Antigament era coneguda com a l'Illa dels conills però en 1287 va passar a denominar-se l'Illa del Rei com a referència a Alfons III d'Aragó, que va conquerir l'illa aquell mateix any i va expulsar a l'almoixerif Abû'Umar i tot el seu seguici. Aquesta illa propera al port de Maó, va acollir el primer hospital de la ciutat construït pels anglesos al segle XIX i en ella shan descobert restes duna basílica paleocristiana del segle VI que demostra que lilla va ser habitada en temps antics. El gener de 1888, mentre es llaurava una part de lilla dedicada a la sembri, es descobria un bell mosaic duns 32 metres quadrats. Al principi, es va creure que es tractava duna vila romana o duna església hebrea, però després de diversos estudis es va arribar a la conclusió que era una basílica paleocristiana. En lIlla del Rei només queden restes de la construcció, el mosaic de colors blancs, rosats i blaus està actualment dipositat al Museu de Menorca. L'illa del rei també allotja una sargantana única al món: Podarcis lilfordi balearica Més informació: www.islahospitalmenorca.org Com col.laborar • Treballar com a voluntaris els Diumenges al matí de 8..45 a 11.00 a la Isla realitzan feines de manteniment. • Aportar recursos econòmics mitjaçant el nostra compte o amb quotes mensuals, trimestrals o anuals (c/c : ES31 0487 2035 1220 0001 0520• Aportar materials per a treballs d'obres o manteniment en curs i/o estris o objetes per a les exposicions. Horari i visites De Maig a Octubre Divendres a les 10:30h. tornada a les 13:00h. Preu: 20 euros adults, 10 euros nens (3 a 12 anys) Inclou: volta al Port de Maó més visita guiada al recinte de l'Illa del Rei D’Abril a Octubre Diumenge a les 8:45h. Tornada a les 11:00h. Preu: 10 euros (nens menors de 12 anys, gratis) Inclou: trasllat directe a s'Illa del Rei i visita guiada al recinte Del 15/06 al 15/09 hi ha una segona sortida a les 10 :45 (tornada a les 13 :00h.) Contacte Per a contactar amb nosaltres, utilitzi nostre formulari de contacte o per correu a, Hospital de l'Illa del Rei s/n Port de Maó Apartat de Correus 777, 07700 Maó.
Antecedents Hi ha suficients dades aïllades per afirmar que, durant el segle XVIII, els espectacles d'òpera i de teatre comencen a representar-se amb una certa freqüència a la ciutat de Maó, però, al mateix temps, no deixen de ser açò, pinzellades inconnexes que, fins a la data, no han permès reconstruir una història del teatre a Maó, mínimament completa, durant aquest període, ni respecte al tipus d’espectacles o funcions, ni dels edificis que els acollien. Unes pintures que es conserven al Museu de les Arts Decoratives de París representen un Teatre de la Còmedia de Maó, durant l'època de l'ocupació francesa de l'illa. Es tracta de dos quadres molt interessants, ja que ens mostren, des de dos punts de vista, una sala d’espectacles: a l’escenari s’està representant la comèdia Le malade imaginaire, de Moliere; a la sala, un públic nombrós i acomodat gaudeix de l’obra. També uns programes coetanis descriuen algunes peces teatrals representades a un Theatre de la Comedie a Mahon; mai no s’ha pogut localitzar físicament aquest edifici, la situació més aproximada del qual seria la que apareix a un plànol anglès que el situa al carrer de Sant Bartomeu, d’altra banda conegut popularment com “carrer de sa comèdia”, precisament per la tradició oral de l’existència d’aquest teatre que mai no s’ha pogut demostrar documentalment. Altres referències en cròniques o diaris completarien aquest panorama d’un període encara poc estudiat en referència a aquest tema. Del segle XIX sí que tenim la documentació completa de la construcció d’un teatre i sala de balls en un antic baluard de les murades, emplaçat exactament al solar de l’actual Principal. Aquest primer edifici es reconstruirà totalment l’any 1820, ja que des de 1817 comencen a tenir continuïtat les temporades d'òpera italiana i es fa necessari disposar d’un nou local que pugui acollir amb comoditat un públic cada vegada més nombrós. L’obra es va fer sota la direcció de l’artista Miquel Comas, però en pocs anys aquest edifici també resultaria escàs i se’n plantejaria la construcció d’un altre de nova planta. L'edifici actual: 185 anys d’història L'any 1829, l'espectacle operístic havia arrelat amb força entre la societat maonesa, i el teatre construït deu anys enrere resultava insuficient per representar adequadament les noves obres líriques que arribaven d’Itàlia. L’empresari d’òpera Giovanni Palagi, establert a Maó des de feia uns anys, va ser l’autor del projecte i l’impulsor de l’empresa que duria endavant la construcció d’un teatre a l'estil dels italians, situat al lloc de l'anterior. El nou edifici s’inaugura el 15 de desembre de 1829 i té una capacitat per a quasi mil espectadors. La sala té forma de ferradura i el pati, amb un pam d'inclinació, va envoltat de 16 arcades que sustenten tres pisos de llotges més el del galliner. Els mestres Alfons Hernández i Josep i Pere Pons realitzen l'obra, dirigida per Palagi, mentre que la decoració escènica va a càrrec de l'artista ciutadellenc Andrés Galbis. Durant tot el segle XIX es van introduir millores en el teatre. L'any 1845 s'amplia amb l'adquisició d'alguns immobles adjacents; l'any 1859 es reforma interiorment i es construeix la façana neoclàssica i l'any 1894 se'l dota d'enllumenat elèctric. A principis del segle XX s'adeqüen les seves instal•lacions a noves normes de seguretat i, després de la Guerra Civil, s'ha de procedir a una gran restauració per arranjar els desperfectes ocasionats per una bomba, caiguda a la banda dels escenaris. Poc després, a la mateixa dècada dels quaranta, es van adquirir diferents immobles de la costa d'en Deià per ampliar les zones de serveis complementaris i millorar els sistemes de seguretat. En els anys 80, coincidint amb els 150 anys d’existència, es realitza una remodelació que sens dubte resulta insuficient per a un edifici que s’ha mantingut en actiu durant un segle i mig i que comença a notar el pas del temps. Davant la convocatòria d’un programa de rehabilitació de teatres històrics per part del MOPTMA, es decideix assumir una important obra de restauració que tancarà el teatre durant quasi cinc anys. La rehabilitació ha retornat l’esplendor a l’antic teatre vuitcentista, que conserva tot l’encant de l’època, però, a la vegada, el dota de modernes tècniques i instal•lacions per afrontar els muntatges més avantguardistes. La sala del públic i l’enfront central, de pedra del país, conserven les seves característiques, però s’ha refet el perímetre de tot el conjunt. A la part posterior se situen els moderns serveis de camerinos, ascensor i equipament tècnic, i a la part frontal s’amplia la zona de recepció i circulació del públic —amb espais diàfans i agradables per a la interrelació dels espectadores— i els serveis adequats per atendre’l. La inauguració de les obres, el juny de 2001, retornava a la ciutat de Maó, i a tot Menorca, un teatre preparat per afrontar el nou segle que tot just encetàvem. Els telons de boca del Principal Al llarg de la seva història, el Teatre Principal ha tingut tres telons de boca. Quan s’inaugura l’actual edifici, l’any 1829, la decoració escènica s’encarrega a l’artista ciutadallenc Andreu Galbis, que realitza un teló amb una representació de l’Aurora, del qual no hi ha més constància que les dades aportades pels documents de l’època. Desconeixem el seu destí ni el temps que es va utilitzar. El cert és que un segon teló, anomenat “de les cortines vermelles”, dataria també d’aquells primers anys d’existència del coliseu maonès. Aquest teló, que es va restaurar per a la inauguració de les obres de rehabilitació de l’any 2001, representa un grup de tres figures femenines que encarnen la comèdia, la tragèdia i la dansa, emmarcades per uns cortinatges vermells, d’aquí el seu nom popular. L’autor d’aquest teló ens és desconegut. El tercer dels telons que ha tingut el teatre es realitza amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Menorca, l’any 1860. Entre els múltiples actes prevists per homenatjar els sobirans, destacava la funció extraordinària al Principal, amb la representació de les òperes Il trovatore i I Lombardi. El teatre havia estat motiu d’una profunda reforma per acollir el seguici reial, i s’havia encarregat al pintor i escenògraf menorquí Francesc Pons i Alzina l’execució d’un teló de boca commemoratiu de la règia visita. El teló representa l’Espanya coronada de llorer, enmig de les columnes que formen les seves armes; algunes arquitectures completen el conjunt, que va emmarcat per uns cortinatges verds, motiu pel qual és conegut, en contraposició a l’anterior, com “el teló de les cortines verdes”. La qualitat artística de l’obra va ser motiu de grans elogis a l’època, confirmats i reiterats a l’actualitat, pel professor Miquel Massip, restaurador dels dos telons, així com del bambolinó. Aquesta última peça, que serveix per reduir l’espai de l’embocadura de l’escenari, està decorada amb l’escut d’armes de la ciutat de Maó i uns medallons amb els busts d’alguns personatges relacionats amb la música i el teatre. Possiblement fou realitzat per l’escenògraf italià Gaetano Labó, que va ser a Maó la temporada de 1854-1855. El fet que un teatre tengui més d’un teló de boca, segons veus autoritzades, resulta bastant insòlit, si no quasibé únic. Talia Amb motiu de les obres de rehabilitació del Teatre Principal, es va projectar d’instal•lar-hi una escultura relacionada amb l’edifici, que, a més de cridar l’atenció sobre la situació del coliseu —un poc amagat entre la trama urbana—, fos, a la vegada, una extensió de les arts cap al carrer, més enllà del mateix edifici del Teatre. L’elecció de l’artista ciutadellenc Maties Quetglas per realitzar aquesta empresa va semblar clara des del primer moment, tant pel prestigi de l’artista com pel fet que Maó no gaudia de cap obra seva. El tema a representar també va ser evident des d’un principi: una figura que tingués a veure amb el món del teatre i, per açò, la millor elecció va ser la musa Talia, que des de l’antiguitat representa la comèdia. Així va néixer la Talia del Teatre Principal de Maó: una figura femenina, un poc androide, en bronze, de tres metres d’alçada, de línies clàssiques, situada sobre un pedestal just en el punt on finalitza la façana antiga i comença la prolongació de l’enfront de nova creació. Inaugurada el mes de maig de 2001, un mes abans de la reinauguració del Teatre, la seva silueta roman ja totalment lligada a la imatge del Principal.
Super divertit per visitar, però millor un dia ennuvolat perquè sinó es passa molta calor. Hi ha vistes molt boniques i pots fer-te fotos xulíssimes.
Torre de defensa costanera anglesa construïda entre els anys 1801 i 1802. És una de les de majors dimensions de totes les torres angleses fetes a Menorca i el seu aspecte exterior és distint al de les altres construïdes en el mateix període, perquè a la planta baixa es va fer un reforç o talús i pel parapet cilíndric de la planta superior, de volada motllurada, que descansa en mènsules. La planta baixa era un espai dedicat a diferents tipus de magatzems: el de pólvora, el d’armes i munició i el de queviures. Des de aquesta planta fins a la planta superior, hi havia una obertura per on pujaven la munició de manera ràpida amb un sistema de corrioles.
La naveta des Tudons és el monument funerari més conegut de Menorca i es tracta d'un tipus de tomba que només es troba a l’illa.És l'edifici més antic de tota Europa, 1500 anys abans de Crist. Està construït amb tècnica ciclòpea, és a dir, amb pedres de dimensions mitjanes encaixades en sec, sense l'ajuda de morter. Durant les excavacions arqueològiques efectuades la dècada dels anys seixanta del segle passat, amb la participació de l'arqueòloga menorquina Maria Lluïsa Serra, es van trobar els esquelets desordenats de cent individus de tots dos sexes i de totes les edats, gran part dels quals daten del segle IX aC. Detall dels forats que amb el pas del temps s'han format a la coberta de la naveta, construïda amb lloses planes. Interior de la naveta. S'aprecia que es divideix en dos nivells separats per lloses. Vista de la cambra superior de la naveta, on s'aprecien els diferents tipus de pedra emprats per a la seva construcció: més petites i regulars per a les parets, i grans lloses planes per a la coberta i el terra del primer pis. Vista de la porta d'entrada des de l'interior de la cambra inferior. Es poden apreciar les lloses que separen els dos pisos. Alguns objectes de l'aixovar funerari trobats a la naveta durant l'excavació arqueològica estan exposats al Museu de Menorca, a Maó. Els cossos, si bé estaven desordenats, anaven acompanyats dels aixovars personals amb què van ser enterrats: braçalets de bronze, botons d'os i alguna arma de bronze. També es van trobar olletes, gots de ceràmica i un tap d'os decorat, que formava part d'un estoig on es guardaven cabells d'algun dels difunts, la qual cosa és un tipus de ritual funerari habitual d'aquesta època. La forma, que recorda una nau invertida, és la que va proporcionar el nom de “naveta” al monument. La seva entrada porta a un petit corredor que condueix a la cambra superior i a una segona porta que dóna a la cambra inferior. El pis del mig i la coberta superior estan construïts amb grans lloses que actuen de bigues. No es pot entrar ni pujar a la naveta per motius de seguretat i conservació del monument.
El consistori municipal està construït sobre l'antic Alcàsser de la ciutat del que encara avui es conserven restes.
GALMSSe trata de uno de los poblados más grandes de Menorca. Su situación, en la cima de un cerro, hace que sea especialmente adecuado para mantener el control territorial de gran parte de la costa sur de la isla de Menorca. Descubierta en 1974, esta aldea talayótica es una de las más importantes de Menorca. Se trata de uno de los yacimiento s arqueológicos más grandes de las Illes Balears, con una extensión de alrededor de 60 mil metros cuadrados, más de tres veces la extensión del mayor poblado de Mallorca, Can Daniel Gran. La mayoría de las construcciones se remontan al 1.400 a.C. y fueron utilizadas hasta la época romana (aunque también se han encontrado restos de la época medieval).Tres talaiots, ubicados sobre una colina lo que permite que se puedan observar desde la misma carretera entre Alaior y Son Bou, conforman la zona pública del poblado que también incluye un recinto de carácter religioso denominada taula y diversas casas de construcción circular y doble muro. Al norte del yacimiento se encuentra un conjunto de viviendas adosadas y, bajo la colina, se puede observar la denominada sala hipóstila o sala con columnas, que posiblemente era utilizada como almacén o habituación auxiliar de una de las casas del poblado. Una de las características más destacadas del poblado talayótico es el sistema de aprovechamiento de agua, mediante filtros naturales excavados en la roca y canalizaciones que la conducían hasta grandes depósitos.
Necròpolis formada per un conjunt de 14 coves picades de manera artificial a la roca d'un barranc que desemboca en la platja de cala Morell. Aquesta necròpolis es va utilitzar com a tal des de l'època pretalaiòtica fins al segle II d. C. La necròpolis esta formada per diferents tipus de coves: hi trobam coves de planta simple, altres amb pati davanter i altres de planta polilobular amb columnes i desnivells interiors que marquen diferents espais. Algunes d'aquestes coves van ser reutilitzades en època moderna com a grans cisternes on emmagatzemar aigua. Una de les coves d'aquesta necròpolis destaca per tenir motius arquitectònics clàssics esculpits en la façana d'entrada. Localització: urbanització de Cala Morell, a 8 km en direcció nord de Ciutadella. Accés lliure.
És la principal plaça de la ciutat i antiga plaça d'armes. En ella es troben els següents edificis: l'Ajuntament, antic real alcàsser, edificat sobre un castell musulmà, que es trobava sobre restes trigo romans; l'Obelisc, de 22 metres d'altura i situat al centre de la plaça, construït a mitjan segle passat en commemoració de l'assalt turc de 1558; el mirador, situat damunt de les muralles del segle XVII i des d'on s'observa el port; el teatre del Born, situat on al segle XVIII hi havia una caserna anglesa, construït en 1873 i amb una façana neoclàssica; el Palaci Torresaura, del primer terç del segle XIX, que combina la influència neoclàssica francesa amb elements de reminiscències italianes; el Palaci Salort, de la mateixa època i formant conjunt amb l'anterior i també d'estil neoclàssic; i l'Església de Sant Francesc, fundada al segle XIII, destruïda per l'assalt turc de 1558, i restaurada i reformada en diversos moments.
1633 A l'igual que algunes cases senyorials de Maó i altres palaus de Ciutadella, la Casa Olivar es va formar a partir de l'enderroc d'un grup de cases més petites, projectant un casal que, juntament amb el Palau de Torre-Saura, ocupa pràcticament tota l'illa entre la Catedral i el Born. Concretament, els seus orígens es remunten a el moment en què Bernat Olives va adquirir diverses cases de davant de l'església major de Ciutadella a notari Pax, per construir la seva casa. La planta s'estructura condicionada per l'estricta simetria de el cos principal de façana, enmig d'el qual es troba la porta d'entrada a la casa. L'espai d'entrada també està centrat i l'escala, lleugerament desplaçada i amb una gran claraboia, condueix a al primer pis, on es recupera una altra vegada la simetria amb la gran sala que dóna a la plaça i saletes a banda i banda. Les dependències de la planta noble es reparteixen al voltant de la gran sala vestides amb mobles comprats a Anglaterra i França i posteriorment, amb mobles isabelins d'al segle XIX. La successió de sales, amb sostres pintats i il·luminació concedida per aranyes de vidre, segueix al llarg del carrer d'es Mirador, on es forma una gran terrassa que trenca la continuïtat de la façana i produeix un espai de gran interès. Destaquen el vell menjador, amb dues valuoses taules italianes de marbre; la sala d'el rellotge que conté cadirat Chippendale de rica talla i un piano-òrgan anglès Logmann; la sala dels miralls amb carreus Lluís XV; la sala gran amb una important pintura de la Visita de la Verge a Santa Elisabet, i els retrats familiars entre els quals destaquen els de l'Paborde Marc Martí i el de l'cavaller viatger, Bernat Josep d'Olivar. La façana sembla que es va refer posteriorment ja que aporta elements típics de finals de l'XVIII i una composició clàssica: l'obra de pedra de marès vista i la gran cornisa amb el frontó, que dissimula la corba de la seva façana. La posició de l'palau enfrontat a la façana principal de la Seu li dóna un gran protagonisme, ja que delimita l'espai urbà de la plaça de la Catedral pel seu costat sud. La casa és habitada pels propietaris.
Download your Menorca guide!