitatfou suprimida i els seus béns foren nacionalitzats. Els agustins del Socors tenien nombroses finques rústiques a Ciutadella i es Migjorn, que foren subhastades per l’Estat. L’edifici del convent tingué diversos usos fins que al cap d’uns anys fou cedit al bisbat per ser convertit en seminari diocesà. Sota el patrocini de Sant Ildefons, el seminari fou inaugurat el dia de la solemnitat de la Puríssima Concepció de 1858 pel bisbe Mateu Jaume. Durant la Guerra Civil l’edifici fou incautat i l’església,saquejada, perdent-se la major part del ric patrimoni artístic que albergava. Acabat el conflicte, el convent tornà a desenvolupar la funció de seminari, però l’església romangué tancada al culte. Durant molts anys fou laseu de l’emissora de Radio Popular de Menorca. En temps més recents, l’església ha experimentat diverses restauracions per convertir-la en auditori. També fourestaurat el magnífic orgue barroc. Durant segles, el convent de Sant Agustí ha estat un dels principals espais culturals de Ciutadella. Els frares hi tenien una escola de gramàtica i ensenyaven teologia i filosofia. Com a seminari, fou durant molt temps l’únic centre d’ensenyament secundari i superior de Ciutadella, i els bisbes l’enriquiren amb la col•lecció arqueològica i els gabinets de ciències naturals i física. Actualment és la seudel Museu Diocesà, que recull totes aquestes i altres col•leccions, mentre que l’església i el claustre són magnífics auditorisque concentren cada any un nombrós públic, sobretot als festivals d’estiu organitzats per Joventuts
El convent de Jesús de Maó fou fundat per fra Bartomeu Catany, destacat teòleg i predicador franciscà nat a Felanitx. Preocupat per la relaxació dels convents del seu orde, el pare Catany introduí a Mallorca la branca dels franciscans observants a Mallorca, fundant els convents de Jesús de Palma i de Sóller. L’any 1459, poc abans de la seva mort, fundà el de Maó. La comunitat notenia propietats fora del convent i vivia de les almoines. En una data indeterminada, l’emperador Carles V atorgà al monestir maonès un privilegi que els permetia l’exclusivitat de la pesca de les aigües del port des de l’escull dels Frares fins a la colàrsega. També els cedia l’indret anomenat el Clot de la Caleta per fer-hi un hort. L’any 1568 Felip II ratificà aquesta concessió. No tenim dades de com era el convent primitiu, que ocupava el mateix emplaçament de l’actual, sobre el penya-segat del port. Aleshores aquell indret es trobava fora de la muralla de la vila, que només arribava fins el Pont del General, vora el Govern Militar, on s’obria el portal anomenat del Mirador. Durant el setge de Barba-rossa (setembre de 1535), el convent fou saquejat i destruït. Precisament havien estat dos frares del convent els que van descubrir el parany de Barba-rossa, que havia entrat al port de Maó fent arborar el pavelló imperial als seus vaixells per fer creure que es tractava de l’armada de Carles V que tornava victoriosa de la presa de Tunis. El guardià Miquel Capó, que havia consumit les formes consagrades abans no fossin profanades, i els frares Francesc Coll i Bartomeu Genestar foren degollats i la resta de frares, captivats. Tots tres foren inclosos al martirologi franciscà, que celebrava la seva memòria el 9 de març. No tenim detalls de com es reconstituí la vida de la comunitat després de l’atac de Barb-rossa. Sembla, però, que es procedí a reparar i reconstruir l’antic monestir i la seva església gràcies a les almoines. L’any 1648 s’iniciaren les obres per reformar els edificis preexistents, tant del convent com de l’església (refectori, quadres, ampliació de la sagristia, ampliació i reforma de capelles...). L’any 1671 es començà la nova església amb la construcció de tres capelles. Però no seria fins al final del segle quan es començà a construir el nou edifici conventual. En primer lloc, s’edificà una quarta part del convent i la meitat del claustre (1694-95). Dirigien les obres els Mestres Bartomeu i Sebastià Carreras i Josep i Pere Amorós. Les obres continuaren a bon ritme i acabaren l’any 1705. Hi mancava, però, acabar l’església nova. El 7 de juny de 1719, el bisbe de Mazzara (Sicília) Bartomeu Castellví beneí la façana de l’església. El bisbe Castellví havia arribat accidentalment a Maó i s’allotjava al convent de Jesús. La construcció de l’església continuà en les dècades següents i quedà acabada cap al 1752. El nou temple era força més gran que no l’antic i es dóna la circumstància que s’havia construït al voltant del vell, la qual cosa havia permès que el culte continuàs desenvolupant-se amb tota normalitat en l’església antiga. Després d’inspeccionar l’obra nova, fou enderrocada l’antiga església. Havien dirigit les obres en la seva fase final els Mestres Jaume Pons i Joan Dalmedo. Amb tot i això, encara es continuà treballant tant a l’església com al convent al final dels segle XVIII i primer terç del XIX. L’any 1795 s’inaugurà l’orgue, ubicat damunt una de les capelles de l’església, però alguns anys més tard l’orguener J. Kyburz cregué convenient traslladar- lo enmig del cor, sobre el portal major. L’orgue, reubicat i reformat, fou inaugurat l’any 1819. Just abans de la supressió del monestir, l’any 1830, el guardià fra Joan Riudavets va fer importants millores que afectaren tant els retaules i l’enrajolat de l’església com la porteria i el campanar. La comunitat franciscana visqué al convent sense gaire entrebancs fins el Trienni Liberal (1820-23). En aquesta època, però, es veieren embolicats en les pugnes polítiques. El pare guardià fou detingut acusat d’estar implicat en una conspiració absolutista contra el govern liberal (1822). La comunitat fou suprimida i els frares foren deportats a Cartagena. Restaurat l’absolutisme el 1823, els frares pogueren tornar al convent, però l’any 1835 el convent de Jesús fou definitivament suprimit i els seus béns, nacionalitzats. Mentre l’església mantingué el culte (l’any 1877 seria erigida en parròquia), el convent de Jesús passà a mans de l’Ajuntament i tingué usos diversos com ara casa de la Misericòrdia, biblioteca pública i institut de segon ensenyament. L’edifici fou sotmès a un profund procés de restauració entre 1984 i 1997 i actualment és la seu del Museu de Menorca. Pel que fa a l’església, en els últims anys s’han restaurat les façanes i s’ha dotat d’una instal· lació per il·luminar l’exterior. Del convent, l’element més destacable és el claustre barroc, de planta quadrada. Té quatre pisos en alçada. La galeria de la planta baixa del claustre s’obre al pati amb arcs de mig punt, mentre les dels tres pisos superiors estan tancades. Un joc de pilastres polièdriques i columnas jòniques i corínties sobre pedestals marca el ritme dels diferents trams de la façana del claustre. L’església és de nau única amb capelles laterals entre els contraforts, amb coberta de volta de canó, que s’obren a la nau amb arcs de mig punt. Consta de cinc trams coberts amb volta de creueria ogival. La capella major és rectangular i coberta també amb volta de creueria. S’obre a la nau mitjançant un arc de ogival. Convé destacar la capella de la Immaculada, de planta octogonal i coberta amb cúpula proveïda de llanternó, possiblement ’últim espai barroc construït a Menorca.
L’agost de 1684 fra Joan de Canser, provincial dels carmelites, sol•licità als jurats de Menorca l’autorització per fundar un convent del seu orde. La petició fou desestimada, però els carmelites insistiren i l’any següent el carmelita maonès fra Atanasi Estrader tornava a formular la petició. Aquest cop els jurats proposarenml’ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Maó imla muntanya de Santa Àgueda com a llocs propicis per amla instal•lació del convent. Mentrestant, els carmelites s’havien introduït d’alguna manera mitjançant la confrariamdel Sant Escapulari, que tingué una bona acceptació gràciesma les indulgències de què gaudia. El 1689, fra Atanasimva vendre una propietat que compartia amb la seva germana Joana per comprar un terreny al lloc on després s’aixecaria el convent de Maó. Aquí s’hi fundaria una petita capella dedicada a la Verge del Carme. Tanmateix, l’establiment del convent no resultaria gens senzill, sobretot per l’oposició que tingué des del primer moment per part de la comunitat de preveres de la parroquia de Santa Maria i dels franciscans del convent de Jesús. Les obres començaren l’any 1725, però foren paralitzades per ordre del tinent governador Kane, a instancia de les altres comunitats religioses. Persistents, els carmelites aconseguiren la llicència del rei Jordi II de la Gran Bretanya (1749) i es col•locà la primera pedra del nou edifici el 19 de maig de 1750 en presència del tinent governador William Blakeney i les principals autoritats de l’illa. Les obres es prolongaren durant tota la segona meitat del segle XVIII i els primers anys del XIX. L’emplaçament elegit era un lloc extramurs de l’antiga vila de Maó, cap a llevant, sobre el penya-segat del port. El primer mestre d’obres fou Antoni Garcias, però no tenia la capacitat tècnica de dur a terme una obra d’aquesta envergadura. L’any 1753 fou substituït pels Mestres Joan Vila, Joan Díaz i Jaume Morro, els quals hagueren de fer canvis importants en el projecte inicial. Un any més tard, la nau i les capelles laterals ja estaven acabades. Per tal de poder celebrar al temple, es paredà la nau a l’alçada del creuer i es beneí l’església el 14 de juliol de 1754. La capçalera de l’església fou acabada molt més tard i, finalment, l’any 1808 s’enderrocà el mur que tancava el creuer per mostrar l’església en la seva integritat. L’església del Carme, que obeeix als paràmetres decoratius neoclàssics, és un dels principals edificis religiosos construïts a Menorca en el segle XVIII. De gran qualitat arquitectònica, té planta de creu llatina i quatre capelles a cada costat, entre contraforts, cobertes amb volta decanó. Les capelles laterals estan connectades entre elles amb arcs de notable amplada, de manera que gairebé sembla que es tracta de sengles naus laterals. La nau central està coberta amb volta d’aresta i el creuer, amb una airosa cúpula amb quatre rosetons, rematada amb un llanternó. Al peu de l’església hi ha el cor, sostingut per tres arcs de mig punt de menor alçada que els de les capelles laterals. La decoració interior és de gran sobrietat i està marcada pel potent entaulament d’inspiració clàssica que recorre tot el temple. La coberta amb volta d’aresta permet l’obertura de finestrals per damunt de les capelles, que forneixen l’església d’una notable lluminositat. Més endavant, l’escultor Ferran Miquel Comas treballà en la decoració d’estuc, d’inspiració rococó. Pel que fa a la façana principal, és molt sòbria i restà inacabada. Està flanquejada per dues torres rematades de manera un tant forçada. Dues columnes d’ordre corinti sostenen un frontó romput, rematat per una fornícula amb la imatge de la Verge del Carme. El conjunt queda emmarcat per un arc de mig punt. Cal destacar les bases del que sembla que havien de ser quatre grans columnes d’ordre gegant, que presumiblement havien de sostener un gran frontó. La façana lateral està marcada pel ritme dels contraforts i del volum del creuer. El convent s’anà construint al mateix temps que l’església, però avançaren molt més lentament. L’any 1777 només hi havia dos costats del claustre acabats. Es tracta d’un edifici de grans dimensions, neoclàssic, de decoració sòbria. Destaquen, a la planta baixa del claustre, les mènsules esculpides per Ferran M. Comas. S’accedia al claustre pel portal que dóna a la plaça, que donava pas a una portería de petites dimensions. La vida del convent del Carme fou curta. L’any 1821, durant el Trienni Liberal, la comunitat fou suprimida i el convent passà a tenir diversos usos, entre d’ells seu de l’anomenada Tertúlia Patriòtica, societat política d’ideologia liberal exaltada. També fou caserna del batalló de la Milicia Nacional de Maó. Amb la restauració de l’absolutisme de Ferran VII (1823), els frares carmelites tornaren al convent, però la comunitat fou definitivament dissoltael 1835, arran de la desamortització de Mendizábal. L’església romangué oberta al culte i posteriorment fou elevada a la categoria de parròquia, però el convent passà a tenir diversos usos civils (mercat, escola, presó, jutjat), la qual cosa implicà profundes modificacions que hanmalterat sensiblement la seva imatgemoriginal. Al final del segle XX experimentà una notable intervenciómper adaptar les plantes superiors del claustre a espais culturals, mentre que es reformar l’inferior, on hi ha encara les parades del mercat i altres espais comercials.
1616. Convent de clausura, construït sota l'advocació de la Immaculada Concepció; va ser la segona institució monàstica de la ciutat i la primera de monges. Edificat sobre terrenys de les antigues muralles, no presenta pràcticament façana exterior.
Ubicada en el camino que conduce al cementerio, en el extremo norte de Alaior, se encuentra la capilla de Sant Pere Nou, denominada de este modo porque sustituyó a otra del mismo nombre que se encontraba en la plana baja del levante del pueblo y era conocida como “bassa de Sant Pere”. Construida en el siglo XVII, la arquitectura de Sant Pere Nou combina elementos góticos, tardíos y barrocos. Frente a la iglesia hay una agradable plaza con árboles que, debido a su situación elevada, tiene buenas vistas sobre el pueblo.
Después de muchos años de gestiones, los carmelitas consiguieron autorización del gobierno inglés para edificar en Maó una iglesia y un convento para su orden. El edificio, empezado en 1750, se fue construyendo a lo largo de más de 70 años. La iglesia es el templo más grande de la ciudad. Tiene planta de cruz latina y obedece a los cánones estéticos del neoclasicismo. La fachada principal, en la que debían destacar las columnas de orden gigante de la portada y las dos torres campanarios, no llegó a terminarse. Tampoco se terminó el claustro según la concepción inicial, con cubierta abovedada, sino que se adoptó una solución más sencilla y barata. Los carmelitas fueron expulsados en 1835 por la desamortización de Mendizábal. A partir de entonces el edificio se utilizó como mercado, prisión, juzgado y escuela de niñas, lo que dio origen a diversas reformas. En la actualidad, el mercado de Maó continúa ubicado en el antiguo convento del Carme, y comparte espacio con numerosos equipamientos culturales como la UNED, el Conservatorio de Música, la sala municipal de exposiciones o la Fundación Hernández Mora —en donde se exponen interesantes piezas de obra gráfica y arte decorativa de los siglos XVIII a XX
Download your Menorca guide!